Quaderns Divulgatius, 56: XXIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Quim Gestí
1. Moderador: la primera traducció va ser L’amor va arribar... ens podries parlar de l’experiència, com va anar, va ser per encàrrec, resta qualitat a la traducció traduir a quatre mans?
En primer lloc, moltes gràcies per haver-me convidat a aquesta sessió. Com que es tracta de parlar de traduccions a quatre mans, segurament la presència de la meva companya de fatigues literàries, la Montserrat Franquesa, en aquesta taula hauria estat útil, bàsicament per escoltar l’opinió de dues de les mans que participen en el procés, de manera que tindríem el punt de vista de les dues veus a qui pertanyen aquestes quatre mans.
Dit això, no puc respondre amb certesa a la qüestió de si una traducció a quatre mans resta qualitat al text proposat. No ho sé, però sí que sé que, com en el cas de les versions individuals, el resultat final depèn del grau de competència dels torsimanys, amb independència de les mans que hi intervenen. El nostre cas, si bé no és únic, té alguns aspectes que el fan, si més no, peculiar. Som parella, concretament matrimoni, vam estudiar, tot i que a facultats i en anys diferents, els mateixos estudis, Filologia Clàssica, i ens vam conèixer a les classes de grec modern de l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. Més enllà dels aspectes romàntics d’aquesta coincidència, la nostra relació professional comença, doncs, a partir de l’estudi de la llengua neogrega. L’amor va arribar un dia tard, va ser, en efecte, la primera traducció que vam fer plegats i l’inici d’una llarga relació que encara continua i que ha donat com a resultat gairebé una vintena de versions catalanes de literatura neogrega. Aquesta novel·la, obra de Lilí Zografu, una de les autores gregues més llegides al seu país, s’ha reeditat més de cinquanta cops i ha estat traslladada a la petita pantalla en forma de miniserial. Per a nosaltres va ser un repte, una mena d’exercici escolar, d’aprenentatge i aprofundiment de la llengua neogrega i una continuació dels coneixements adquirits a les aules. La gent que hem estudiat filologia clàssica solem aprendre i millorar la llengua de partida a través de la traducció i la lectura. D’altra banda, traduir plegats tampoc no ens va suposar un exercici inhabitual, tenint en compte que els estudiants de grec i llatí, a més del del treball individual, solen traduir en grup per després posar en comú, a classe i sota el guiatge del professor, el resultat d’aquest treball col·lectiu. De manera que en aquesta primera traducció vam seguir un mètode que ja coneixíem, amb l’única diferència que la llengua de partida ja no era el grec antic o el llatí, sinó una llengua nova, de la qual començàvem a tenir un cert nivell de co neixement, però lluny encara d’un domini ampli.
Va ser, doncs, un exercici literari del qual la literatura neogrega en català ha tingut altres il·lustres exemples, començant per la traducció que Antoni Rubió va fer del Lukís Laras, del seu amic Demétrios Vikelas, una traducció que el gran classicista endegà amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement d’una llengua que desconeixia, però de la que acabaria sent el principal ambaixador a casa nostra. O el cas de la traducció integral de l’obra de Kavafis que van fer els mallorquins Avellà i Garcès, metges de professions i estudiosos de la llengua neogrega amb caràcter diletant.
2. Quim, m’agradaria que ens parlessis ara de l’evolució a partir d’aquella primera traducció...
Des del punt de vista tècnic, la nostra primera traducció va ser literalment una traducció a quatre mans de dues persones assegudes davant d’un ordinador, amb dues còpies de l’original i envoltats d’una pila de diccionaris bilingües i monolingües com a eines de consulta. No va ser una traducció d’encàrrec. Més enllà d’acceptar la feina que ens proposen, ens agrada definir-nos com a lectors traductors i una mica prescriptors, i fer propostes als editors a partir de les nostres lectures. L’amor va arribar un dia tard, que va començar com un exercici de traducció, al final es va convertir en un text prou reeixit per proposar-lo a Pagès Editors de Lleida, que n’acceptà la publica ció. Hem d’estar agraïts a aquesta editorial per haver-nos fet confiança, una confiança que va continuar en anys posteriors amb l’aparició d’altres traduccions del neogrec. Les circumstàncies van fer que L’amor va arribar un dia tard rebés el reconeixement del Premi de l’Associació d’Escriptors grecs, que ens van atorgar a l’Ajuntament d’Atenes l’any 2000. Malauradament no vam poder conèixer personalment l’autora, la Lilí Zografu, perquè va morir tres mesos abans que se’ns concedís el premi.
Amb aquesta primera traducció vam encetar una manera de treballar a quatre mans que, òbviament, ha patit les modificacions que les circumstàncies laborals han anat imposant: no sempre podem estar tots dos davant del text i de la pantalla. De vegades, un dels dos començava a embastar la traducció per després posar-la en comú i fer les correccions necessàries. En aquest sentit he de dir que no ens hem barallat gairebé mai i que la nostra relació marital no ha corregut cap risc per culpa d’una picabaralla
traductològica. En qualsevol cas, i tal com han dit altres ponents amb anterioritat, mai no hem emprat el mètode de dividir-nos el text i després ajuntar-lo, d’una banda perquè creiem que això no és ben bé traduir a quatre mans i que per força la traducció se n’ha de ressentir, i de l’altra perquè aquesta és una tasca pròpia de col·laboracions més àmplies en la redacció de traducció de diccionaris o enciclopèdies, per exemple. De fet també hem participat en aquesta mena de projectes on, sens dubte, el més important és establir uns criteris de traducció i redacció que cal que tots els col·laboradors respectin.
3. El tema de l’evolució, últimament traduïu Màrkaris...
El mètode, com ja he apuntat abans, no ha canviat gaire. En realitat l’exigència al principi d’estar tots dos davant del text i de discutir la traducció era també per necessitat, perquè el nostre domini de la llengua no era prou ampli i l’ajuda d’un company de brega, més els diccionaris, ajuda ven a solucionar força problemes. En aquelles primeres traduccions, la inseguretat lingüística ens feia consultar constantment els diccionaris, fins i tot quan sabíem del cert el significat d’una paraula, igual que fan aquells que
s’inicien en el coneixement d’una llengua quan cerquen al diccionari mots que de fet coneixen, però que necessiten reafirmar amb la consulta del diccionari.
En el nostre cas, dos factors han anat modulant la forma de treballar plegats posterior. La primera, la millora de la nostra capacitat idiomàtica i traductora, que ha anat diluint la inseguretat idiomàtica respecte al text de partida que abans esmentava. La segona, l’assistència als cursos de doctorat de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, que va ser una necessitat gairebé vital per saber si el camí per on ens havíem endinsat era el correcte. He de dir que assistir a aquests cursos, a banda de permetre’ns, tant a mi, com a la Montserrat Franquesa, doctorar-nos i completar els respectius cursus honorum acadèmics, va ser una mena de bàlsam, una panacea contra la munió de dubtes que assalten un traductor o traductora quan s’enfronta als primers textos. Bàsicament un descobreix que hi ha tantes teories traductològiques i tantes maneres de traduir gairebé com traductors. Si un comprèn això, l’efecte que es genera allibera de moltes tensions, contradiccions i dubtes. Però també ensenya a prendre decisions i criteris de traducció que cal seguir per no canviar de camí constantment i acabar perdut al bosc de les paraules i de la incoherència estilística.
Al final, aquell primer projecte a quatre mans també ens va permetre iniciar nous projectes, un dels quals, la traducció dels contes de Iorgos Viziïnós, va ser la llavor de la futura Associació Catalana de Neohel·lenistes. La idea era aplegar els principals traductors de grec modern dels Països Catalans, deu en total, al voltant del text d’un dels grans clàssics de la literatura grega de finals del segle XIX . La petita ajuda econòmica que vam rebre per part del Ministeri de Cultura de Grècia ens va permetre crear l’esmentada associació, amb l’objectiu de promocionar les literatures i, per extensió, les cultures grega i catalana, tant aquí com allí.
Per acabar, només vull afegir que la nostra tasca de traducció a quatre mans es limita a la prosa neogrega. Tant la Montserrat Franquesa com jo traduïm també en solitari, ella de l’alemany i jo de l’italià, del grec antic i també la poesia grega actual.
4. Hi ha traduccions i traduccions, les circumstàncies marquen molt el resultat...
A propòsit de les traduccions de Petros Màrkaris que esmentes, volia comentar el següent: Catalunya ha tingut, des de sempre, una llarga tradició pel que fa al gènere que anomenem negre. Les novel·les de lladres i serenos escrites a Europa i a Amèrica van tenir un meravellós aparador en català en la mítica col·lecció «La Cua de Palla», dirigida en els seus orígens per Manuel de Pedrolo, que també feia de traductor i d’autor. Recordo que precisament les traduccions de Pedrolo van suscitar un agre debat sobre el registre lingüístic emprat en la col·lecció a l’hora de reflectir en català un registre tan connotat com el de la novel·la policíaca. Per a alguns, els policies i els criminals dels baixos fons que traduïa Pedrolo parlaven de manera excessivament acadèmica i refinada, en un català massa literari. Tot això ve a tomb pel registre que hem emprat en la traducció de les novel·les negres de Màrkaris. Aquest autor va ser traduït en primer lloc al castellà i va ser en aquesta llengua que vam llegir les primeres aventures del comissari Kharitos. Quan ens van encarregar la traducció al català de les novel·les posteriors, vam descobrir amb una certa sorpresa que el policia atenès no era, ni de bon tros, l’home malparlat i renegador que apareixia en la versió castellana. Tot i el risc d’encetar novament la polèmica del registre d’aquest gènere, vam optar per ser fidels al text original i evitar que una ànima sensible com la del vell comissari, que abans d’anar a dormir sempre consulta el diccionari etimològic Dimitrakos, es cagués en tot més del compte i cometés imperdonables faltes d’educació com tutejar la gent gran, una cosa que a Grècia, on per sort als professors encara se’ls tracta de vostè, sonaria d’allò més estrany. La traducció a quatre mans facilita precisament la discussió d’aquesta mena de detalls que després reverteixen en la traducció.
5. Sobre Farrera i els seminaris
Pel que fa a Farrera, nosaltres, que també hi vam participar com a traductors dels poetes grecs Maria Lainà i Kharis Vlavianós, només podem dir que l’experiència és molt enriquidora. Bàsicament perquè fer de mediador in situ entre l’autor de l’original i uns poetes catalans que han de comprendre l’esperit i la lletra del text per oferir-ne una seva versió, suposa tot un repte i genera moltes complicitats. Cal fer de mitjancer dels uns i dels altres, fins a posar-se d’acord. En aquest sentit he de dir que amb la Montserrat Franquesa això també ho vam fer a quatre mans i a dues veus. I això em fa pensar en el que deia fa un moment la Mònica Zgustova sobre com sona la poesia traduïda en una llengua diferent. Recordo que la poeta grega Maria Lainà, que no sabia ni un borrall de català ni de castellà, però si de francès, volia sempre que li llegíssim la traducció catalana dels poemes, per veure com sonaven i si transmetien l’esperit de l’original.
Preguntes del públic:
1. Traduïu per encàrrec?
Com he dit preferim fer de prescriptors, en el nostre cas, d’una literatura poc coneguda com la grega moderna, que rebre encàrrecs. A mi això de rebutjar una obra en funció de si és bona o dolenta em costa una mica perquè m’agrada ser respectuós amb la feina de la gent. I si una editorial ha comprat els drets d’una obra i vol que la traduïm, doncs, cap problema. És una mica el cas de la novel·la negra grega. Ja ens agradaria traduir altres coses, però si el mercat demana això...
2. Mala experiència de treballar amb més gent?
El cas que es planteja no és ben bé treballar a quatre mans. Crec que abans ja ho he explicat i no m’hi estendré. Només recordar que nosaltres vam traduir per encàrrec la Mitologia grega i romana de Pierre Grimal, juntament amb una tercera persona, i crec que el resultat va ser molt bo, sobretot per l’aportació a la normalització dels noms grecs i llatins en català. Crec que només cal establir uns criteris clars i seguir-los.
