Jordi Llavina vetlla la poesia

El Mundo, 17 de maig de 2012
D. Sam Abrams

Jordi Llavina és una de les figures més inquietes del sistema literari actual. Sovint sent la necessitat de reinventar-se i reiniciar la seva obra. Amb la publicació del poema llarg, Vetlla, dividit en tres parts diferenciades, Llavina dóna una passa endavant i fusiona les dues cares de la seva producció anterior, la narrativa i la lírica.

Vetlla, sobretot la primera secció, la més extensa, escrita en successives estrofes de 12 versos octosil·làbics blancs, participa tant del món de narrar com del món de poetitzar. El repte de Llavina és la unió perfecta entre relat i poema, perquè cadascú acabi potenciant i completant l’altre. El relat guanya en profunditat i ambició, mentre la poesia es carrega d’agilitat i empenta.

Les altres dues seccions, quartets alexandrins en rima encadenada i decasíl·labs blancs en una seqüència única, respectivament, tenen funcions diferents. La segona part de Vetlla és un resum destil·lat de la narració, ben decantada cap a la lírica, i la tercera secció està dedicada exclusivament al desenllaç del conjunt.

No ens hem de deixar seduir excessivament pel ritme narratiu accelerat de Vetlla ni per la veu càlida, propera i sincera del narrador. Seria un error que ens privaria de veure l’ambició real del text. Per començar, hem de tenir ben present que Vetlla participa d’una doble herència literària de primera magnitud: el poema llarg modern, a partir de Hope Mirrlees, T. S. Eliot, Robert Frost o W. H. Auden, i la seva introducció a la literatura catalana per mitjà d’Agustí Bartra, Ramon Bech, Gabriel Ferrater, Pere Gimferrer i Francesc Parcerisas.

Llavina ha volgut anar més enllà de les restriccions del poema líric sense recórrer a la sortida fàcil del transfuguisme de passar-se a la prosa. Llavina ha reconduït la seva ambició humana, intel·lectual i artística cap al poema llarg, que justament com a forma poètica tradicionalment sempre ha servit per posar de relleu l’extraordinària complexitat del món modern a tots els nivells. Per aquesta raó el poema té una gran riquesa temàtica (la vida, la mort, la pèrdua, el dolor, el mal, el temps, la memòria, el coneixement, l’amor, l’autoreferencialitat, la salvació, l’ètica…) i la corresponent diversitat formal, que es detecta de dues maneres: a les infinites variacions dels octosíl·labs de la primera part, i transversalment entre les tres parts.

Ara bé, allà on es nota més l’ambició del poema és en la seva significació global, una significació al·legòrica i autoreferencial. Quan reflexionem per arribar al fons del text ens adonem que l’objecte de l’amor del relat, la noia sense nom, no és altra que la poesia, l’art i la bellesa, tan difícil d’assolir, tan impossible de mantenir.