Traduir a quatre mans dues poetes russes

Quaderns Divulgatius, 56: XXIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Monika Zgustova

Un dia, mentre dinàvem juntes, la Maria-Mercè Marçal em va preguntar encuriosida sobre la literatura russa; més que res li interessava el que havien escrit les dones d’aquell país. Li vaig parlar de dues escriptores nascudes a finals del segle XIX, conegudes, sobretot, per la seva poesia. Ales­hores la Maria-Mercè es va desfer en preguntes, fins al punt d’obligar-me a recitar-li uns quants versos de cadas­cuna, en l’original rus de memòria i després en català, en una traducció improvisada. En arribar a conèixer, a grans trets, la vida i l’obra de cadascuna de les dues, la Maria-Mercè es va mostrar entusiasmada i em va encoratjar perquè les traduís al català. Em va assegurar que ella do­naria forma poètica a la traducció.

Al cap d’uns mesos vaig presentar-li una tria de poemes, traduïts al català, d’Anna Akhmàtova. La Marçal va quedar entusiasmada amb els poemes i em va demanar que li llegís els textos en l’original per saber com sonaven. Abans de fer-ho, vaig intentar explicar-li la forma poètica que tenien, però Marçal no volia sentir cap teoria, desitjava sentir la melodia i el ritme dels poemes en rus. Li vaig llegir en veu alta una vintena de poemes, alguns breus, altres llargs, ex­plicant en cada cas de quina època de la vida de la poeta provenien els poemes. La biografia de l’autora era molt important per totes dues per poder jutjar l’evolució artística i de pensament de cadascuna de les dues poetes.

Un dia, a casa seva, em va ensenyar una vintena de llibres que s’havia comprat a París; era l’obra d’Anna Akh­ màtova i de Marina Tsvetàieva. Per Maria-Mercè Marçal era molt important, a l’hora de traduir, estar perfectament documentada sobre l’autora. Em va assenyalar un plec de papers amb la traducció a mig fer. No va ser fins al cap d’uns quants mesos que em va oferir la traducció acabada. Vaig quedar sorpresa en veure la bella recreació de la meva versió literal. Aleshores la Marçal va agafar un dels poemes, un epigrama d’Akhmàtova, i el va llegir en veu alta:

«Podria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d’amor?
He ensenyat a una dona a fer servir la veu
I ara, com puc fer-la callar?»

Després vam llegir tota la traducció, l’un poema rere l’altre, en veu alta. A vegades llegia ella perquè jo pogués seguir el text en l’original rus i captar qualsevol paraula o vers que s’allunyava de l’original; en aquell cas la Marçal s’apuntava el lloc per poder-lo resoldre a casa. Després llegia jo la traducció i la poeta escoltava per poder captar qualsevol problema.

Aleshores calia acomplir la segona part del projecte. Al cap d’uns quants mesos vaig portar a la Marçal la meva traducció del Poema de la fi, de Marina Tsvetàieva. I quan, al cap d’uns mesos més, la Maria-Mercè em va posar a les mans la seva versió, em vaig adonar que aquell segon re­sultat era potser encara més esplèndid que el primer. Vam parlar llargament de les dues poetes russes. La Maria-Mercè havia anat a París, bàsicament a buscar materials per la seva novel·la La passió segons Renée Vivien, i de pas hi va trobar un bon feix de llibres, a més a més dels primers, sobre les dues poetes russes.

A l’hora d’explicar-me les seves lectures, el rigor de la investigació de la poeta em va deixar parada. Havia llegit sobre les dues escriptores quasi tot el que s’havia publicat. Però la Maria-Mercè volia conèixer la meva opinió dels esdeveniments a Rússia durant la vida de les poetes.

Hi havia el tema del rerefons d’una època fosca a Rússia, feta de revolucions, guerres, exilis i repressions, en la qual, com en el cel nocturn les estrelles, brillaven les dues veus femenines. Anys més tard, en un cicle dedicat a quinze es­criptores del món, la Maria-Mercè anomenaria «Com en la nit, les flames» la seva intervenció, que duraria tot un vespre i seria dedicada a Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva; aquesta ponència –o més ben dit actuació, perquè la Maria-Mercè hi llegiria el seu text– es va editar en el llibre Cartografies del desig, publicat per Proa, a cura d’ella mateixa.

Durant les nostres converses sobre la traducció, la Marçal subratllava la condició de dones de les dues poetes, una condició tenyida sempre per la seva vivència de les coses i la seva poesia, i també la consciència, compartida per totes dues, d’haver contribuït al pas essencial de les dones des d’una posició de muses mudes a la de subjectes del discurs. Va recalcar l’hostilitat que la premsa oficial soviètica tenia envers les dues poetes; l’exili interior i exterior que van viure totes dues, l’una, Anna Akhmàtova, dins del seu país, l’altra, Marina Tsvetàieva, a l’estranger. En aquest context va citar un poema d’Anna, «La dona de Lot», sobre un sol esguard que va equivaler a la mort, en convertir-se en pedra, com si hi anticipés la tornada a Rússia de Marina, una darrera mirada que li va ser fatal, perquè poc després del seu retorn, Marina es va suïcidar.

En aquell context la Maria-Mercè parlava del tema del jueu errant, del jueu com a víctima dels pogroms, del jueu com a l’estrany i l’estranger, i del tema del poeta com a jueu, que Marina va fer seu i, amb ella, la mateixa Maria-Mercè. I aleshores em va recitar uns versos de Marina, que l’havien impressionat especialment:

«Extramurs! Fora de ciutat, mira!
La frontera hem traspassat!
La vida –lloc on es fa impossible
Viure: gueto jueu, call...
[...]
Gueto d’èlites! Cap al forat!
Sense cap compadiment!
En aquest món hipercristià
Els poetes són jueus!
»

La Maria-Mercè Marçal era una traductora que traduïa no sols el sentit dels poemes a la perfecció, sinó també conservava la forma original. Sabia que només aquella traducció que capta també el vers, la rima, el ritme i la melodia, a part del sentit i l’atmosfera, és una traducció bella i fidel alhora.