Il·luminar Iturbi

Caràcters, núm. 62, hivern de 2013
Francesc Foguet i Boreu

Preocupat per la (des)memòria dels valencians, Manuel Molins ha volgut, amb València, Hollywood, Iturbi, aprofundir en les contradiccions del pianista valencià, de renom internacional, José Iturbi (València, 1895 - Los Angeles, 1980). Ho ha fet des de la manifesta discrepància ideològica, atès que són conegudes les credencials d’Iturbi com a home de dretes i masclista recalcitrant, però també des de la reconeguda admiració envers els seus orígens humils i la seva música. Per copsar-ne totes les arestes i evitar els reduccionismes, s’interessa tant per la dimensió pública de l’artista com pel drama íntim. S’hi inspira per reivindicar-lo com a part de la memòria valenciana i, a través seu, per reflexionar sobre la creació artística.

Molins parteix del darrer any de la biografia d’Iturbi per emprendre, en aparença, un balanç retrospectiu d’una carrera d’èxits clamorosos com a pianista i de fracassos igualment flagrants com a home. Darrere d’aquesta estructura superficial, hi aflora una profunda meditació sobre l’art i l’artista, sobre la funció social que ocupa i les conseqüències de la seva implicació en la realitat en què viu. Així, Iturbi assumeix el paper de mestre steinerià i, davant d’un jove admirador, es planteja la modernitat de l’art que fa reviure amb la música, concep la seva dedicació «en cos i ànima» i reclama la «llibertat interior» per crear. Al mateix temps, caricatura de la seva vessant mediàtica, l’Iturbi molinsià es deixa entrevistar per l’actor còmic Groucho Marx, coetani seu, que el sotmet a un duel de rèpliques hilarants.

Un altre aspecte fonamental de València, Hollywood, Iturbi és l’ambivalència que s’estableix entre l’artista i la persona. Com el Galilei brechtià, Iturbi és, abans que res, un home: imperfecte, obstinat per la música, treballador incansable i amant dels plaers de la carn. Si com a artista suma triomfs a tot arreu, a costa d’esforç, dedicació i talent, com a marit i com a pare la seva vida és un autèntic fracàs, per més que vulgui escudar-se en l’art per sublimar-ho o justificar-ho. Ser virtuós del piano no comporta lògicament ser-ho de la vida. Ni tampoc que Iturbi encertés a situar-se al costat de la democràcia i la llibertat, quan era agredida pel feixisme espanyol, encara que després col· laborés amb l’exèrcit nord-americà en contra de la barbàrie nazi i amb el lobby jueu del món del cine i de l’espectacle.

Molins juga amb les coordenades espaciotemporals per crear un marc evocador, vivencial i mític que, lluny del realisme i amb un punt de ludicitat, permeti fer salts en el relat, però amb dos aferralls temporals mínims: el present, datat en la primavera de 1980, quan Iturbi rep la visita d’un jove pianista i investigador, i el passat, diversos episodis paradigmàtics d’aquest. El personatge de Groucho Marx –en el programa radiofònic del qual Iturbi participà– atorga un to bufonesc al melodrama brutal de l’existència d’Iturbi i s’encarrega d’obrir, pautar i cloure la funció, de manera que la faula queda circumscrita en els límits d’un espectacle. Amb totes les seves paradoxes i mediacions, és la vida i l’obra d’Iturbi allò que es converteix en matèria espectacular.

Talment com en les personalitats convocades a Trilogia d’exilis (1999) o a Combat (2006), Molins intenta, des dels fragments de la vida, real o mítica, d’il·luminar Iturbi, un artista de fama internacional que reïx a fer-se a si mateix amb el treball i el geni, un home contradictori envoltat de dones que dubta, que té por i que es refugia en la música. I també prova de desentenebrir-lo des de la mesura humana, feta de grandesa i de misèria. Sense les exageracions de les amants o dels hagiògrafs ocasionals, ni les mesquineses dels detractors o la instrumentalització oportunista dels polítics. Des del seu temps i des del segle XXI. Un Iturbi polièdric. Amb tota la seva extraordinària riquesa i complexitat.