L’aventura del traductor explorador

Quaderns Divulgatius, 47: XX Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Pau Sanchis

Els poetes que traduïm poetes sempre necessitem una metàfora per explicar què entenem per traducció. La metàfora que guiarà avui el meu discurs serà la del traductor explorador. És a dir, el traductor que s’endinsa en una llengua que no acaba de dominar o que tot just comença a aprendre.

Per posar-nos en situació cal dir que jo traduisc de l’italià, que és una llengua que, amb totes les precaucions que calguen, domine i amb la qual em sent segur. A més, també traduisc del serbocroat, una llengua que encara ara, després de sis anys de contacte, no gose afirmar que tinc del tot sota control. Tanmateix, he traduït més poesia croata i sèrbia que italiana i he après la llengua a mesura que versionava uns textos lírics que, al principi, em resultaven completament inextricables, i a poc a poc anava entenent fins que podia donar una versió fidel a l’original, alhora que literàriament vàlida en català. Quan es tradueix en aquestes condicions cada poema és una aventura, un descobriment continu. Una llengua com el croat no s’aprèn en quatre dies, sobretot si només es coneixen llengües romàniques i, precisament, un dels principals factors d’aquesta dificultat és la falta de transparència. Aprenem llengües properes perquè s’assemblen, perquè reconeixem un alt percentatge dels mots de l’altra llengua. Amb el croat el que em passava era que no tenia cap agafador. L’opacitat que, des dels meus coneixements previs, presentava la llengua feia que cada conversa, cada lectura, cada traducció fos una passa cap a l’abisme d’allò desconegut.

El primer poema que vaig haver de traduir del croat me’l van passar quan feia tres mesos que vivia a Croàcia. Es tractava d’un poema que obria una exposició sobre la història de la navegació croata. Jo, que estava aprenent molt mentre traduïa els textos de l’exposició, vaig acceptar l’encàrrec amb entusiasme i amb pànic. Em deia que no en sabia prou per traduir i alhora pensava que si hi reeixia amb els peus de foto també seria capaç de fer-ho amb la poesia, que m’agrada molt més. D’aquesta manera va començar la primera aventura del traductor explorador. Havia de buscar cada paraula, havia de plantejar-me cada problema com un problema molt més gros del que era. Aquell poema jo no l’estava entenent en la llengua original, sinó que estava agafant cada mot, cada sintagma, cada vers, i l’estava desmuntant completament per reconstruir-lo després en català. Ho feia a través de dues traduccions, és a dir, de dues llengües interposades que coneixia molt bé, com són l’italià i el castellà, que són unes bones crosses, però també són trampes, i amb l’ajuda d’amics croats que sí que parlaven italià, castellà, català o anglès. És a dir, jo era l’explorador que s’endinsa en un bosc fosc, espès, ple de paranys, que té algun objecte màgic que l’ajuda, però aquest estri, que pot ser la llengua interposada, també és una trampa, una mica com l’anell de Frodo, perquè són coses que et socorren, però et poden enganyar. Així vaig anar avançant per fer aquell primer poema que, al final, es va exposar en un plafó al Museu Marítim de Barcelona, vull creureque en una versió reeixida.

Traduir d’aquesta manera és un risc, però també és una aventura estimulant. Paul Ricoeur, en un llibret titulat Sobre la traducció – traduït per Guillem Calaforra i publicat en l’elegant col·lecció «Breviaris» de Publicacions de la Universitat de València–, explica, parlant sobre la traducció de textos filosòfics, que per traduir s’ha de conèixer molt bé la llengua de partida i la seua cultura i, per descomptat, la d’arribada. Jo acabe de dir exactament el contrari, però no perquè no estiga d’acord amb Paul Ricoeur. De fet, hi estic, crec que és a conèixer profundament la llengua de partida i la seua cultura, al que ha d’aspirar el traductor. Però crec també que la traducció pot ser un procés d’aprenentatge i que si, com en el meu cas, acabes d’arribar a Croàcia i encara no saps bé l’idioma i et posen un poema al davant per traduir-lo, dir que no perquè has d’esperar x anys a sentir-te preparat, és perdre una oportunitat d’aprendre. Crec que aquesta experiència de la traducció com a aprenentatge és molt valuosa, perquè demana un esforç molt gran, cada pas que fas t’obliga a superar una prova que et fa avançar en el camí cap a aquell lloc que, per a Paul Ricoeur i per a qualsevol traductor sensat, ha de ser l’objectiu i l’ideal.

En aquesta aventura, el traductor explorador troba diverses ajudes. He esmentat les llengües interposades i la traducció en equip. A més, ara mateix hi ha el recurs de la xarxa. Un poema en una llengua que comences a conèixer, però que necessites consolidar, és com una xarxa i cada paraula és un enllaç que et porta a una altra interfície. Podries entrar en cadascuna de les paraules i escandallar buscant tots els significats, tots els matisos, totes les implicacions, totes les relacions que s’hi estableixen des del punt de vista de la mètrica, del ritme, de la sintaxi, del sentit. Podries entrar dins del poema i córrer el risc d’ofegar-te o aconseguir surar i traure’n l’entrellat. Per navegar (i bussejar) per aquesta xarxa que és un poema és gairebé una obvietat dir que avui en dia una ajuda fonamental és l’altra xarxa, la que ens connecta amb una quantitat d’informació que ens permet solucionar perplexitats que en un altre temps haurien demanat anys d’estudi.

A més d’això, però, la xarxa ha substituït en pocs anys la correspondència escrita en paper o, per als que encara ens agrada rebre de tant en tant una postal o un paquet amb llibres a casa, l’ha complementat. En relació amb la traducció de poesia, trobe que les possibilitats de comunicació immediata i per escrit que ofereixen les xarxes socials són molt útils, sobretot si estàs traduint autors vius i en actiu. L’últim llibre que he traduït i que encara no està publicat (eixirà, esperem que més aviat que tard, a la col·lecció «La Cantàrida») és Les maletes de Jim Jarmusch, de Petar Matović. Matović, nascut l’any 78, ha publicat tres llibres de poesia i, com tantíssima gent avui en dia, està connectat a les xarxes socials d’internet. Per traduir el seu llibre (ja es pot llegir alguna mostra de la seua obra al número 12 de la revista Pèl Capell, dedicada a la poesia sèrbia actual) he comptat amb l’ajut d’una companya croata amb qui signaré conjuntament la traducció, però també he pogut mantenir un diàleg constant amb l’autor, precisament gràcies a la immediatesa de resposta que obtenim a través d’aquests mitjans. En realitat, no fem res que no hagen fet altres autors i traductors, mitjançant la correspondència tradicional, però hem guanyat en immediatesa i ens hem estalviat intermediaris. Aquesta relació amb l’autor, quan és possible, és molt gratificant i, a més, permet entendre referències que per molt que jo hagués conegut la cultura sèrbia no hauria pogut copsar. Per exemple, hi ha un poema en què parla d’un poeta que passejava mal vestit venent llibres de vell per la Universitat de Belgrad quan ell estudiava. Aquestes coses, evidentment, si jo fos un traductor sense contacte amb el poeta, les hauria solucionat d’alguna manera més o menys vàlida, però si tens l’autor a l’altra banda del Facebook, li ho preguntes i ell t’ho explica i et sembla que estàs una mica més a prop del cor del poema. Endinsar-se en aquesta selva obscura amb un estri màgic com aquesta xarxa et fa sentir més segur.

Tanmateix, la traducció de poesia com a aprenentatge no és una cosa nova. Tonko Maroević, poeta croat que des dels anys setanta ha publicat versions d’autors catalans, afirma que ell només té un coneixement passiu del català, que només li serveix per llegir, i que el català que sap l’ha après llegint poesia. Jo diria que haver traduït Salvador Espriu, Carles Riba, Joan Maragall, Blai Bonet, Josep Piera o Vinyet Panyella, entre altres, i haver-ho fet de manera excel·lent, és tenir un coneixement ben actiu del català, per molt que no el parle, ni l’escriga. Maroević m’ha explicat en diverses ocasions que ell havia traduït els poemes catalans que pensava que li podien interessar, a partir del que intuïa gràcies al seu coneixement, sobretot, de l’italià, i també del francès i el castellà. És a dir, Tonko Maroević tradueix del català per entendre els poemes. Això vol dir que la primera lectura no li garanteix mai una comprensió immediata, sinó una intuïció que el fa atansar-se a cada vers i descobrir-ne els significats. Després d’uns anys d’experiència com a traductor explorador puc dir que em trobe en un punt més o menys semblant. A partir d’una primera lectura d’un poeta croat o serbi puc intuir si m’interessa o no i aleshores torna a començar l’aventura.

Una aventura que comença en un bosc inextricable i camina cap a la llum de la comprensió. Si la llengua des de la qual es tradueix no es coneix gaire comporta un procés d’aprenentatge immens que també val la pena de viure’l, perquè l’experiència s’obté fent el camí. Traduir un poema és entendre’l i el viatge, la quête, que s’emprèn en començar a fer-lo, és el procés d’aprenentatge. Traduir, al capdavall, és entendre i aprendre.

BIBLIOGRAFIA
RICOEUR, P. Sobre la traducció, traducció de G. Calaforra. València: PUV, 2008.
SANCHIS, Pau. «He traduït per poder entendre allò que llegia», entrevista amb Tonko Maroević: http://www.visat.cat/espai-traductors/cat/traductor/226/1013/croat/tonko-maroevi263.html, 2010.
—. «Una porta oberta no fa gaire: els intercanvis literaris entre el croat i el català», Quaderns: revista de traducció, núm 18. Barcelona: UAB, 2011: http://www.raco.cat/index.php/quadernstraduccio/article/view/245279/328502