La meitat que em manca

Avui Cultura, 30 de juny de 2011
Jordi Llavina

Qualsevol lector català mínimament informat sap d’on procedeixen els mots que he triat per al títol. Són del final del poema Desolació, de Joan Alcover, una de les més torbadores elegies que s’han escrit mai en la nostra llengua: «sens jo, res parlaria de la mitat que em manca; / jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort».

Tomba de Lou és un llibre terrible i lúcid, en què es recorda una dona morta de càncer d’ossos. Qui la recorda és la seva amiga, d’idèntica edat, amb qui va estar estretament unida des dels cinc anys. Els psicòlegs han encunyat l’expressió elaboració del dol per tractar aquest xoc (l’etiqueta ha fet molta fortuna, i s’aplica no tan sols al dol per una persona morta, sinó també al dol per un amor mort, al que elaborem per una persona que ens ha dit adéu o a qui hem dit adéu). Però Tomba de Lou és molt més que l’elaboració d’un dol. N’és l’artització. Com també caldria apuntar que dels dos versos finals d’Alcover, aquest llibre se sentiria més a prop, em sembla, del primer que no pas del segon.

Desautels construeix un llarg poema en prosa, dividit en diverses part temàtiques; un poema que ens sumeix en una cadència hipnòtica. L’emoció hi és formulada amb paraules severes, gairebé d’informe mèdic. No hi ha gota de sentimentalisme. El relat de l’estrangeritat de la situació que viu la malalta «el mot és de la poeta quebequesa» conviu amb versos lluminosos sobre l’alteritat. Tenim, en lapoesia del país, algun exemple de llibres que han reflexionat sobre el càncer i la fugacitat dels nostres dies. Penso en Turull i en Rosenthal, per exemple. Però aquí és l’altra qui reflexiona. Aquí és l’altra, l’amiga, la que refà l’itinerari, la que observa atentament la decadència de la malalta, la qui en recull el gest, la seva ràbia: «la mort existeix, ho saps prou bé, però fas anar la teva esperança com un ganivet»; la qui en glossa les reaccions, la joia i els dies d’enfonsament moral. Tomba de Lou és un bell exercici literari que depassa, de molt, el pretext que l’origina: es tracta d’un poema especulatiu (un poema-riu, si se’m permet de dir-ho així) que va considerant la nostra vida i els nostres límits, la contingència de l’existència humana i la peremptorietat dels nostres actes, com també la inajornabilitat que crea la malaltia. «Esdevindràs il·legible», diu la poeta de l’altra, quan aquesta ja s’ha retut en la lluita contra la devastació del mal. El «rosegador voraç» va fent la seva feina i provoca, entre les dues amigues, una situació nova, un ordre de les coses capgirat, inèdit. El llibre aprofundeix en l’«íntim despoblament» de l’altra, l’amiga, l’estimada, «papallona meva». Quan la poeta es refereix a ella mateixa, sembla que ho faci amb un cert retret: «la que encara és viva».

Bona traducció del poeta Antoni Clapés, que ens ha descobert un llibre magnífic i necessari, que no oblidarem fàcilment: «El Temps ho ha devorat, sadollat, saciat tot, fart fins a rebentar, el Temps. Ha buidat el decorat entorn seu mentre entre bastidors s’acabaven els preparatius per començar: es desplegava la mortalla i es polia el marbre.»