Adrià Ardèvol i tot un univers. 'Jo confesso': un gran cant a la literatura

Diari de Balears. L'Espira, 17 de setembre de 2011
Sebastià Bennasar

Un personatge nascut a l’Eixample barceloní durant els anys quaranta i que acabarà essent professor d’Estètica a la Universitat de Barcelona i un dels intel·lectuals reputats dels país i que nom Adrià Ardèvol. I un violí fet a Cremona pel mestre Llorenç Storioni. Més la història del mal en aquest bocí de món anomenat Europa que durant molts anys ha estat sinònim de torçabraços entre civilització i barbàrie. Aquests són els principals elements que conformen la nova novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso, publicada per Proa amb el naixement del nou curs literari i que s’ha convertit en molt poc temps en les 1.000 pàgines més buscades i comprades de la literatura catalana contemporània.

Per una vegada són els de casa els que protagonitzen literàriament el retorn postvacacional, i ho fan per la porta gran. Tranquils, cap dels compradors de l’obra no es podrà sentir decebut, i si voleu un consell d’amic, deixeu el que tingueu entre mans, aneu a alguna d’aquestes llibreries de tota la vida que ens calen per continuar tenint un país per salvar i posau-vos a llegir aquesta obra mestra que s’ha fet esperar durant els llarguíssims set anys entre la publicació de Les veus de Pamano i aquesta nova aportació de Cabré a la literatura universal.

Jo confesso, amb un títol que ràpidament ens enllaça amb el J’accuse de Zola, és la llarga confessió que fa Adrià Ardèvol a un tu femení que ens torbarem molta estona a saber que correspon a Sara Voltes Epstein o, també, com a possibilitat, a qualsevol dels lectors del llibre. Però evidentment és molt més que això. La novel·la és una reflexió sobre la bellesa i sobre la vellesa i sobre la memòria, la identitat, la història i la narració mateixa. A través de la història de l’Adrià i de les meravelloses digressions temporals sense avís per als navegants, Jaume Cabré ens ofereix un artefacte narratiu d’una potència brutal. La potència derivada de la suma de les possibilitats de lectura d’aquesta novel·la: per un costat, la «simple» història d’un personatge i d’aquells que l’envolten i dels misteris que enllacen i trenen la novel·la; per un altre, la reflexió literària sobre el mal i el fil conductor d’aquest mal entre els extremismes que es toquen; per un altre, la recerca de la realitat a través de la narració o de la narració a través de la realitat; la reflexió estètica sobre l’empobriment intel·lectual de les nostres universitats «quina heroïcitat la dels intel·lectuals anteriors a l’ordinador i la tecnologia digital!; la reflexió sobre l’amistat i l’amor... i tantes altres possibilitats i combinatòries que fan que ens trobem davant una gran novel·la.

Els personatges secundaris ajuden a reforçar aquest potentíssim Adrià Ardèvol personatge principal i, posats a buscar un petit defecte, només apuntar que el personatge del pare de l’Adrià, en Fèlix Ardèvol, també és tan fascinant que en voldríem molt més els lectors que hem trobat que aquestes mil pàgines han estat un molt bon aperitiu. Ens hem quedat amb més fam de Cabré i em sembla que ens tocarà haver de rellegir.

Tècnicament, la novel·la també té els seus encerts i els seus enginys: una primera persona confessional que en molts moments va canviant d’escenari i de personalitat, des d’un inquisidor fins a un nazi, que es lliguen directament a la història de l’objecte preuat des de la llavor fins al final; el recurs a la presència de la infantesa simbolitzada en el xèrif Carson i en Àguila Negra, el valerós cabdill arapahao; un domini excel·lent de la dosificació de la informació; les descripcions sempre precises dels objectes, dels llibres, dels papers de col·leccionista; la inserció de fragments en altres llengües que no destorben gens el lector; la banda sonora incorporada que ens fa descobrir plaers auditius de primer ordre; el cànon d’autors que ens obliga a llegir o rellegir, i tot al servei d’una història que és, també, un gran cant a la literatura.