Malenconia valenciana

Presència, del 3 ap 9 de febrer de 2012
Enric Gallén

Carles Alberola comparteix amb Jordi Galceran el fet de ser els dos comediògrafs més sòlids del teatre català actual. L’escriptor barceloní ho mostra amb la seva provada mestria com a autor i traductor, el perfil del d’Alzira respon al d’un home de teatre total (director, actor i dramaturg) que enllesteix els textos amb l’ajut de professionals amb els quals construeix cada nou espectacle. Els seus muntatges es basen en històries nascudes de la quotidianitat més immediata, expressada en un llenguatge viu i proper i amb un humor agredolç que engavanya l’espectador. A Que tinguem sort! Alberola és de nou hàbil faedor d’un model teatral, en què les fronteres entre ficció i realitat es confonen voluntàriament com mai. Reprèn amb una certa contenció emotiva els temes de l’amistat i el pas del temps d’Almenys no és Nadal (2004), un dels seus textos més impactants. Uns temes que ara l’han tocat més de prop, com es desprèn de les dedicatòries de l’obra. Més enllà del recurs del «teatre dins del teatre», posa la pell de gallina descobrir-hi a través dels intèrprets/personatges de Carles Alberola i Alfred Picó la mirada entelada de la melangia cap a un passat personal i col·lectiu que no tornarà a ser mai més allò que va ser possible que fos, ara quan València «és un desastre» sense futur per al món teatral més genuí. Aquest cop, Alberola no s’està d’anotar l’empremta política i social que es viu al País Valencià. Com a espectador que he vist créixer artísticament el teatre en català en els últims anys, no puc deixar de lamentar el que, amb compte i mesura, expressa Alberola en un text i un muntatge que hauríem de conèixer tots. ¡Qué bonita es nuestra lengua! Mutis.