Les amargues rises d'Alberola

Levante-emv. Posdata, 9 de desembre de 2011
Purificació Mascarell

De què parlen dos actors, que han treballat quasi trenta anys junts, abans d’eixir a l’escenari la nit de l’última actuació? Mentre mosseguen uns entrepans o calfen la veu, Carles i Alfred fan inventari de les seues preocupacions existencials: el pas del temps i la mort, el sexe i l’amor, la por i la felicitat i, sobretot, el valor de l’amistat i del teatre. Que tinguem sort! és el darrer text dramàtic escrit per Carles Alberola (Alzira, 1964) després d’haver recorregut Espanya amb èxits com Besos o Spot, i d’haver entrat a les cases valencianes per la finestra televisiva d’Autoindefinits o Socarrats. Ara tenim l’oportunitat de poder llegir aquest text editat per Bromera i gaudir de la seua representació al Talia, on Alberola dirigeix el muntatge i actua junt al seu inseparable company Alfred Picó. Però aquest no és un treball més. Es tracta d’un punt d’inflexió en la factoria Albena, que és com dir un canvi de rumb en la punta de  lança del teatre valencià.

La sàtira, la ironia i l’humor intel·ligent –especialitats de la casa–, continuen ací ben presents. No obstant, Que tinguem sort! també amaga cops de timó sorprenents. Com assenyala Antoni Torreño a l’excel·lent introducció que precedeix el text, alguna de ben grossa deu estar passant en el teatre valencià perquè Alberola s’endinse, per primera vegada, en la crítica social i política de l’actualitat: el precari estat de la llengua i la cultura, la corrupció política, la visita del Papa i la Fórmula 1, l’oblit d’El Cabanyal, la manipulació de Canal 9, el tall de TV3 o la marginació d’homenots invisibles com Raimon, Ferran Torrent, Manolo Boix i Romà de la Calle. Fins i tot, la reiterada exclamació de «què bonica que està Valencia!», carregada d’amarga ironia, qüestiona el tòpic de «la millor terreta del món».

El dramaturg alzireny referma la seua habilitat per abordar qüestions transcendentals sense perdre el somriure. Perquè l’autocrítica en boca del personatge Carles («el que fem és només metadona» per fer riure a la gent, diu), es fàcilment desmuntable: només l’autèntica comèdia pot transformar les carcallades en reflexió. Com ocorre magistralment a aquesta obra, estructurada a partir d’una oposició espacial: la intimitat del camerino i l’espai públic de l’escenari. Així, la primera part mostra conversa que mantenen els dos companys mitja hora abans de fer l’espectacle Espasmes per última vegada. La segona està constituïda per l’espectacle pròpiament dit, i inclou un epíleg final: l’inici del mateix espectacle dos anys després amb un important canvi.

«Qui se’n recordarà de nosaltres d’ací a uns anys?», li pregunta Carles a Alfred. Pura retòrica. Precisament, Albena passarà a la història com un dels grans revulsius del teatre valencià al segle XX. Amb reflexions com la següent: diu Carles Alberola que passem la vida desitjant-la millor en lloc de gaudir-la tal com és. Com si fóra una vacuna per curar aquest mal generalitzat, Que tinguem sort! constitueix un potent crit a la vida, a posar bona cara al mal temps i a lluitar contra les adversitats. I si el resultat no és l’esperat i ens deixa un regust agredolç, almenys la il·lusió depositada haurà pagat la pena.