Transvasar, reescriure, subvertir: L’espill que es trenca

Quaderns Divulgatius, 47: XX Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Joan Navarro

La única salvación de todo andar es no llegar.
ROBERTO JUARROZ

Allò expressat amb paraules mai no és, en cap llengua, allò dit.
MARTIN HEIDEGGER

La tasca del traductor consisteix a trobar aquella intenció referida a la llengua
a la qual es tradueix que sigui capaç de despertar en ella l’eco de l’original.
WALTER BENJAMIN


Diem el que voldríem dir quan ho diem? És l’escriptura espill del pensament, i el pensament espill de la realitat? I la realitat, què és? Com podem mostrar-la? Amb un gest? Senyores i senyors, amb vostès la Realitat. Com podem dir-la? Amb sensacions? Amb imatges? Amb el cos? Amb paraules? És la imatge, la realitat? Aleshores, si la imatge és la realitat, vol dir això que està conformada per imatges? Imatges de què? D’allò indicible? Alberto Caeiro va afirmar al respecte: «As cousas não teem significação: teem existência. / As cousas são o unico sentido oculto das cousas.» [Pessoa, Fernando. Poesia Alberto Caeiro. Assírio & Alvim, 2004.] En una altra ocasió, el nostre poeta afirmaria que havia comprés amb els ulls i no amb el pensament que les coses eren reals i diferents les unes de les altres. Es pot veure sense conceptes? I sense paraules? No és la paraula la dipositària dels fets que s’esdevenen fora i dins dels nostres límits corporals? La paraula no desenvela tot el que hi ha? No l’exhibeix com una acròbata que es mostra radiant damunt d’un cavall blanc en el ròdol del temps? Com un ouroboros, aqueixa serp que s’empassa la pròpia cua i forma un cercle: On comença la realitat i acaba la paraula? On comença la paraula i acaba la realitat? No seria la realitat només paraula, i d’allò que parlem és del llenguatge i en el llenguatge? Les paraules no ens amaguen les coses, com deia Nietzsche [Nietzsche, Friedrich. Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, traducció de Joan B. Llinares. Diálogo, 2000.], en lloc de mostrar-les? No palpegem amb elles només el dors de la realitat? No la domestiquem? No hem d’oblidar que les paraules havien estat metàfores i que les metàfores són només això, metàfores. Un esforç inútil, aquest, el de destriar el cap de la cua, l’excitació nerviosa de la imatge, la imatge del so: La paraula. L’eternitat, Sísif i la seua pedra enorme pujant-la i tornant-la a pujar fins al cim de la muntanya. La paraula creadora i organitzadora del món davant l’esglai extàtic. Creadora o recreadora del món? La paraula: absència d’allò físic, presència de l’absència. Hauríem de fer cas de Roberto Juarroz i desanomenar, «desbatejar el món / sacrificar el nom de les coses / per guanyar la seua presència»[ Juarroz, Roberto. Poesía vertical, I, 276. Emecé, 2005.]? La paraula poètica com expressió d’allò inefable: Inventari de fragments, de residus, escriptura inacabable que busca l’origen dels rastres, allò que no acaba de ser perquè no ho és i no ho serà mai. Dir el silenci. Parlar amb l’ombra de la paraula.

Però, realment parlem, o ans al contrari algú parla per nosaltres? Parlem per boca del llenguatge i som el seu vehicle? Som nosaltres l’altre, aquell que parla? És el llenguatge una estructura sense subjecte? Més encara, seria cada llenguatge autosuficient i per tant no traduïble? La poeta russa Marina Tsvietáieva havia escrit que «alguns pensaments no poden pensar-se en qualsevol llenguatge». Però pensar, és parlar en veu alta? ¿El que ens vol dir la poeta és que alguns pensaments no poden transmetre’s d’un llenguatge a un altre, perquè depenen del llenguatge en el qual es formulen? D’ací sembla desprendre’s que no hi hauria significats independents de l’idioma en què s’expressen. El llenguatge determinaria, doncs, la manera com coneixem, com pensem i com percebem. Fins a quin punt? El llenguatge, però, no parla de la realitat, parla de com la veiem. És això evident? Fins a quin punt allò evident és realment evident? Faria això impossible la traducció?

Què pretenem fer quan traduïm un poema [«Els meus principis a l’hora de traduir són pocs i breus. No llevar res ni afegir res, no alterar, no inventar. No “embellir” el text, ni intentar “millorar-lo”, ni pretendre fer-lo més “poètic” i més “elevat”. Mantindre el to i el flux narratiu del poema.» vid. «Llegir Homer» en Homer, Odissea, versió de Joan F. Mira. Proa, 2011.]? A l’hora del transvasament, què és el que passem d’un recipient a un altre [Vid. la introducció, en concret l’apartat «La nostra traducció» de Cent de cent. Hyakuninisshu, a cura de Jordi Mas López. Edicions Vitel·la, 2011.]? ¿El ritme, els conceptes, les sensacions del poeta passats pel garbell de los nostres sensacions, de la seua història, de la nostra història? Hem de sacrificar el text original per tal de mantenir la rima, si és el cas? Hem de reescriure el text i fer-lo nostre?

Què vol dir fer-lo nostre? Fer-lo entenedor per als futurs lectors? I si el text és opac, hem de desbrossar el camí? Hem d’arreglar els marges? Hem de posar senyals per no perdre’ns, perquè el lector no es perda? Tenim dret a aclarir les boires que el poeta ha deixat caure sobre el poema? Ha de ser el traductor un exegeta, ha de fer aparèixer a la llum el sentit que oculta? Ha de ser hermeneuta? Ha d’apaivagar el vertigen que podria provocar la seua lectura? On quedaria la tasca del lector? Transvasem només paraules? I el seu moll? On quedaria la cadena dels mots que significa un mot? Quan el poeta Eugenio Montale va escriure:

Non chiederci la parola che squadri da ogni lato
l’animo nostro informe, e a lettere di fuoco
lo dichiari e risplenda come un croco
perduto in mezzo a un polveroso prato.

i nosaltres vam traduir:

No ens demanis la paraula que quadri per cada costat
el nostre ànim informe, i en lletres de foc
ho declari i resplendeixi com un safrà
perdut al mig d’un polsegós prat.
[Montale, Eugenio. Ossos de sípia, traducció d’Octavi Monsonís i Joan Navarro. Gregal llibres, 1988.]

era això el que ens volia dir [«Per tal de capir la relació genuïna entre l’original i la traducció, cal aplicar un raonament anàleg en el seu propòsit a l’argumentació amb què la crítica del coneixement demostra la impossibilitat de la teoria del reflex. Si allà es demostra que en el coneixement no pot existir l’objectivitat, i ni tan sols la pretensió d’aspirar-hi, posat que l’entenguem com el reflex del real, aquí es pot demostrar que cap traducció no seria possible si la seva aspiració suprema fos la semblança amb l’original.» Benjamin, Walter. Opus cit.]? Què s’espera de nosaltres, els traductors?

Al capítol VI d’A través de l’espill, Alícia i el Gep Boterut parlen dels regals d’aniversari i el Gep Boterut li confessa que prefereix rebre els regals d’antianiversari, tres-cents seixanta quatre, i no el d’aniversari, només un, i conclou que això era per a ell la glòria:

«No veig què vol dir això de glòria», digué Alícia.
Gep Boterut somrigué desdenyosament. «Ni ho veuràs fins que jo no t’ho digui. Significa que “és un argument que et deixa bocabadada”»
«Però glòria no significa “un argument que et deixa bocabadada”» objectà Alícia.
«Quan jo uso una paraula», féu Gep Boterut amb un to més aviat desconsiderat, «vol dir exactament el que jo decideixo que digui –ni més ni menys».
«La qüestió és», féu Alícia, «si es pot fer que les paraules signifiquen tantes coses diferents».
«La qüestió és», féu Gep Boterut, «qui mana –amb això n’hi ha prou».
[Carroll, Lewis. A través de l’espill, traducció d’Amadeu Viana. Quaderns Crema, 1985.]

Qui mana, doncs? L’autor o el traductor? Tal vegada, cap dels dos, i menys l’autor, l’autor del poema, vull dir, no el de la traducció. Al cap i a la fi, una traducció és una lectura i les lectures poden ser i han de ser diverses. Però, traduir és el mateix que llegir? Podem dir que traduïm de manera diversa perquè la nostra lectura és també diversa? Manuel Balasch tradueix aquests versos de la novena de les Elegies de Duino de Rainer Maria Rilke

Bringt doch der Wanderer auch vom Hange des Bergrands
nicht eine Hand voll Erde ins Tal, die Allen unsägliche, sondern
ein erworbenes Wort, reines, den gelben und blaun
Enzian. Sind wir vielleicht hier, um zu sagen: Haus,
Brücke, Brunnen, Tor, Krug, Obstbaum, Fenster, –
höchstens: Säule, Turm...
[Rilke, Rainer Maria. Die Gedichte. Insel Verlag, 2002.]

així:

És que el caminant duu, de la vessant de la muntanya
a la vall un grapat de terra indicible per tots? No,
duu el mot requerit, pur, la genciana groga
i blava. Nosaltres potser som aquí per a dir: casa,
pont, brollador, porta, càntir, arbre fruiter, finestra,
i a tot estirar: columna, torre...
[Rilke, Rainer Maria. Elegies de Duino, traducció de Manuel Balasch. Proa, 1995.]

Jaume Medina fa aquesta lectura:

El vianant no porta pas dels marges del rost de la muntanya
fins a la vall cap grapat de terra, a tothom inefable,
ans un mot afanyat, pur: la groga i blava
genciana. Som aquí potser, per dir: casa,
pont, fontana, porta, càntir, fruiter, finestra, –
a tot estirar, columna, torre...
[Medina, Jaume. El crepuscle de la poesia. Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana. Palma: Lleonard Muntaner editor, 2009.]

i José María Valverde ho fa d’aquesta manera:

El caminante tampoco trae, de la ladera de la sierra
al valle, un puñado de tierra, indecible para todos, sino
una palabra ganada, pura: genciana amarilla
y azul. Quizá estamos aquí para decir: casa,
puente, cisterna, puerta, vaso, árbol frutal, ventana,
a lo sumo: columna, torre...
[Rilke, Rainer Maria. Elegías de Duino, traducció de José María Valverde. Lumen, 1980.]

i així diu la versió de Jaime Ferreiro Alemparte:

Cierto que el caminante no trae desde el borde de la montaña
un puñado de tierra al valle, la tierra para todos inefable,
pero sí, una palabra merecida, pura: la amarilla y azul
genciana. ¿Estamos aquí para decir: casa,
puente, fuente, puerta, vaso, árbol frutal, ventana,
a lo sumo: columna, torre?...
[Rilke, Rainer Maria. Antología poética, traducció de Jaime Ferreiro Alemparte. Espasa-Calpe, 2005.]

i la d’Eustaquio Barjau

Porque el caminante, de la ladera del borde de la montaña no lleva
al valle un puñado de tierra, la inefable para todos sino
una palabra conseguida, pura, la genciana
amarilla y azul. Estamos tal vez aquí para decir: casa,
puente, surtidor, puerta, cántaro, árbol frutal, ventana,
todo lo más: columna, torre…
[Rilke, Rainer Maria. Elegías de Duino. Los sonetos a Orfeo, traducció d’Eustaquio Barjau. Cátedra, 2010.]

la versió anglesa de J.B. Leishman i Stephen Spender diu

For the wanderer doesn’t bring from the mountain slope
a handful of earth to the valley, untellable earth, but only
some word he has won, a pure word, the yellow and blue
gentian. Are we, perhaps, here just for saying: House,
Bridge, Fountain, Gate, Jug, Olive tree, Window, –
possibly: Pillar, Tower?...
[Rilke, Rainer Maria. The Duino Elegies, traducció de J. B. Leishman and Stephen Spender. Hogarth Press, 1939.]

la d’Stephen Mitchell

For when the traveler returns from the mountain-slopes into the valley,
he brings, not a handful of earth, unsayable to others, but instead
some word he has gained, some pure word, the yellow and blue
gentian. Perhaps we are here in order to say: house,
bridge, fountain, gate, pitcher, fruit-tree, window –
at most: column, tower…
[Rilke, Rainer Maria. Duino Elegies, traducció d’Stephen Mitchell. Shambhala Publications, Inc., 1992.]

la versió portuguesa de Maria Teresa Dias Furtado és així

Também o caminhante não traz da encosta da montanha
um punhado de terra para o vale, terra para todos indizível, mas sim
uma palavra adquirida, pura, a genciana amarela
e azul. Estamos nós aqui para dizer: casa,
ponte, fonte, portão, jarro, árvore de fruto, janela – ;
e quando muito: coluna, torre...
[Rilke, Rainer Maria. As Elegias de Duíno, traducció de Maria Teresa Dias Furtado. Assírio & Alvim, 2002.]

i finalment la versió francesa del poeta Philippe Jaccottet diu

Le voyageur, du versant de montagne, ne va pas rapporter
dans la vallée une poignée de terre, indicible à tous, mais
une parole conquise, un mot pur, la gentiane jaune
ou bleue. Peut-être sommes-nous ici pour dire: maison,
pont, fontaine, portail, cruche, verger, fenêtre –
au mieux: colonne, tour...
[Rilke, Rainer Maria. Les Élégies de Duino, traducció de Philippe Jaccottet. La Dogana, 2008.]

Per què Balasch ha traduït «ein erworbenes Wort» com «el mot requerit», i en canvi Medina diu «un mot afanyat», Valverde «una palabra ganada» i Ferreiro «una palabra merecida»? Barjau tradueix «una palabra conseguida». Tant Leishman i Stephen Spender, com Stephen Mitchell tradueixen «some word he has won» i «some word hi has gained» donant-li tots dos un significat semblant, «guanyar, aconseguir, obtenir... ». Maria Teresa Dias Salgueiro tradueix «uma palavra adquirida». Jacottetha estat més contundent en utilitzar la paraula «conquise», conquerida. Penseu que el vers diu el mateix amb aquestes propostes distintes? Quan Rilke va utilitzar el substantiu «Brunen» havia tingut la intenció de dir «brollador», «fontana», «cisterna» o «font»? I quan va escriure «Krug» volia dir «càntir», «vas», «gerro»? Per què ni Ferreiro ni Dias no tradueixen l’adverbi «vielleicht» i sí que ho fan els altres traductors quan diuen «potser», «quizá» «perhaps» «peut-être»? És per això que Ferreiro ha fet els darrers versos interrogatius? Però, aquesta solució comunica el mateix? Per què Leishman i Stephen Spender tradueixen«Obstbaum», arbre fruiter, per «Olive tree» i Jacottet per «verger», verger, fruiterar, hort, horta i no «arbre fruitier»? Pel que fa a la traducció de Manuel Balasch de les Elegies de Duino, en el pròleg de la seua edició ens diu: «La llengua de traducció, sempre aliena a la màgia de la dicció alemanya, té el risc d’un obtús prosaisme. Jo podria dir que és el cas de la versió castellana del senyor José María Valverde, però és que jo mateix no em sento lliure d’aquest retret. He de dir, doncs, per a justificar la meva audàcia, que he procurat escorcollar fins a l’extrem els camps semàntics catalans de diversos mots alemanys essencials a les Elegies rilkeanes: Tod, mort; rein, pur, senzill, simple; Bezug, referència, relació; Dassein, existència, presència, i que, a més a més, he buscat tenaçment mots catalans d’un indubtable acoloriment poètic quan la situació ho requereix.» [Rilke, Rainer Maria. Elegies de Duino, traducció de Manuel Balasch. Proa, 1995.]

És possible, doncs, un transvasament especular? És possible trobar la paraula justa en la llengua d’arribada? Existeix sempre aquesta paraula? Quin soll del poema es queda en el recipient originari? Dir i mostrar el que es diu. Subvertir: Vessar en altra llengua les ombres de les paraules. Però l’espill es trenca i en cada un dels bocins es reflecteixen les possibilitats de reescriptura del poema: Les veus del poema: Els possibles poemes: La impossibilitat de confegir el poema original. [«Per tal de capir la relació genuïna entre l’original i la traducció, cal aplicar un raonament anàleg en el seu propòsit a l’argumentació amb què la crítica del coneixement demostra la impossibilitat de la teoria del reflex. Si allà es demostra que en el coneixement no pot existir l’objectivitat, i ni tan sols la pretensió d’aspirar-hi, posat que l’entenguem com el reflex del real, aquí es pot demostrar que cap traducció no seria possible si la seva aspiració suprema fos la semblança amb l’original.» Benjamin, Walter. Opus cit.]

La traducció poètica esdevé una escriptura palimpsèstica: procés d’escriure damunt d’un text original del qual només queden restes, ombres. ¿Com transvasar els significats no lingüístics que fan niu en les paraules, aquestes formes sense objecte, aquest escampall de sentits, la silvestre riquesa del mot? Quan decidim que s’ha acabat aquest transvasament? Siga quan siga, el traductor se salvarà perquè mai no podrà arribar a completar-lo. Parafrasejant Paul Valéry podríem dir que una traducció mai no s’acaba, com no s’acaba un poema: s’abandona.