Quaderns Divulgatius, 56: XXIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Entrevista de Marta Pera a Anna Rubió i Jerzy Sławomirski
Marta Pera MP / Anna Rubió AR / Jerzy Sławomirski JS
MP. Com va ser el vostre primer contacte amb la llengua polonesa i la llengua catalana, respectivament?
AR. En el meu cas és una qüestió d’antecedents familiars. La meva àvia materna és polonesa, i per tant, a casa, a Barcelona, Polònia era omnipresent: el país, la cultura, els costums... però curiosament la llengua va quedar reservada a la meva àvia i a la meva mare. Sospito que va ser una estratègia per mantenir un espai íntim entre elles, no accessible per a la resta de la família, sobretot als homes. Va arribar un dia que em vaig posar a estudiar polonès, primer feia classes particulars, després vaig anar a Polònia a fer estades a l’estiu i, finalment, m’hi vaig instal·lar durant dos anys, com a lectora de català i de castellà a la universitat. Després el cercle es va tancar definitivament quan al cap d’uns anys vaig conèixer aquest senyor [Jerzy Sławomirski] i ens vam casar. I ara sí que el polonès, juntament amb el català, és la llengua de casa, la llengua que parlem amb el nostre fill.
JS. El meu primer contacte va ser a la universitat, pels meus estudis a la facultat de llengües romàniques, al departament d’hispàniques. Hi havia classes de gramàtica comparada de les llengües romàniques, així que el meu primer contacte amb el català va ser a través de la gramàtica catalana, no pas amb el català com a llengua ni amb la literatura. Em vaig especialitzar en lingüística, no en literatura, i em vaig dedicar molts anys a treballar la lingüística. Després el contacte fort va venir quan vaig participar en un intercanvi amb professors de la Universitat de Barcelona. Aquest intercanvi consistia en una estada de dos anys, a Barcelona, impartint classes al departament. El primer any vaig fer les classes en castellà, però vaig decidir que allò no podia continuar, i el segon any ja vaig fer les classes en català, no sé si gaire bé, això ho haurien de dir els meus estudiants d’aleshores. Lògicament la llengua m’interessava com a lingüista, així que vaig aprofitar l’avinentesa per a aprendre molt més el català. A més, quan vaig conèixer l’Anna, el seu món era un món exclusivament en català, i amb el meu castellà desentonava claríssimament. Recordo que un dia amb el seu grup d’amics vaig dir: s’ha acabat, a partir d’ara, si sou prou pacients, parlaré en català, i així vaig començar.
MP. Us vau conèixer aquí a Catalunya?
JS. Bé, ens coneixíem de lluny a Polònia. Sabíem qui érem, però no teníem cap contacte.
MP. Com va ser que vau començar a traduir?
JS. Jo vaig començar a traduir molt d’hora, als dos anys de començar la carrera, perquè en aquella època a Cracòvia hi havia una de les editorials més grans de la Polònia comunista, Wydawnictwo Literackie, que publicava lite ratura iberoamericana. Això coincidia amb el boom de la literatura iberoamericana. Els estudiants d’hispàniques no teníem gaires sortides laborals, i aquesta semblava una de les opcions lògiques i dignes per a un hispanista. És clar, hi havia un cert mercat, hi havia necessitat, perquè els estudis hispànics amb prou feines havien començat a Polònia, i faltaven especialistes. Aquella editorial publicava la col·lecció «Serie Iberoamericana», que va tenir més de 150 títols. Algú podria dir, ¿D’on n’han tret tants? Perquè no hi havia tantes grans obres de literatura iberoamericana en aquella època. Però és perquè també publicaven llibres per motius propagandístics, com ara literatura cubana. Recordo una joia: Última mujer y primer combate, o una cosa així. El director de l’editorial, un home amb molts contactes polítics, que fins i tot va arribar a formar part del Comitè Central del Partit, malgrat tot, era un home bastant intel·ligent i obert, i va considerar que era un preu assumible si, a canvi, es podien publicar obres d’autors que fins i tot tenien fama d’anticomunistes, com ara Mario Vargas Llosa, que es va publicar tot sencer, o Borges. O fins i tot pitjor, un dissident cubà, Lezama Lima, que va provocar una intervenció aïrada de l’ambaixada de Cuba, que va acabar en no res.
Vaig començar fent informes de lectura, que a més de donar-me uns ingressos petits però importants, em posava en contacte amb l’editorial, i després vaig aconseguir alguna traducció. Després ho vaig aparcar durant molts anys.
AR. Va ser purament conjuntural. Jo no havia traduït mai, jo em dedicava a la Història medieval primer, i a la Documentació després. I el fet de posar-me a traduir va ser quan va sorgir l’oportunitat, ja aquí a Barcelona tots dos.
MP. Com va ser l’experiència de fer la primera traducció junts, i quina obra va ser?
AR. Va ser un inici impactant. Nosaltres encara no havíem fet cap traducció junts i un bon dia ens va trucar en Jaume Vallcorba i ens va proposar de traduir Ferdydurke, de Witoldt Gombrowicz. Ens vam quedar absolutament paralitzats per la magnitud de l’encàrrec. Però a l’estil d’en Jaume, absolutament fascinat per la figura de Gombrowicz, potser influït en certa manera pel seu admirat Gabriel Ferrater, i bon coneixedor de tots els atzars editorials de les traduccions de Gombrowicz, no ens va demanar cap prova de traducció.
Estàvem potser una mica espantats, per la pròpia dificultat de la traducció i, a més, pel nivell de coneixement que hi havia de Ferdydurke al país. La traducció castellana era molt peculiar –de fet encaixaria en el marc d’aquest congrés–, una autèntica traducció col·laborativa que van fer a 16 mans un grup d’escriptors, intel·lectuals i joves acòlits de Gombrowicz a Buenos Aires en unes llargues tertúlies a la cafeteria Rex. Una traducció que el mateix Gombrowicz anomenava, amb el seu deficient castellà, una gauchada. Van fer una obra molt divertida, amb un castellà molt estirat, molt allunyat de l’original polonès, i això és el que havien llegit els lectors d’aquí. En català hi havia una traducció de Folch i Camarasa feta a partir del castellà. Per tant això era una dificultat més, afegida al mite de Gombrowicz.
En Jaume Vallcorba no es va poder estar de preguntar si nosaltres teníem alguna constància que en Gabriel Ferrater hagués après polonès per traduir pornografia. La meva mare, que era també traductora, em va dir un dia «A mi l’única pregunta tècnica que em va fer en Ferrater va ser si tinc algun mètode efectiu per netejar les paelles», per tant estic segura que no va aprendre polonès.
En Jaume Vallcorba ens va dir, això sí, teniu tot el temps que vulgueu.
MP. Aquesta obra –ho expliqueu en el pròleg– està plena de vocabulari que heu d’inventar i elaborar. El polonès té més flexibilitat per fer derivats de substantius?
JS. En té molta però el problema no és aquest. El problema és que té una norma lingüística molt estricta. Una norma que s’aprèn a l’escola i tothom coneix. Ara, la nor ma, segons els nostres criteris, no s’aplica als autors. O sigui, els autors, tenen la mà lliure per fer-ne el que volen. I lògicament, algunes transgressions es consideren vàlides i d’altres no, això depèn de la qualitat de l’autor. El problema és que el lector sap perfectament quan un autor transgredeix, i això no és el cas del català. En una entrevista vaig comparar la norma que tenim en polonès amb una cota de malla, i la norma catalana, amb una samarreta de cotó. I quan dones un cop fort, la cota de malla es trenca, en canvi la samarreta de cotó és més elàstica. Llavors, ¿com fer-ho perquè el lector català sàpiga que «això» no existeix sinó que és invenció de Gombrowicz? Qui per cert tenia la teoria que l’autor ha d’inventar-se el llenguatge per a cada una de les seves obres. Inventar-se un instrument nou. I el traductor fa el que pot. De vegades cal exagerar una mica perquè es vegi que és volgut, que és una invenció de l’autor, que no és un error.
MP. Quin és el vostre mètode de treball? Com ho feu, des del moment en què teniu l’obra en polonès fins que la doneu per acabada en català? Què passa? Quina feina feu cadascú? La feu conjunta o per separat? Esteu sempre d’acord o hi ha conflictes?
AR. Hem anat canviant i ho hem fet de diverses maneres. El que no hem fet mai és el que deia la Martha, és de l’única manera que no sabria fer-ho. Això de traduir un tros una i un altre tros l’altra, nosaltres no ho hem fet mai així ni ens ha passat pel cap, per això vull parlar amb la Martha perquè trobo interessant saber com s’arriba al resultat final.
JL. Jo començo fent una primera versió intentant fer-ho tan bé com pugui. Que no sigui una traducció només filològica, sinó una traducció que jo consideri acceptable. Després entra l’Anna i, evidentment, amb la seva competència amb la llengua materna, ha de corregir certes coses, i també idees relacionades amb la manera de traduir alguns fragments, perquè coneix prou bé la llengua polonesa. I discutim. I ens barallem, sí.
AR. La Martha diu que té l’avantatge que no es pot divorciar de la seva filla. Nosaltres sí que podem. De fet no seríem la primera parella de traductors que ho han hagut de deixar córrer.
Aquest diàleg entre les llengües que és la traducció, té el seu màxim paradigma quan aquesta traducció es fa a quatre mans. La gent pregunta «Però, per això us baralleu?» i jo dic que és per això pel que ens hem barallat més. No hi ha res que hagi provocat tantes tensions com la traducció.
JL. És la confrontació de dos mons, perquè jo defenso en aquell moment la manera de veure les coses presenta da per l’autor polonès, i és clar, no vull perdre ni un petit matís. I en canvi l’Anna defensa la integritat de la llengua catalana, que té els seus requeriments.
MP. Així, després de fer la primera traducció i revisar-la, us hi torneu a posar i arribeu a un consens.
AR. Fem com a mínim tres passos: la seva primera versió, la meva relectura que queda anotadíssima –tant d’aspectes estilístics com de documentació. Després d’aquestes coses podem concretar quins són els punts més conflictius, i ens hi posem tots dos i discutim molt cada punt.
Aquests quatre ulls també tenen una altra funció. El primer text que vam fer va passar per les mans d’un corrector, l’Andreu Rossinyol, així que hi va haver un tercer que va intervenir en el diàleg. Això ja fa molts anys que s’ha acabat, i ara només som nosaltres. La meva intervenció sobre la traducció també intenta substituir aquesta part que els mecanismes editorials actualment han deixat de banda. Encara conservo el manuscrit anotat a mà amb les correccions d’en Rossinyol, amb preguntes, observacions, comentaris respectuosíssims i suggeridors, el conservo com una joia perquè no es va tornar a repetir mai més.
MP. A part de discutir, hi deu haver moments també que, gràcies a les observacions de l’altre, feu troballes que deuen ser fantàstiques. Creieu que aquesta manera vostra de traduir seria la manera ideal? Tenir dues persones amb les dues llengües maternes?
AR. No conec ningú més que ho faci. Conec parelles de traductors que una de les parts no coneix la llengua d’origen, però això a mi em costaria molt. Per a mi és important recórrer a l’original.
MP. Em referia comparant-ho amb un traductor sol, en què a vegades fallen coses perquè en general només tenim una llengua materna, i en canvi vosaltres això ho teniu cobert. Després, aquest procés, que és més llarg que el que fa un traductor sol, surt a compte? Perquè és clar, hi heu de dedicar molt de temps.
AR. La resposta és no.
JL. El que surt a compte és traduir malament i de pressa.
MP. Les traduccions del polonès al català o al castellà, tenen alguna dificultat específica amb què us trobeu sovint?
JL. Com més properes són les llengües més ràpid és traduir d’una a l’altra. El polonès és una llengua bastant allunyada, per la seva sintaxi no és possible una traducció lineal. Has de desmuntar la frase i tornar-la a muntar. I això requereix una mica més de temps, però també és fàcil acostumar-s’hi. És una feina constant que es pot anar aprenent. La dificultat principal rau en la traducció d’elements de la realitat, com referències culturals. Sobretot quan traduïm obres que fan referència al món comunista de no fa gaire, i és molt difícil trobar referents semblants. Ara penso en una traducció, El elefante, de Mrozek. La primera traducció en castellà es va fer als anys 50 via l’alemany. És una bona traducció, però on falla la traductora és en entendre les referències, perquè precisament Mrozek critica aquella realitat amb els seus relats humo rístics. Hi ha molts petits errors perquè aquella traductora no podia conèixer aquella realitat perquè ni els joves de Polònia la coneixen ja, no saben desxifrar-la.
AR. I no només d’aquest període. Crec que Polònia és la gran desconeguda. Ens sembla que en sabem coses. Tothom pot dir coses del Papa Wojtyła o dels sindicalistes amb bigoti. Però hi ha aquell vers tan divertit de la poeta Wisława Szymborska sobre la pregunta que li fan quan va a l’estranger, de si a Polònia hi ha óssos polars. Aquests referents són els elements que ens generen discussió més sovint. Jo a vegades no en tinc prou distància i ho arreglaria amb una nota al peu.
MP. Podria ser, llavors, que aquestes referències culturals, fins i tot ben traduïdes, aquí no s’entenguin?
AR. Sí, aquest és un problema. I també hi ha un problema de lèxic, que no és només amb el polonès. No es pot comparar el vocabulari bàsic que utilitza un català amb el d’un polonès. Així que quan ens trobem amb un text polonès sense especial complicació, però que utilitza quatre sinònims per a descriure una realitat o un objecte, aquests quatre sinònims els hem de buscar. En català també hi són, però que tinguin el mateix registre ja és més difícil. I aquí també és quan discutim.
JL. A més de la competència activa hi ha la competència passiva. I aquí hi ha la diferència entre els catalans i la gent que ha viscut en un país on la seva llengua és protegida per les institucions, etc. En altres llocs, normalment tampoc no utilitzem moltes paraules, però quan les llegim no ens n’estranyem.
AR. Jo tinc la confiança també en els traductors de fora de Barcelona. Hi ha d’haver gent que faci servir paraules sense complexos, quan els de Barcelona ens reprimim. Sense voler tenim com a referent el lector barceloní, i això és terrible. I seria bo que gent d’altres llocs comenci a utilitzar terminologia especialitzada de segons quins àmbits. El conflicte el tenim quan hem de decidir en quin cas hem de reduir el nombre de termes per no entrar en un registre que sigui poc adequat en el context o poc comprensible.
MP. En la vostra obra traduïda del polonès majoritàriament hi ha prosa. Relat, novel·la i, sobretot, assaig. Hi ha periodisme, diaris, reportatge intencional... És sobretot no-ficció. ¿Això és una cosa que trieu vosaltres, o és que la literatura polonesa, per les circumstàncies que siguin, produeix més aquest tipus de literatura?
JL: Hi ha una mica de tot. És veritat que en la literatura polonesa hi ha un desequilibri entre ficció i no-ficció. Això ja ho va dir Czesław Miłosz, la literatura polonesa no produeix novel·la de gran qualitat. N’hi ha poques tot i que tenim dos novel·listes premis Nobel. Henryk Sienkiewicz va rebre el premi Nobel (1905) per Quo Vadis, però no és gran literatura. Władysław Reymont (Nobel el 1924) potser és una mica millor. Aquí és conegut per l’adaptació al cine de la seva novel·la, que en castellà és La tierra de la gran promesa. Aquesta és una gran novel·la.
Ara tenim novel·les, i fins i tot novel·les bones, però pequen d’hermetisme. La novel·la ha de ser més universal perquè sigui interessant. Gombrowicz ja ho va dir. Ell lluitava per aconseguir una literatura polonesa més universal, que deixés de banda els complexos i les dèries nacionals. En general les novel·les són massa polonocèntriques per interessar a fora. La novel·la no és el fort de la literatura polonesa. La poesia sí que és potent. El teatre és fantàstic, i també els gèneres que estan a cavall entre ficció i no-ficció, com ara el reportatge. Sobretot Kapuściński, que resulta que feia més ficció del que semblava, però continua sent un autor fantàstic, perquè sabia reproduir una societat tanca da, separada del món pel teló d’acer. Reproduïa les olors, els colors, els sons, això era important, i no uns fets que a vegades s’aparten de la realitat. Kapuściński va crear tota una escola de reportatge, tot i que els deixebles més bons ja s’han rebel·lat contra el mestre. Per exemple, un autor fantàstic, Wojciech Jagielski, ja no es permet tantes llicències, però ha conservat aquest estil propi de Kapuściński. Hi ha molts autors aquí desconeguts que segueixen aquest gènere de «reportatge literari».
Nosaltres normalment treballem per encàrrec, i els moments feliços ara semblen una història molt llunyana. Quan teníem més feina de la que podíem fer descartàvem els treballs que ens semblaven de menys qualitat.
MP. I en el gènere de no-ficció us hi sentiu bé, o us agrada més traduir novel·la?
JL: Tot té els seus al·licients i les seves dificultats. Jo no ho puc dir, depèn de l’autor. El pitjor que et pot passar és traduir un autor que no domina prou bé la llengua i l’has de corregir. Perquè quan tradueixes un llibre el poses a prova, és com un examen.
AR. Nosaltres tenim alguns autors que són vells coneguts, dels quals hem traduït diverses coses. Els retrobem a través de l’escrit, i no en persona. En Jerzy diu «jo no donaré als autors vius l’opció que no tenen els morts». En coneixem molts però mai no els escrivim per preguntar res sobre les traduccions.
JL. Jo sempre dic que l’important és el que l’autor ha escrit, no el que diu que ha escrit. Perquè quan hi parlem, molt sovint ens intenten vendre les seves intencions, el que volien amb el text. L’important és el que l’autor ha escrit, jo només sóc un dels seus lectors, potser especial, més cruel, més insistent, però només un dels lectors.
MP. Tenim molta obra literària polonesa en català. Creieu que amb el que hi ha traduït podem fer-nos una idea del panorama literari polonès?
AR. No, de cap manera.
JL. Per entendre el panorama literari polonès és imprescindible conèixer el segle XIX i sobretot el romanticisme, que només és comparable al romanticisme alemany. Dins d’Europa no hi ha cap altra literatura que tingui aquest període tan fort. Però això és dificilíssim de traduir, so bretot el drama romàntic.
MP. Hi ha algun autor que voldries traduir?
JL. No, d’aquest període, no. És massa difícil, davant d’això em rendeixo. El segle XIX influeix fins i tot en la literatura actual i també va tenir un impacte formatiu sobre la llengua literària. Però això, a part de ser molt difícil, és molt poc comprensible fins i tot per les generacions de joves polonesos. No veig cap possibilitat de traduir drames en vers llarguíssims, fantàstics, però impossibles.
AR. Potser algun de més contemporani sí que s’hauria de traduir.
MP. Creieu que hi ha algun autor contemporani que no tenim en català i que hauríem de tenir?
JL. De fet, part del teatre, alguns drames de Witkacy, Stanisław Ignacy Witkiewicz, s’han traduït, però no tots. El drama de Witkacy és importantíssim, és un precursor de Beckett i Ionesco, i de vegades més original fins i tot que aquests. Però penso que el drama s’ha de traduir per al teatre, no parlo per a una editorial, perquè els drames s’han de veure.
De la literatura contemporània, aquests reportatges literaris fets per deixebles de Kapuściński són molt interessants i desconeguts. Hi ha moltes coses, però diria que, per entendre la literatura polonesa, és imprescindible conèixer la literatura del romanticisme i aquesta literatura és intraduïble, o potser sí, però per a mi no.
AR. Potser Miłosz.
JL. Miłosz, sí. Tot i que és Premi Nobel, i els Nobel es tradueixen molt, en general falten traduccions. No tant en poesia, perquè Xavier Farré va publicar-ne un volum bastant representatiu tot i que hi ha molta més cosa. Xavier Farré va fer una feina excel·lent. Però per exemple l’assaig de Miłosz no es coneix. És un assaig difícil, per a un lector molt avesat al gènere i a la relació entre la literatura i la
política, però és interessant, i es pot considerar com una assignatura pendent.
MP. Doncs us toca fer la proposta a l’editor.
JL. Les propostes que hem fet normalment no han prosperat. O sí, però després de molts anys.
