Joc i jaç, amant o mare

Quaderns Divulgatius, 47: XX Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Lucia Pietrelli

     Una llengua
     Una llengua no sap res
     del bé i el mal.
     Això és cosa nostra.
     Una llengua és com una ombra.
     Si aixeques un puny,
     ella també l’aixecarà;
     si fuges, ella també
     fugirà darrere teu.

     La llengua no sap res
     de la veritat i la mentida.
     Això és cosa nostra.
     Una llengua no aixeca parets,
     les pinta de colors.
     La llengua no mata ningú,
     ens uneix.

     Però, això sí, una llengua,
     una llengua es pot morir.
     KIRMEN URIBE

Deia Samuel Beckett que, per poder escriure, la llengua emprada ens ha de ser d’alguna manera aliena. Comparteixo aquesta idea: la llengua ens ha de fer sentir a gust dins d’ella per poder crear (que és escriure i és traduir), però també ens ha de deixar un marge de llibertat i de descontrol. A vegades la llengua amb la qual vam néixer ens estreny massa. Com una mare. I llavors aprenem altres llengües i intentem fer de traductors desafiant la torre de Babel.

Tinc el somni d’una llengua que no em sigui ‘mare’, en voldria moltes que em fossin ‘amant’, ja dir ‘parella’ les tornaria massa presents, properes i controladores. Emprar una llengua és una recerca i un acte d’amor no sols cap a tu mateix, que estàs escrivint o parlant, o cap als que et llegiran o escoltaran, sinó també cap a la llengua en si. Se suposa que l’amor cap a una mare és molt fort, natural i infinit, atàvic podríem dir, però també hem de pensar que els amors següents, els que no ens vénen del cordó umbilical, poden ser igual de forts just perquè no són naturals des d’un principi, sinó que són triats i volguts amb totes les entranyes del després.

Dins d’aquest horitzó, què significa traduir? Estem avesats a la famosa dualitat del traduir = trair i del traduir = triar. És clar que aquestes dues identitats, d’alguna manera, tornen tèrbols uns altres dos conceptes, que són el de ‘fidelitat’ i el de ‘respecte’.

El traductor, a què ha de ser fidel si tota traducció implica un canvi espacial i temporal?

El traductor, ¿a qui ha de tenir respecte si, moltes vegades, l’autor no és present i això comporta que el traductor mai no pugui estar totalment segur de llegir bé el text que té davant?

Hi ha una frase de Vladimir Nabokov que diu: «Cada autor emigra a la seva pròpia art i allí es posa a viure»; jo interpreto aquesta frase també com «cada autor emigra a la seva pròpia llengua i allí es posa a escriure i a traduir». Parlo de la força d’una emigració desitjada i, per això, no artificial, sinó necessària i fonamental. És la decisió de llaurar la terra del pensament amb un altre instrument, decidir fer-se solcs a través d’una eina que, en aquell moment, ens sembla la més apta.

No acabo de confiar com a persona, ni com a escriptora i traductora, en les llengües. Però em guanya la condemna social a concretar el pensament en unes paraules exteriors modelades en una determinada llengua i tot es torna dependent del moment, de les busques del rellotge que van endavant i no ens deixen incrustar les coses. No es pot dir, en general, amb quina llengua som més nosaltres. Només ho podem dir en relació amb un moment ben concret que pot ser més o menys llarg dins del temps. Per això crec que, per ser autèntics la majoria de les vegades possibles, és important conèixer més que una llengua. Pot ser que aquesta sigui l’aspiració de tot traductor: ser autèntic. També pot ser que sigui una manera de raonar estirada massa cap a l’extrem, però em sembla necessària i coherent si considerem el rol que el llenguatge juga cada dia dins de les nostres vides. Agafo amb les mans una frase d’un escriptor mallorquí que estimo molt, Blai Bonet, i que diu: «Sense hipèrbole no hi ha home.»

Estic parlant de llengua en general per parlar també d’escriptura i de traducció. En la traducció, ¿es poden prendre en consideració els conceptes de ‘fidelitat’ i de ‘respecte’ total si cada paraula té al diccionari més d’un significat? I si fins i tot es tracta d’un traducció de poesia on el context moltes vegades no és capaç d’ajudar-nos, on queda la possibilitat de ser justos i exactes? Estiro els conceptes, però la dificultat és real, existeix.

Cada llengua crea un temps i un espai propis. Queda el límit grotesc de les llengües, això és clar, de qualsevol llengua, de cada llengua. Els pronoms posats al costat dels verbs creen veritats i mentides i, a vegades, és dur creure en la possibilitat de la comunicació. De manera exagerada podem dir: el monòleg pot resultar sincer i el diàleg mentider. I la traducció sempre és un diàleg entre l’autor i el traductor. Com a molt i quasi totalment només ens ho podem explicar a nosaltres mateixos i no cap a l’exterior. I d’aquesta manera creure que es fa l’amor amb les mentides i que només en solitari es poden masturbar les veritats. Després, per sobreviure, cal posar matisos i subratllar que crear i traduir són dos exercicis bons contra la inexistència a què estarem condemnats una vegada morts. Nosaltres hem de passar a través del signe de la paraula, i cada paraula ha de passar a través del sistema d’una llengua per poder sortir de la foscor verge del pensament.

Fundem, si encara ens val la hipèrbole d’abans de Blai Bonet, la trinitat humana, sorgida al voltant de la llengua, i que es forma de la Persona-Lector-Escriptor, una trinitat feta de les experiències i de les lectures que se sumen i que esclaten a l’hora d’expressar-se a través de les paraules, pròpies i alienes.

El relativisme és evident: a l’hora de parlar i escriure ens trobem sempre davant d’una relliscada, una relliscada de coordinades. Parlar i escriure és recordar, fer emergir el passat d’un pensament recent, o sigui, d’alguna manera, traduir. Estem condemnats a les traduccions, a les traduccions que fan tèrbol el sentit de paraules com ‘fidelitat’ i ‘respecte’. Però ho intentem: quan nosaltres mateixos parlem i escrivim, així com quan traduïm els textos d’una altra persona. Guanya el procés diacrònic, i és el sincrònic el que tenim impossibilitat. Sempre hi ha traducció.

Dins d’aquesta temptativa maniquea de reflexió cada frase es desmenteix, en part, a si mateixa: si és cert que estem condemnats a la traducció, també és cert que cada llengua és distinta, cada llengua, dins del mapa global, crea el propi cap de cantó des d’on genera una visió peculiar.

Penso ara en dues línies de traducció. Una és la que defensava Vladimir Nabokov i que deia que s’ha de notar sempre que una traducció és una traducció. S’ha d’intentar ser al més literal possible, tot i que soni malament en la llengua d’arribada, i això justament perquè es tracta d’una traducció. La segona és la que jo més m’estimo i que, en canvi, aspira que el text traduït es pugui aguantar tot sol, malgrat que això impliqui canvis i petites modificacions.

Si el text d’arribada no tingués un cos propi, si no pogués fluir en solitari, ¿la traducció es podria considerar encara com una feina feta per a aquells lectors que desconeixen la llengua de partida? Quin sentit tindria? Cada pregunta genera aquí més preguntes.

Si donem per fet que el traductor és una persona d’aquella trinitat humana plantejada abans, es podrà salvar totalment de la condemna a trair i triar? Existeix de veres una traducció que no sigui una versió?

L’acte de la traducció és un acte enriquidor tant pel mateix traductor com pels lectors que rebran el text. És un acte, o més aviat, un procés ple de barrancs. I a vegades els barrancs també es poden compartir: aquesta és, per a mi, la traducció en equip. Amb Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell i Vallbona vaig traduir Blues en setze d’Stefano Benni. Una traducció en equip crea una muralla més forta contra les temptacions de traduir d’una manera massa personal. És un exercici eficaç. Defensa el text d’arribada de l’ego del traductor i d’una presència exagerada de trets propis. Cada traducció suposa una compenetració autortraductor i crec que una traducció d’equip pot ser una bona manera de generar un espectre més ampli de possibilitats, lectures i interpretacions a partir de les quals després discutir per escollir la traducció definitiva... que mai no ho és del tot. Les revisions s’amaguen darrere cada cap de cantó, dia rere dia. Pot ser senzillament perquè som traductors humans, i canviants. Quan miro algunes de les meves traduccions, sí que penso que ara mateix, potser, canviaria unes paraules o una construcció. De nou ens sotja el relativisme.

Traduir és fer-se sastre. S’ha de modelar un vestit nou i aquest vestit ha de ser aplicable i fer sentir a gust un cos que pertany a un altre temps i a un altre espai, a una altra llengua que comporta mentalitats i expressions diferents. S’ha de ser precís dins de la imprecisió a què el canvi de llengua, d’espai i de temps ens condemna. La mateixa paraula tremola d’una manera diferent dins de nosaltres si canvia el seu so, o si se li uneixen records diferents. Quan entres dins d’una llengua, entres també dins de la mentalitat dels seus parlants i així notes quines paraules ressonen més o de quina manera precisa ressonen, i és només a partir d’aquesta consciència que podem tornar a construir-nos nosaltres mateixos i els textos d’altres autors. La llengua ens modela. És un intercanvi, un procés constant, un riu que em costa poder fixar dins d’un discurs amb un principi i un final.

Diem que, en una obra literària, l’estil i el contingut s’influencien de manera recíproca; doncs penso que també cada llengua canalitza i vehicula de manera diferent continguts que poden ser molt propers. Cada llengua té molts estils, és clar, però la llengua és sempre l’espai primigeni on tots aquests estils poden començar a respirar.

Quan comencem a descansar massa al Jaç de la nostra ‘llengua mare’ és quan necessitem el moviment, el ritme, el Joc d’una llengua nova i ‘amant’. El traductor va saltant d’un Jaç a un Joc, d’un Joc a un Jaç. El traductor és un atleta, un rei dels salts, un nedador d’aigües mai somes que sempre ha d’anar alerta per aconseguir esquivar el llim.

Ja fa molt que ens han dit que la identitat és un procés, que no està feta de pedra, sinó que és cera, cera molt líquida, impressionable. Cada expressió lingüística, cada text original o traduït, és aquest mateix treball de cera.