Atrapats en la distorsió

Levante-emv. Posdata, 2 de març de 2012
Pere Calonge

Els personatges de Vides desafinades viuen aquella edat en què tot empeny a deixar d’allargassar indefinidament l’adolescència. El moment en què sembla que cal prendre el camí definitiu, la decisió determinant: el món laboral, la maternitat, els projectes d’un futur que de sobte ha esdevingut present. Però, és sobretot de relacions personals, que parla la novel·la de Xavier Aliaga, amb tota la complexitat que aquestes comporten. I la música hi té un paper destacat com a teló de fons de la història que s’hi narra, com una veritable banda sonora d’aquestes vides. Un determinat tipus de música, que alguns anomenen independent «independent de què o de qui?» cantada sobretot en anglés. Tot plegat dota la novel·la d’un inevitable component generacional: una època concreta, espais coneguts, referents compartits «sobretot musicals, però no només. Sexe, drogues i rock’n’roll. Per als d’una determinada edat, doncs, la identificació no és gens difícil; però, el plantejament és suficientment obert perquè s’hi puguen reconèixer els lectors en general. Al capdavall, s’hi parla d’éssers humans situats davant de moments crucials de les seues vides; potser, com ja ha estat dit, de les primeres grans decisions: dures, sovint; inajornables, la majoria.

Les Vides desafinades del títol es corresponen amb les de sis personatges al voltant dels trenta anys, a cavall entre les ciutats de Barcelona i de València. Sis vides creuades, víctimes de la desorientació contemporània, de crisis personals i col·lectives. En el centre hi ha Vicky i Marta, que proven de rellançar la seua modesta discogràfica en contra del sentit comú purament empresarial, amb la visió romàntica de qui creu en la música i pensa que es poden fer les coses d’una altra manera. El llançament d’un grup jove i prometedor, els Radio Free Europe «títol d’una de les cançons de l’àlbum de debut de REM» és, potser, l’última esperança abans de rendir-se. La cruïlla, però, no és únicament professional, com es fa evident molt prompte, sinó que a nivell personal també es produeixen canvis inesperats que obliguen a un replantejament de tot plegat. Gerard, un informàtic barceloní obligat per l’empresa a traslladar-se a València; i Francesc, company de treball de Gerard, crític musical i exparella de Marta, entre altres, són alguns dels personatges que les envolten. Amb qui es creuen llaços de diferent tipus, amb qui comparteixen vides desorientades i desafinades.

L’autor ha optat per narrar la història des de diferents punts de vista, amb diverses veus narratives. Fins a sis de diferents, que es corresponen amb les dels personatges principals; dos, una de masculina i una de femenina, per cadascuna de les tres parts en què s’estructura la novel·la. Aquest joc de narradors permet anar contrastant les diferents visions que tenen sobre ells mateixos i sobre els altres, sobre la història particular i la col·lectiva. Cal afegir-hi un estil àgil, bastit preferentment sobre oracions breus; la combinació de dramatisme amb un humor molt subtil, amb un inevitable deix amarg; la utilització de tècniques diverses per a reproduir els diàlegs. I un registre lingüístic que no defuig els col·loquialismes en la mesura estrictament necessària; i que marca el parlar del personatge de Barcelona amb els trets més evidents d’aquest estàndard.

Una aposta arriscada i fins a cert punt discutible en la forma com s’ha resolt. Perquè és difícil trobar diferències substancials entre les sis veus que ens parlen en la novel·la, de notar trets que ens remeten, veritablement, a sis personalitats diferents. I la qüestió dialectal no passa d’enfrontar dos models diferents d’estàndard. Això, i la construcció dels personatges secundaris, són, potser, els punts dubtosos de l’obra, en aquest cas per massa esquemàtics, excessivament ocupats a representar l’únic paper que els hi ha estat assignat. Qüestions menors que, en qualsevol cas, no rebaixen l’indubtable interés de Vides desafinades, una novel·la atractiva, honesta i recomanable. Que demostra que, per sort, hi ha vida «i molta, i molt interessant» al marge d’aquells que ocupen perpètuament la pretesa foto fixa de la literatura catalana que es fa al País Valencià.