Poètica del bosc

El Punt Avui, 29 de setembre de 2011
Valèria Gaillard

«Fascinant, magmàtic, estupefaent.» Així qualificava ahir l’editor Jordi Cornudella el nou poemari de Perejaume, Pagèsiques (Edicions 62), un volum que es presenta com una continuació d’Orbreda, publicat el 2003: «En tots dos la poesia de Perejaume pren un camí poc convencional i esbotza els marges formals», «poesia i pensament s’hi confonen».

«Llibre de llibres», «camp de camps», a Pagèsiques (títol que remet a les Geòrgiques de Virgili, però també a l’homenatge que fa l’autor a la pagesia, un món que respecta la natura i ofereix «una realitat alternativa»), pinta un territori on sedimenten diferents capes de terra, fent explorar un espai que creix per moments. «Cadascun dels blocs, o capes de terra, generen un lloc concret que no és important en si mateix, sinó per les relacions que hi estableixo». Perejaume assumeix que treballa cada vegada més des d’un marc local (el Maresme), però no és vist com res de negatiu: «Ja em va bé estavellar-me en un lloc concret», «no m’angoixa perquè, encara que és un espai petit, sempre hi trobo revolts».

Com és el lloc de què parla? El poeta assenyala el Montnegre: «És molt especial perquè és al migdia el moment del dia en què es veu més negre, i això es deu al fet que l’escorça de les alzines escup la llum.» El poemari es compon de cinc blocs que conformen una constel·lació de conceptes i idees. En el primer, «Pagèsiques», apareixen «la geologia de la floració», «els arbres que marquen el camí»; en el segon, «Els arbres», l’extensió i la repetició (entesa com els cicles de la natura que es repeteixen). «Els suros» és el bloc central, «el més fèrtil i extens» («el suro és un arbre que dibuixa en el seu tronc allò que albira a l’horitzó»). Aquí planteja, per exemple, el contacte de l’home amb la natura («caminar, nedar i para de comptar...»), o bé la relació «pornogràfica» que manté amb el món («el filtrem amb colors vius que amaguen una manca de relació real»). En el bloc «El taller», Perejaume «hi fa de tot», mentre que el cinquè, «Bloc de notes», parla del misteri de «la consciència dels llocs», entre d’altres temes.

Per acabar, el poeta afegeix una sèrie d’addendes per tractar de qüestions que el colpeixen: el dilema signar o no signar («quin dret tenim de signar aquell signe que no ens pertany? »), o bé el no-públic: «El poemari és una obra de boscos per a un públic de boscos». [...]