Traduir a quatre mans o entre dues veus

Quaderns Divulgatius, 56: XXIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Xavier Montoliu Pauli

Voldria apuntar unes notes fruit de l’experiència de traduir literatura a quatre mans, entre les lletres romane­ses i catalanes, casualment, a més, en un moment en què a penes hi havia traduccions modernes entre les dues cultures. A banda d’aquesta breu reflexió personal, també hi va haver la voluntat, en el moment d’acceptar de parti­cipar en aquesta taula, de fer present el trànsit entre els dos sistemes literaris perquè, com s’ha dit en algun altre seminari, els traductors de literatures cada vegada menys desconegudes, també han –hem– hagut de tenir un paper més de caire contrabandístic,[1] una denominació que avui en dia ha de poder mantenir l’encant furtiu, també sota la denominació més tècnica de traductor-prescriptor.

Voldria començar els apunts per les conclusions i, pos­teriorment, en dos apartats separats, exposar les circums­tàncies de dues experiències concretes de traducció.

A mode de conclusió, doncs, gosaria afirmar que, si més no particularment, el treball a quatre mans ha estat no només una suma ben beneficiosa per a la traducció resultant –vista la bona acollida de les traduccions sinó també per a l’experiència formativa que suposa el fet d’estar compartint i traduint simultàniament un mateix text amb l’altre traductor. Cal considerar-ho un guany. Es tracta de petites associacions disposades a emprendre el projecte comú de desplegar una traducció, on cada ‘soci’ aporta no només el domini de la seva llengua materna i el coneixement de l’altra llengua sinó també un parer objectiu embolcallat en la subjectivitat. Segurament sigui per això i pel fet que, benauradament, la traducció no és un fet mecànic i exacte, que en aquest work in progress les converses ben vives arribin a atènyer el nivell de dis­puta clàssica, per assolir un acord estimable de consens. No sempre pot resultar fàcil. D’aquí que, més que recór­rer a les quatre mans, parlaria de dues veus –una en cada llengua– que són les que entren en joc en la traducció. Dues veus que han de ser una de sola en la traducció re­sultant: la mateixa veu que la de l’autor en la llengua original. En aquest joc o equilibri de veus hi té un paper clau, sorgit d’una manera intuïtiva i afinat posteriorment, la lectura en veu alta tant del text original com del de la traducció.

Un exercici, el de llegir en veu alta al qual, evidentment també he recorregut quan he traduït tot sol. Caminant, fins i tot, amunt i avall, escoltant la veu de cada text.

Desvelat aquest final, plantejo, com anunciava, dues situacions: la traducció de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, al romanès, i la traducció també a quatre mans de poesia romanesa en català. Dues experiències, especial­ment la primera, que van ser prou determinants i forma­tives, que em van permetre reflexionar i posar uns primers fonaments en l’ofici de traductor.

Rodoreda en romanès

Any 1994. Bucarest. Jana Balacciu Matei, aleshores investigadora de l’Institut de Lingüística de l’Acadèmia romanesa, es presenta amb el manuscrit de la traducció de La plaça del Diamant que ha fet una reconeguda hispa­nista a partir de la traducció castellana de la Rodoreda, amb l’encàrrec de l’editorial de més prestigi aleshores, l’Editura Univers, de fer-hi un cop d’ull abans d’anar a impremta, ja que a l’editora del llibre la sorprèn el fet que tothom canti les excel·lències de Rodoreda i ella no sàpiga trobar-hi cap encant, i que el text no la fascini. Ens demana simplement que en fem una lectura rutinària. Tanma­teix, quan comencem a llegir la traducció ens sobta el fet que la novel·la romanesa no respira aquell aire fresc i poètic, rítmic i reverberant de la nostra Rodoreda cata­lana, tot i que el treball inclou absolutament el contingut del text de la Rodoreda. D’aquí la sorpresa. Ens ho tornem a mirar i a remirar. Una Rodoreda així no pot publicar-se –no perquè sigui només la primera traducció moderna d’una obra catalana al romanès sinó perquè, senzillament, no és Rodoreda! L’editora ens fa confiança del tot –evi­dentment per la trajectòria consolidada d’una lingüista com Jana Matei, no per la d’un jove professor de català que de fa dos anys està aprenent totalment immergit la llengua romanesa... Ens demana de refer la traducció in­tervenint-hi justificadament, però no ens en sortim. Es fa difícil d’intervenir-hi. És la corda fluixa entre salvar el que podria ser salvable i introduir el que el text necessita per ser Rodoreda. Tot i aquests intents, la veu de la Rodoreda s’imposa i, al final, el vot de confiança acaba sent total, i els maldecaps petits es converteixen aleshores en un mal­decap gran: haver de traduir la novel·la de cap i de nou, ara ja del català.

És així com vam començar a treballar: Jana Matei va anar descabdellant el text per tornar a cabdellar-lo en romanès, una i altra vegada, fins que els personatges de la novel·la començaren a deixar-nos sentir la seva pròpia veu, d’una senzillesa tan elaborada. Un cabut Quimet, darrere de Jana Matei, anava llegint en català, explicant, aclarint els valors connotatius de les paraules i sobretot insistint en el ritme intrínsecament poètic de l’obra de la Rodore­da. Fins que al cap d’uns quants capítols –tots ells repetits unes quantes vegades–, vam albirar la veu romanesa de Rodoreda. La metodologia consistia a llegir una i altra vegada el text original en català, establint-hi un ritme intern, i llegir a la vegada el text traduït en romanès... També parlar de dubtes (els traductors som un mar de dubtes –com es va afirmar a la taula) de llengua, del sig­nificat –tingueu present que aleshores tampoc no hi havia cap diccionari català-romanès o viceversa!, de cada culturema... per tal de conèixer a fons la llengua de l’un i de l’altre. Cada paraula mereixia tota l’atenció perquè és de cada paraula de què estava feta l’obra. («Una novel·la són paraules»). I les paraules eren veu. A partir d’aquí vam anar treballant, agosarats com érem, però amb un criteri clar. També aprenent-ne, certament.

Sense saber-ho, aquella gestació va tenir conseqüèn­cies fastes: la traducció de la novel·la Piaţa Diamantului, que es va reeditar a l’editorial Meronia de Bucarest, dins la col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana, que Jana Balacciu Matei dirigiria a partir de 1998, un cop ja va decidir dedi­car-se exclusivament a la traducció de literatura catalana al romanès, i que conté la millor mercaderia de la nostra literatura duta de contraban a les lletres romaneses.

Aquest mètode de treball és al que recorreria, anys més tard, ja de nou a Badalona, per cotraduir dos poetes roma­nesos al català: de primer, l’antologia de Marin Sorescu i, a punt de publicar-se enguany, l’antologia de Nichita Stănescu, amb dues col·legues romaneses, Corina Oproae i Lilica Voicu-Brey, respectivament. Mentrestant, el meu romanès també havia anat millorant.

Poesia romanesa  –Marin Sorescu i Nichita Stănescu – en català

Com que en alguna ocasió ja he explicat com va sorgir la proposta de traduir Sorescu i com vingué després la de Nichita Stănescu, voldria anar de cap a la manera com hem treballat amb aquestes dues traductores romaneses resi­dents de fa anys a casa nostra. Tant en un cas com en l’altre, un cop feta la selecció de poemes per a l’antologia, la feina de traducció ha estat tenir present els poemes originals de cada autor: la seva veu. Si en el cas de Rodo­reda era Jana Matei només qui traduïa del català al roma­nès, en el cas dels poemes, i des d’un bon començament, tots dos traductors ens hem encarregat de traduir els poemes escollits. En cap moment no ens hem plantejat dividir l’antologia per la meitat i repartir la traducció. També en totes dues situacions, han estat processos de traducció prou llargs d’ençà que vam començar, la qual cosa ens ha permès de visitar i revisitar els poemes traduïts, i anar-nos endinsant en la veu del poeta. L’única opció possible era que tinguéssim al final una única versió de cada poema firmada per tots dos traductors. Aquesta versió partia, doncs, de dues primeres traduccions que podien contenir dubtes o suggeriments i que, en la con­versa amb l’altre traductor, anàvem esvaint.

La veu del poeta romanès en català també anava co­vant-se simultàniament, prenent forma, les mateixes paraules ens hi anaven portant. Amb les dues primeres traduccions damunt la taula venia la feina de superació. No consistia a mirar quins eren els millors versos de cada traductor per separat i triar-los per a bastir el poema, sinó que el punt de partida era la traducció feta prèviament per cadascú, per arribar a construir plegats la traducció al català a partir del text original. En aquest trajecte, des del poema original al poema traduït, intervenia de nou un ingredient més intuïtiu, un sisè sentit –com es va dir a la taula rodona–, per escoltar la veu del poeta, el ritme intern: escoltar si el poema traduït també tenia, a més del sentit –tal com esmentava Monika Zgustova–, o per sobre seu, el ritme del poeta romanès, en aquest cas. O el que és el mateix: la seva música per sobre del sentit mateix. Resulta difícil definir aquesta matèria, però una bona manera de baremar-ho podria ser com anaves imbuint-te de la veu del poeta, com la veu s’anava interioritzant fins a destil·lar-se en forma de poema i, en alguna ocasió, més enllà i tot... És un exercici, com s’ha dit en alguna altra ocasió, de desvestir una veu per bastir-ne una altra a través de les mans del traductor.

Colofó

En qualsevol cas, i tenint presents totes les bones ex­periències de traducció a quatre mans i en grup també, la vocació natural del traductor és la d’estar moltes hores sol, sovint aïllat a casa. Un estat, tanmateix, que sembla neces­sari de combinar amb la dinàmica del traductor proactiu, com a prescriptor o, com anomenava Quim Gestí a la taula rodona, com a traductor-lector.

Aquest paradigma ha anat canviant d’una manera pro­gressiva els darrers anys, gràcies també a l’aliança amb noves maneres de comprendre l’edició i d’acollir propostes de traducció per part dels editors que han estat emergint, de fa força temps ja, a tot el domini. Certament, tenint com a horitzó aquell arquer amb una sola fletxa,[2] en tant que lec­tors primers de literatura de la qual es tradueix i, en aquest cas concretament de la (desconeguda?) literatura romanesa.

Tots plegats hem pogut anar bastint i gestionant un entorn propici –amb presentacions, articles, altres taules rodones– per fer més conegudes aquestes literatures re­lativament recents en el nostre sistema literari.

Finalment, i encara a favor del cas romanès, no voldria deixar d’esmentar la bona acollida i posada en marxa del lectorat de romanès a la Facultat de Filosofia i Lletres i, especialment, a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. De ben segur que la literatura romanesa està en molt bones mans a les mans d’aquests futurs traductors.

1     Vg. Gestí, Joaquim: «Importem cultura, exportem cultura». «Quaderns divulgatius», 52: XXII Seminari sobre la Traducció a Catalunya, març de 2015 http://www.escriptors.cat/publicacions-quadernsdivulgatius52-jgesti

2     Balacciu Matei, Jana: «L’arquer amb una sola fletxa». Revista VISAT, 20, octubre de 2015. http://www.visat.cat/articles/esp/142/larquer-amb-una-sola-fletxa.html