Tomba de Lou

Text llegit a l'acte de lliurament del Premi, 24 de març de 2012
Lluís Servera Sitjar

En nom del jurat, vull expressar que la traducció d’Antoni Clapés, Tomba de Lou, de Denise Desautels, ha merescut el premi Rafel Jaume de traducció poètica per nombrosos motius. Antoni Clapés, poeta i traductor, ha acostat a l’àmbit de la literatura catalana una autora quebequesa de gran prestigi, seguint una línia constant, coratjosa, admirable i generosa que ens ha ajudat a recordar les semblances que té el Quebec amb nosaltres.

Tomba de Lou és una obra molt especial. L’obra és un llibre unitari de poemes en prosa. Aquests poemes tenen una particularitat: van lligats entre si com si fossin un sol i gran poema. El llibre és dens i riquíssim en matisos lingüístics. Antoni Clapés ha sabut, amb mestratge i delicadesa, traspassar del francès quebequès al català tot aquest bagatge líric. Perquè Tomba de Lou és una història d’una amistat. Una amistat nascuda a la infantesa i retrobada en l’edat madura. L’autora és una de les protagonistes. L’amistat és percebuda abans de tot des del record. Després, des del llarg procés de malaltia i pèrdua de l’amiga protagonista. En els textos hi ha una indagació psicològica finíssima de tot l’allau de sentiments que generen tant la malaltia com la pèrdua. Els poemes es mouen des de l’abatiment a l’esperança. El lector, gràcies a la magnífica traducció, comprendrà la lluita aferrissada de l’autora per contar la intimitat del que sent davant la pèrdua irreversible de l’amiga de l’ànima.

El llibre, a més a més, uneix dos grans límits: el de la mort i el del llenguatge. La mort no acaba en no-res perquè sempre hi ha la memòria dels qui estimam. Vida i mort, llenguatge i silenci, aparentment contraris aquí, no ho són. En la mort hi trobam espurnes de vida, i en el silenci, paraules i significats molt fondos.

Perquè en definitiva el que Antoni Clapés aconsegueix fer-nos valorar és que el llenguatge pot vèncer alguns dels seus límits amb una arma única: la poesia. Només poèticament podem obrir les xarxes del llenguatge i superar el que sabem que no es pot dir.

Diu la seva brillant traducció, recollint la veu de l’autora: «La nostra vibrant humanitat» repeteixes a qui vol sentir-ho, com si calgués dur-la a pols. Cada matí, ni llàgrimes ni xiscles, simplement la teva mà aturada en l’aire: refús, resistència o crida a la negociació. L’aposta, la nostra irrefutable humanitat. De vegades passa la dolçor, i la retens: Conhort espontani, voluntari o fins i tot de principi. La dolçor té un cos que cal retenir. T’associes als seus detalls humans, li inventes una esquena o un cor, li dius «queda’t», i giravoltes entorn seu com entorn d’un pensament... ( pp. 20-21).

Per dur a terme aquesta tasca traductora gens fàcil, un poeta com Antoni Clapés era imprescindible. Ell prou ha reflexionat i escrit sobre aquests temes. El jurat, amb tot el convenciment, creu que ha sabut copsar de manera meravellosa l’obra original i ha aconseguit vessar-la de forma magistral a la nostra llengua. Es tracta d’una traducció feta des del cor i per amor a la literatura des de la generositat.

Per tot plegat, ben mereixedora del premi Rafel Jaume. Gràcies Antoni, per aquest nou regal. I gràcies també per tot l’esforç que dus a terme des de fa més de vint anys des de Jardins de Samarcanda, per mitjà de Cafè Central i Eumo editorial, perquè la traducció en llengua catalana gaudeixi de tanta volada internacional.