Celebració dels 35 anys de l'AELC a Barcelona, 12 de desembre de 2012

Bona tarda, amigues i amics,

El pas del temps, que fuig, és segurament una de les experiències més íntimes, subjectives, i lligades a l'edat i als sentiments de les persones.

L'altre dia vaig saber que la Casa Milà tenia 100 anys. Només 100?, vaig pensar. Potser perquè quan era petita i venia a Barcelona, des de Portbou, a can Barraquer –era tota una aventura- ja la veia, i m'encantava, perquè al meu poble totes les cases eren rectes, doncs potser per això tenia la sensació que en tenia 1000, d'anys, i que sempre havia estat allà.

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, l'AELC, que li diem, ja té 35 anys. Un home, una dona, de 35 anys, és jove (de fet hi ha persones de 30 anys que tot just surten de l'adolescència, però això és un altre tema). A una Associació d'aquesta edat ja la podríem tractar de vostè, si és que avui encara algú fes servir aquesta forma de respecte. Penso que en aquests dies d'inconstància i d'enderroc, on tantes coses moren en l'intent de ser, o després d'haver sigut fugaçment, cal felicitar-nos a tots per haver arribat fins aquí.

Com tots sabeu, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va néixer l'any 1977 i és filla del Congrés de Cultura Catalana que es va fer entre el 75 i el 77. El dictador Franco moria el 75, i en aquells dies tot semblava possible. Era una època d'alliberament, d'il·lusió, de projectes nous, d'esperances. Temps de llibertat i de l'inici d'una democràcia que no havíem tastat mai. Temps d'incertesa, no cal dir-ho. En aquest context va néixer l'AELC, amb l'objectiu, que ha mantingut fins ara, de defensar els interessos dels escriptors en llengua catalana, de mantenir la seva presència en el món cultural, de representar-los en les institucions públiques i de reflexionar sobre la literatura i l'ofici d'escriure.

35 anys de vida!

S'ha dit moltes vegades, mig seriosament i mig en broma, que és complicat de fer una associació amb escriptors i escriptores, que, per naturalesa, són creadors solitaris i que, com a bons artistes, tenen les seves coses. En canvi sé de bona llei que en aquests 35 anys l'AELC ha estat un lloc de trobada, s'hi han fet amistats sòlides, i la gent del ram associada –ara som 1.262- s'ha sentit protegida perquè ha vist com l'Associació trobava solucions a problemes, abusos i situacions anòmales contra les quals ells tots sols no hi tenien res a fer.

No és possible fer una llista exhaustiva de la feina feta en aquests 35 anys, però aquí en teniu un tast, desordenat, com a recordatori:

Per exemple, l'elaboració d'un conveni marc amb els sectors editorials sobre els models de contracte d'edició (l'últim, la gestió dels drets digitals); la defensa dels drets d'autor, la gestió de la propietat intel·lectual a través de CEDRO; la lluita per la supressió de l'IVA per a escriptors i traductors; negociacions de temes fiscals; assessorament jurídic; la participació activa en la recuperació de la Institució de les Lletres Catalanes; la pagina web, tan útil; el foment de la relació entre els autors de diferents gèneres i generacions; la fixació de barems d'activitats literàries... A part d'això, no cal dir-ho, la convocatòria de Premis i Publicacions diverses, Simposis, Jornades, Recitals, Homenatges, taules rodones, opuscles...

35 anys de molta feina i molt de servei a les persones associades.

Però a mi, tornant al temps de la seva creació, el que sempre, i com més va, més, m'ha semblat realment la raó de ser de l'Associació, és el fet que el seu abast siguin els Països Catalans. De fet som una associació registrada a Espanya justament per això, per poder ser no només de Catalunya. Avui, 12 de desembre, precisament i malaurada, Mallorca fa oficial la seva sortida del l'Institut Ramon Llull. Per tant podem dir que ens quedem sols representant la unitat de la llengua. (Tot i que la vida sempre proveeix, que diu Rilke, i també avui precisament hem sabut que TV3 es tornarà a veure al País Valencià, i sense multes!).

Jo sé que l'AELC té el prurit i el mandat de no fer política, però a mi aglutinar en una associació les Illes, el País Valencià i el Principat, aquesta demostració simbòlica i pràctica del valor que l'Associació dóna a la unitat de la llengua, és una declaració molt política. No vull pas dir política de partits i tot això, vull dir política en majúscula que significa compromís, reivindicació i lluita. I en els temps que vivim, potser més ara que quan va néixer, en què es vol separar, trossejar, dividir la llengua catalana per fer-la més petita, més feble, aquest plantejament inequívoc, bel·ligerant, de defensa de la seva unitat és agosarat, únic, i és realment d'agrair.

Perquè no només és la defensa de la llengua i la seva fortalesa: defensar el concepte dels Països Catalans és defensar també un mercat potencial de cultura catalana, un espai ample amb un públic de molts milions d'habitants, un espai de comunicació on la nostra cultura es pot desenvolupar de manera normal. On els creadors ens podem sentir partícips d'un projecte comú. És donar oxigen i espai als qui hem triat per a la nostra producció la llengua catalana. I això també és política. La tria, vull dir. Triar una llengua també és política: implica compromís i lluita.

I ara on som?

Doncs com que som vius, encarrilem uns reptes, els superem més o menys, hi trobem solucions... i en surten de nous. En el món en xarxa, els reptes són infinits i també afecten els escriptors, i l'AELC ha de donar-hi resposta, ha de fer-se seves les noves formes d'escriptura, els nous suports, i canalitzar, vertebrar la creació amb les noves tecnologies. Entendre la nova manera d'escriure i de llegir, la nova relació dels lectors amb els autors: ja no defensem només el llibre! Ja hi ha noves eines de promoció independent, al marge del mercat, a la xarxa, que són precàries encara, però d'una gran potencialitat, que estan creant comunitats de lectors. La literatura té infinits canals, i els 140 caràcters d'una piulada poden contenir petites -petites de mida- obres d'art. De fet, el conte de Monterroso, de l'any 1959, que diu: Cuando desperté, el dinosaurio todavía estava allí”, en té només 52.

Paral·lelament, hi ha problemes que s'arrosseguen, assignatures pendents, que segurament no és a l'abast de l'Associació resoldre però que, de prop o de lluny, afecten els escriptors, la creació, i en últim terme, la societat. De fet el president actual, Guillem-Jordi Graells, s'ha dolgut moltes vegades que algunes de les demandes que rep l'Associació superen el seu àmbit de gestió. És veritat, i això vol dir dues coses: una, que els associats reconeixen un cert poder en l'Associació, una capacitat de gestionar, de reivindicar amb tossuderia i de resoldre amb eficàcia els problemes. Però, segon, també vol dir que sovint les institucions que ens han governat han lluny de la perfecció.

Tots sabeu quines són les assignatures pendents de què parlava: per exemple, la poca presència dels escriptors i la literatura als mitjans de comunicació i a la Universitat, les fronteres administratives entre els països que parlen català, que dificulten l'existència d'un mercat natural de cultura; l'escassa creació assagística; el poc lligam de l'Associació amb la societat; el descrèdit de les humanitats, l'especialització, el prestigi de la ciència; les dificultats de la professionalització dels escriptors... Segur que cadascú completaria la llista amb alguna dèria personal ben justificada.

I demà?

Avui ja és demà, i la línia que separa el present i el futur és molt prima. Els reptes de futur quan l'Associació va fer 20, 25 o 30 anys no diferien gaire: el camí estava marcat i era un bon camí. Ara tot ha canviat. Al davant nostre hi ha un paisatge prometedor. Una mica boirós, perquè és al matí, i fins al migdia la boira no escampa, però prometedor al cap i a la fi. Curiosament, l'esperit que viu avui bona part de la població s'assembla al dels dies en què va néixer l'AELC: canvi, final d'una etapa, sensació de victòria, de llibertat i de justícia, il·lusió... I molta incertesa, també. Però ara hi hem d'afegir dos greus esculls que el 1977 no hi eren: una crisi ferotge que treu la gent de casa seva i una amenaça contundent, violenta, cap a la nostra llengua a les Illes, al País Valencià i al Principat. Si en Francesc Ferrer fos viu, hauria escrit qui sap els volums, recopilant greuges.

Torna a ser moment d'estructurar el país, de reformar-lo, i l'AELC hi serà, com sempre, defensant els escriptors, la llengua catalana, i la seva unitat. El 1977 hi havia la il·lusió que la democràcia normalitzaria la llengua i la literatura, i ara tornem a tenir la mateixa il·lusió: la nació catalana normalitzarà la llengua, i la nostra literatura serà un element essencial en la construcció de la nostra identitat nacional futura. I això també és política, és clar: és compromís, és reivindicació i implica lluita.

Acabo agraint a totes les persones que han format part de les successives juntes durant aquests 35 anys la seva dedicació generosa, i als socis i les sòcies la seva confiança.

Molta sort, doncs, en aquesta etapa que avui comença, molta salut, i per molts anys.

Maria Mercè Roca

35 anys de l'AELC
Barcelona, 12 de desembre de 2012