Vint esmorzars cap a la mort

Blog Llibres i més llibres, 11 de novembre de 2012
Enric Navarro

 

Les nostres vides s’estructuren a base d’accions de les quals, ja sigui per repetició, rutina, fins i tot tedi, som poc conscients. Servint-se d’una activitat tan quotidiana com esmorzar, en Dilip Chitre elabora una metafísica poètica –o una poètica metafísica– sorprenent i que desconcerta per la senzillesa del to presumptament col·loquial de la poesia contemporània en anglès. Els conceptes de lleugeresa i espontaneïtat solen associar-se al de la senzillesa; a més, la senzillesa també s’identifica freqüentment amb la superficialitat i, en casos extrems, la beneiteria. Tanmateix, la veritable senzillesa d’un raonament, una explicació, una melodia o, per descomptat, un poema, pot assolir rotunditats superiors a les de qualsevol tesi raonada i abordada des de diverses perspectives.

Els versos d’en Chitre converteixen un acte tan habitual com és esmorzar en una intensa manifestació d’humanitat i lucidesa: «Cambrer, l’única cosa incapaç d’enganyar un home és / una barra de pa. Porta’m les torrades amb mantega», comença el setè esmorzar. Durant vint jornades, encarrega l’esmorzar a un cambrer del quan intuïm només la seva presència. El poeta li demana els àpats, l’interpel·la, disserta, reflexiona en veu alta… però el cambrer no contesta mai, ignorem si el seu client-poeta l’incomoda, l’emprenya, li resulta entranyable. Suposem que es limita a servir les comandes i que, com a bon professional de la restauració, roman en silenci sense que tinguem cap constància si l’escolta de veres o només ho fa veure. La figura del cambrer podria interpretar-se de mil maneres: simbolitza Déu, la humanitat, la mort, és un reflex del mateix autor, la consciència idealitzada de la poesia… Sigui com sigui, sembla que en Chitre el considera l’interlocutor ideal.

Vint jornades que no sabem si són consecutives o transcorren separades. De nit, el poeta s’endinsa en el descontrol, la desmesura vital; cada matí, davant del cambrer, comença de nou com si es reencarnés en ell mateix en una consciència-ressaca els matisos de la qual canvien després d’haver mort la nit anterior: «Entre el coneixement i el desconeixement / reposa el matí immutable / en la postura d’un fetus asexuat», diu en el quart esmorzar. Parlar de reencarnacions amb un autor indi és una obvietat, i en el cas d’en Dilip Chitre, centrar-se en la seva procedència per explicar-ho tot seria una equivocació. Si bé els versos ofereixen indicis del seu origen, no responen a cap clixé d’un indi perquè fan referència tant al seu origen com a la influència d’Occident, sobretot el món anglosaxó. En aquest sentit, les notes al final del llibre il·luminen alguns conceptes i referències que situen la lectura en el context adequat. Personalment, més que el cambrer, em crida l’atenció que els versos se centrin en els matins i els esmorzars com si l’autor, o la veu poètica que s’adreça al cambrer, trobés en les primeres hores del dia la predisposició física i mental adients per posar-se a crear i reflexionar, i deixar les nits per al caos i la disbauxa, siguin de la mena que siguin.

Les situacions quotidianes, els objectes més propers, els referents més casuals, queden vinculats amb els grans temes gràcies a un magnífic equilibri entre la saviesa, una gran precisió poètica amarada d’estoïcisme, la lucidesa i, sobretot, una ironia genuïna. Perquè hi ha dos menes d’ironia: la que constantment delimita paraules entre cometes per donar a entendre que és una observació irònica, i la que cal entreveure, cercar, descobrir, percebre i, amb una mica de sort, entendre. La primera és ironia d’idiotes i per a idiotes; la ironia d’en Chitre pertany a l’altra categoria: la que sorgeix de l’experiència, la reflexió, la tolerància amb la vida i un mateix, hereva d’un estoïcisme madurat amb el pas dels anys i que mira d’atorgar a l’existència una justa proporció transcendent. Torno a citar el setè esmorzar: «El matí, com una puta, té cuixes infranquejables / i una immensa liquiditat. M’estima / no m’estima. Però ella necessita també una barra de pa / tant com jo. Cambrer, cafè».

Enèsima víctima del capriciós oblit, en Chitre va ser un dels autors indis més destacats del segle XX. La Gemma va descobrir-lo gràcies a l’atzar –un altre virtuós del caprici– i ha traduït per primer cop al català una minúscula part de la seva prolífica obra, escrita majoritàriament en marati i també en anglès. Una traducció que acompanya els versos originals sense trair-los ni adquirir el protagonisme que cerquen algunes traduccions de poesia, on sembla que es pretengui crear una altra obra a partir de l’original. Els versos en català traspuen rigor, delicadesa, afecte i admiració per una veu oblidada. Tant de bo que aquesta traducció contribueixi a despertar l’interès per aquest autor polifacètic i que, algun dia, els seus versos siguin quelcom més que l’espurneig d’un planeta amb una llum pròpia extingida fa temps.

Potser hauria de concloure la ressenya afegint-hi un dels esmorzars, però fer-ne la tria d’un resulta tan difícil, que m’estimo més recomanar-ne la lectura completa perquè al final els inclouria tots.