El llegat de Petroni

Time Out (Barcelona), núm. 187, 22 de setembre de 2011
Jordi Nopca

Francesc Garriga ha batejat el seu nou poemari amb el nom d’un gènere musical que es va fer popular als Estats Units a finals del segle XIX. «El ragtime és una composició normalment pensada per a piano en què una mà fa una melodia i l’altra dibuixa un compàs que no hi té res a veure», diu, mig sorrut, abans d’afegir la meitat de sornegueria marca de la casa: «Aquest llibre no és uniforme. Juga amb la seriositat i el tantsemenfotisme». O dit d’una altra manera: entre esgarrapada i esgarrapada hi ha algun poema que descarrega la desolació, serena i majoritària.

Garriga recorre, a punt de fer 80 anys, la casa gran i buida dels pares. El fred dels llibres l’extenua. No reconeix els llocs i tampoc no es reconeix a ell mateix. El contrapunt és que encara té forces per imaginar una mort «prou bella» a Grècia i enviar el lector fins a «la blava solitud d’una placeta / que ombreja un plàtan gegantí / begudes fresques a la barra / d’un bar tan vell com les llegendes / amb què s’abriguen déus i bèsties».

«Els meus llibres són fruit d’un punt de partida més un treball d’elaboració llarg que consisteix a trobar el millor adjectiu i el verb adient i precís, eliminar les frases òbvies i intentar que el lector hagi de fer el mateix esforç que jo per entrar al poema», explica Garriga. «Demana molt de temps, l’escriptura. Als bons pintors els costa molt fer l’última pinzellada del quadre, i a l’escriptor li hauria de passar el mateix. Sempre hi ha una manera més directa o més capciosa, més absurda o més poètica de dir el que vols. Gairebé necessites que algú t’empenyi a publicar.»

Garriga sempre porta al damunt una carpeta amb l’esbós del seu proper llibre. Reescriu els seus poemes sense parar, i com més temps els treballa menys versos queden. D’entrada, Ragtime és un dels llibres on Garriga ha pogut fer anar menys les tisores: només el separen dos anys del seu poemari precedent, Camins de serp (Edicions 62). «Aquest és un llibre més precipitat que els altres», diu abans de començar un exercici d’autocrítica que, potser per massa habitual en ell, val més no acabar-se de creure. Garriga diu que li interessa més llegir «poetes joves que vells perquè et poden sorprendre: els vells sempre diuen el mateix».

A Ragtime desplega, una vegada més, tota l’artilleria temàtica habitual i d’aquella manera tan atractiva que, digui el que digui, fa dels seus poemes experiències estètiques intrèpides i (encara) inesperades. Hi trobem la mentida («menteix-me encara un cop, no et costa res»), el temps (que no sap on és ni sap «on som»), la solitud (que «no és trista ni alegre (...) és solitud i prou, / només que enyora l’eco del seu crit») i el consol de les paraules, escrites a poc a poc «per no ferir les lletres i sentir-les / als ossos i a la pell» i que, de tant en tant, s’allunyen en favor dels «ulls i el paisatge». «M’agrada molt badar, i aquesta activitat s’ha fet més intensa amb els anys», diu Garriga. «Puc passar-me hores mirant un arbre. El paisatge és vital, i de tant observar-lo pot acabar sent el teu reflex». «Mar fonda i cel espès / recull vela i rems. / fosqueja. / No em reconec en blanc i negre», comença el segon poema del llibre. Garriga diu: «Escriure poemes és la meva llibertat, el meu exorcisme». Tanca el poemari amb un fragment del Satiricó de Petroni, que recull el doble moviment del ragtime: «Per molt que t’escarrassis a seguir un camí, l’atzar te l’acabarà esbotzant.»