Un petit monstre autosuficient

Ara. Ara llegim, 19 de setembre de 2015, p. 59
Víctor Obiols

Aquest títol és el que va dir d’ell mateix Màrius Sam­ pere a Pandemònium o la dansa del si mateix, un recull de textos en prosa publicats per Lleonard Muntaner l’any 2008. I ara sembla que arriba al zenit. Un cop llegit de cap a cap aquest L’esfera insomne, i retornant a mots paratex­tuals del mateix poeta, ens podríem autoadministrar la instrucció que ell mateix dóna al final d’un poemet que fa d’epígraf al llibre Jerarquies, que va guanyar el Premi In­ternacional de Poesia Laureà Mela 2003: «I no pregunteu què he dit. Pregunteu-vos què heu entès». I, de fet, potser no es tracta tant d’entendre, en el sentit de copsar, de per­cebre de manera intel·ligent, allò que llegim, sinó de sentir-ho, d’experimentar el poema, de tenir-ne una cons­ciència oberta, apta, que permeti perdre’s i trobar-se en el discurs samperià, sense cap prejudici. Cal reconèixer, sabent quins són els hàbits lectors de la població, que no és fàcil. Però la lògica delirant que imposa el poeta acaba fent-se’ns diàfana. I per això és tan important que els edi­tors, els labreuencs Ester Andorrà i Marc Romera i la sagaç Mireia Vidal-Conte, que també hi fa un Pròleg esfèric­, hagin inclòs en l’edició un compacte d’àudio amb la veu del poeta, que, de fet, no recita tot el llibre, sinó seccions triades per ell. Això contribueix a completar la nostra lectura visual intel·lectiva amb una audició igual­ment intel·lectiva, però alhora sensitiva.

L’aire significant de la poesia
Ja ho vaig dir un cop en ocasió d’una ressenya sobre La nosa de Marc Romera: presenciar l’autor recitant el llibre va il·luminar-ne la interpretació. Això és un fet que no ha de sorprendre ningú; és una evidència. La poesia és, abans que cap altra cosa, una veu encarnada, un so articulat, una emissió d’aire significant. Acompanyar la lectura visual dels poemes del CD de Sampere recitant és una experièn­cia en si mateixa. I regraciem l’encert d’haver-ho pensat així. En el llibre, d’una manera molt seva –com no pot ser altrament–, hi trobem l’epígon del poeta i gran visionari William Blake, que és un Sampere en estat pur i de gràcia.

El text que els editors de LaBreu han volgut posar a la solapa és tremendament eloqüent: «...la certesa d’un final de camí esdevé desmesurada reflexió i deliri líric que es­clata en un dels llibres més brutals, més definitius i con­tundents de la literatura mundial dels nostres temps». L’escriptura oracular de Màrius Sampere transforma la metafísica en pura física i fa de la seva desbordant sensua­litat gramatical i filosòfica un Kama Sutra poètic. Insupe­rable.