Gabinet de curiositats

Levante-emv, 3 de gener de 2016
Salvador Vendrell

D’una manera o altra Anna Moner, en el seu Gabinet de curiositats (Pruna Llibres), ens ofereix uns retrats molt peculiars de personatges que em recorden Les flors del mal de Charles Baudelaire, com ja ho feien les seues novel·les. Hi trobe l’obsessió pel treball, la força de voluntat i la re­ volta contra el tirà que cadascú porta dintre seu, perquè no és de fora que ve el mal, com deixà escrit el nostre Ausiàs March: «Mas dintre nós nostre enemic portam». Brutal el retrat de Camille Claudel, que va ser musa i amant de l’intemperant Rodin. Una artista que es mereixia molt més que acabar a Montdevergues, un manicomi de sinis­tra reputació. Ella mateixa es lamenta: «Després d’ha­ver-me esforçat per l’art tal com he fet, d’haver-ho sacri­ficat tot per crear bellesa, no considere just haver acabat així. Em mereixia quelcom millor». I tot per portar d’ene­miga la voluntat de ser artista, de voler embrutar-se de fang, de guix, manejant espàtules i paletines, cisells, escar­pres, maces, escaires, gúbies i llimes. Víctima d’una exa­gerada admiració i d’una passió exaltada al seu preceptor Rodin que la va fer viure una relació destructiva i agònica.

En aquest recull de curiositats, però, trobareu molt més que uns retrats excel·lents. L’ombra contrafeta del vampir de Murnau, la veu ambigua de Chet Baker, l’ànima de Poe banyada per l’ombra del corb, els mocassins de cuir de Hawkeye en L’últim dels mohicans. Descàrregues elèctriques a despulles d’animals, com caps de bous, o a cadàvers d’ajusticiats, a fi de provocar espasmes en aquells trossos de carn morta amb l’esperança de retornar la vida, perquè Mary W. Shelley engendre la identitat monstruosa de Frankenstein. El delicat teixit de la música de Frédéric Chopin amb els seus acords arpegiats o puntejats, d’exten­ses ondulacions cromàtiques, de poms de notes afegides que lliscaven com gotes de rosada sobre la melodia prin­cipal. La instantània precisa viva, La decapitació de Sant Joan Baptista, en què Caravaggio avança el que està a punt de succeir. Unes lents d’un telescopi per anar sempre més enllà d’allò que era visible, d’allò que era acceptat, fins i tot d’allò que era admissible. Un concert de Paganini, el Violinista del Diable, que lluny d’assolir la perfecció física com el personatge de Goethe, el seu trist i contrafet cos­satge denunciava més aviat els vicis i la podridura pròpies de Satanàs... Tot pur, negre, romanticisme.