Centrifugar en l’avui

El País. Catalunya, 17 de maig de 2012
Juan de Dios Monterde

 

Entre totes les ambicions que pot perseguir un novel·lista, potser la més primordial és la d’arribar a reproduir el batec d’una consciència que viu, aconseguir que el lector arribi a escoltar la veu que hi ha dins el cap d’algú.

Des de tal desig es col·loquen aquestes peces del joc: una noia que ha quedat sola al món, i ha heretat dos grans pisos a Barcelona, se’n va a viure a un d’ells amb el seu gat i en lloga l’altre a un noi. Aquests són els paràmetres on es desenvolupa l’experiència de La gatera (Amsterdam Llibres), Premi Just Manuel Casero 2011, de Muriel Villanueva (València, 1976).

La novel·la assaja reproduir una consciència desimbolta, amb tota la seva turbulència i desarticulació, amb els rastres d’una memòria fosca i la vivència febril del present, o amb el somni que habita sense gaire distinció amb la vigília. Tot plegat sense deixar-se atrapar per l’ombra de la censura i jugant amb el lector, fent-lo perdre’s en el procel·lós laberint d’una experiència.

Amb bona traça, Villanueva s’apunta al carro d’aquell recurs, tan estès a la novel·la actual, d’emprar exclusivament la veu de la protagonista com a narradora (potser és a les novel·les de Javier Marías on això ha triomfat de manera definitiva). En aquest cas l’èxit està en no caure en el falsejament, en aconseguir una veu creïble, escoltada abruptament, tal com deu ser l’opacitat d’un pensar en veu alta.

Com pretén ser versemblant amb el personatge, aquesta veu està amarada de trets col·loquials: discurs entretallat, reiteracions, paraulotes… Cosa que la fan real, però que, com ocupa tota la narració, pot fatigar la lectura i dificultar l’aprofundiment en allò que tracta. Però és cert que en alguns raconets aconsegueix oferir moments de gran il· luminació, trenant un gran ventall de paraules que tracten de descriure una percepció: «L’Arnau ha dit eeeiii amb aquella veu de molsa d’un verd viu amb llum pròpia, humida, que fa olor de cova i té gust de rierol, vellut, carbonara, seda, nespra [...]» (pàg. 74).

Escampats per aquesta excursió mental es concentren certs continguts que s’obren al text amb una pregnància fulgurant: la funció escènica de l’espai dels dos pisos bessons o la relació punyent de la protagonista amb el seu passat traumàtic, la presència/absència del seu germà o l’enigmàtica relació amb el llogater del pis, i també, l’erotisme fogós per l’Arnau.

D’altra banda, són d’agrair els diversos intents de deixar entreveure les petjades de lectures clàssiques, encaixades en el decurs de la narració. Però segur que aquest recurs millorarà en la propera ocasió, perquè tals referències, en necessitar fer-se tan explícites (fins i tot en forma de cita), no s’integren gaire amb el conjunt, perdent la naturalitat del fet que tota creació literària sigui, en bona part, el producte d’una intensa digestió de textos precedents.

Amb La gatera, Villanueva segueix la ruta iniciada amb Jo toco i tu balles (2009), deslligada ficció sobre l’original encontre entre un mim i una pianista, o amb la trama lúdica i arriscada de Baracoa (2010), després d’haver buscat en la narració la possibilitat autobiogràfica amb Mares, i si sortim de l’armari? (2006), on tracta la realitat de les famílies homoparentals. Ara assaja aquest capbussament en un pensar esbojarrat que centrifuga en el nostre avui, potser plasmat amb alguns excessos, però deixant marcada ja una forta empremta.