Tomba de Lou

L'Eco de Sitges, 15 de juliol de 2011
Teresa Costa-Gramunt

Mai no n’hi ha prou, de temps, per als mortals. Quan hi ha consciència del temps que va d’esquerra a dreta, o a l’inrevés, o de dalt a baix, o com es vulgui, ja que també va de dins enfora, i a la inversa. Mai no n’hi ha prou, de temps, per a qui se sap temps. El temps: tot el que tenim i som per a ser, què, qui? Tal vegada una simple papallona, si qui ho determina és un déu que té segles d’existència. Tanmateix, el déu engrandit en el seu cel si el comparem amb l’ínfima papallona, també va començar a existir un dia, no se sap quan. I aquest és el misteri de la vida i de la seva altra cara, la mort: vida que comprèn déus i papallones.

Una papallona és una de les imatges potents que circula per les pàgines de Tomba de Lou, de Denise Desautels (Jardins de Samarcanda). L’escriptora, una de les figures més destacades de la poesia quebequesa del moment, és una autora prolífica i premiada, i que ara hem conegut gràcies a l’excel·lent traducció al català d’Antoni Clapés d’aquest llarg poema en prosa. Tomba de Lou, que commou fins al moll dels ossos, i l’expressió és intencionada.

Perquè ens hi reconeixem, en Lou. Ens reconeixem en la seva terrífica i destructiva malaltia (un càncer d’ossos)que la duu a la mort. I ens reconeixem en el dol que duu Denise Desautels, la poeta amiga de Lou, a escriure unes pàgines belles i desolades, tendres i implacables, fondes i concretes del que és el dolor per la mort d’algú que se sent tan proper com una mateixa.

Em costava posar-me davant del paper i escriure després d’haver llegit Tomba de Lou una, dues, tres vegades. El motiu és que jo també vaig plorar el decés d’Ada, morta també d’un càncer d’ossos que havia seguit a un càncer de mama. Vaig estimar molt aquella noia que tot i tenir un o dos anys més que jo m’havia fet de mare. Finalment, vaig poder dedicar-li un text en el meu llibre El vel d’Harmonia (1991). Ada era Eufrosine, una de les tres Gràcies que van teixir el vel d’Harmonia de les seves noces amb Cadmo. Dic finalment perquè no em va ser possible escriure res mentre feia el dol.

Per això he afirmat més amunt: mai no n’hi ha prou, de temps, per als mortals, amb aquesta vida tan passatgera! Però sí que hi ha un altre temps, que si no és immortal ho pretén: és el temps de l’escriptura. L’escriptura és com una pregària que afona el temps mortal: el travessa de nord a sud, i d’est a oest, en creu. Aquesta creu ens salva del temps.

És a través de l’escriptura-creu simbòlica que Denise Desautels fa reviure als nostres ulls la seva estimada papallona. La papallona que en el cos de juliol té els ulls de la mort. La mort que s’enterra en l’esquelet de Lou, però que l’escriptura restitueix en esperit per esdevenir eterna a Tomba de Lou. El sofriment pel dolor i la progressiva extinció en vida de Lou és sublimat a través de la paraula. El sentiment de pèrdua per l’amiga, viscut com la pèrdua d’alguna cosa pròpia, és sublimat a través del poema. Vida i paraula es confonen a Tomba de Lou. L’art estètic es confon amb el que els alquimistes en deien l’Art Reial. Per tant, en Tomba de Lou trobem una doble metamorfosi. Això és l’art autèntic; metamorfosi. Després d’escriure amb tota l’ànima mai no som els mateixos.

No hi ha mort on hi ha paraula. Lou va deixar plegades les ales de papallona darrere la porta del sofriment, la destrucció i la mort. Però a l’altra banda de la porta hi ha la memòria que provoca el poema en prosa de Denise Desautels. No hi ha mort on hi ha memòria. A Tomba de Lou no hi ha cadàver, sinó el cos ressuscitat de Lou a través de la paraula viva i refulgent de Denise Desautels.