En honor de Sant Josep Iturbi

Blog Ofici de lector, 23 de juny de 2013
Joan Garí

Al maig del 2011, Manuel Molins va presentar el text encara inèdit de València, Hollywood, Iturbi en la seua intervenció dins els «Dissabtes Literaris» de l’Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC). Els Dissabtes Literaris se celebren a Borriana cada mes de maig des de l’any 2005, i hi porten el bo i millor de les lletres catalanes actuals. Molins ultimava la seua peça teatral sobre Iturbi i n’hi va fer la primera lectura pública. Com l’obra no s’ha representat encara, això equival a una estrena mundial –si em passeu el mot–, detall que ens agrada molt als borrianencs…

La relació del gran pianista Josep Iturbi amb Borriana és ben coneguda. Al meu llibre Història d’Amèrica vaig rememorar les seues estances a la finca La Cotorra –on encara hi ha les seues mans gravades al ciment, immortalment pètries. D’allí procedeix el següent fragment:

«¿Us he parlat del pare? També ell tenia la seua noció d’Amèrica. No era només un nom. Era un propòsit més concret, fonamentat en alguna cosa més tangible. El pare va conéixer Josep Iturbi, el celebèrrim pianista de València que, havent triomfat a Amèrica, passava els estius a Borriana. Un home perfectament adaptat a Hollywood i a la societat de l’espectacle, el paradigma del triomfador sense pal·liatius. Al capdavall, als anys 40 havia inscrit el seu nom al costat de noms mítics de la talla de Gene Kelly o Frank Sinatra, o d’algunes de les actrius més rutilants del firmament hollywoodenc.

El pare i els amics el veien passar amb el seu Rolls Royce negre pel camí La Cossa. El vehicle, com un paquiderm prenyat d’estranyes delicadeses, circulava a ditets per aquella via rural, mirant de no aixecar pols. Quan veia l’aüela florista, caminant modestament per la voreta del vial, es detenia. Sempre hi havia un lloc al luxós Royce per a l’aüela florista i replegar-la de camí a Santa Bàrbara era la manera que tenia Josep Iturbi de no voler ser tractat com una estrella.

Al final d’aquesta carretera, a tocar del riu Millars, esperava al gran home el seu premi: la finca La Cotorra, el petit regne on la fama no pesava. Tot el terme de Borriana, entre el nucli urbà pròpiament dit i el riu, era un verger amb flaire de tarongina, esquitxat ací i allà per l’arquitectura humanitzada de les alqueries. En cada alqueria solia haver una figuera, que a l’estiu protegia del sol i proporcionava indicis d’un paradís possible. El pare va nàixer en una d’aquestes alqueries, a l’ombra d’una d’aquestes figueres. Quan Iturbi el va conéixer, tenia la consistència elàstica i la invencibilitat moral que donen els vint anys, i era capaç de convertir la diferència entre la figa napolitana i la figa de coll de dama en un paradigma filosòfic més elevat que el que va fer servir Kant en distingir la raó teòrica de la raó pràctica.

Amb gent com el pare, Iturbi descansava. Descansava d’Amèrica, del que Amèrica tenia de devoradora, d’esbudelladora de consciències, de segadora d’arrels. Iturbi venia a Borriana a no ser Iturbi –el pianista de Hollywood– i el màxim que estava disposat a tolerar era que l’Ajuntament li dedicara un carrer i a la placa corresponent, per una distracció del funcionari encarregat de la faena, hi figurara com “Carrer Sant Josep Iturbi” (sic).

Però no era cap sant, tampoc hauríem d’ocultar-ho. Com va llogar mon pare, en va llogar d’altres. Fronterer amb La Cotorra era un hort de la propietat que s’enclavava dins la glera del Millars. El Millars, com a bon riu valencià, fa molt de temps que és un riu sec. Talment haurien fet amb un gegant abatut, els indígenes s’han ocupat a aprofitar la part fèrtil de l’antic llit fluvial, que han sembrat conscienciosament de tarongers. Iturbi hi tenia un hort. Gent del país li treballava la terra. Amuntegaven monticles de pedres (el pare en diu “gàbies”) per a retindre els sòlids de l’aigua, quan hi haguera riuada. Eren uns quants jovenassos, entre els quals mon pare, que encara no havia fet els vint anys. Aquell dia, dins la laboriositat calitjosa, una veu es va aixecar. Era un dels treballadors, i es va atrevir a suggerir a l’amo que la faena que feien es podia fer d’una altra manera. Es podien orientar les gàbies de manera que, en lloc de filtrar l’aigua, la rebutjaren. La resposta d’Iturbi va ser immediata: va cridar al capataç, li va fer un escoltet i va ser enèrgic i taxatiu.

–Este demà que no torne.

El capataç, que era un home entre tants, es va gratar amb desesperació el lòbul de l’orella dreta, i després inicià una corba melòdica entre la sorpresa i la súplica per a indagar el perquè de les coses.

–Que què ha fet?

Iturbi, potser amb la pipa penjant-li de la comissura, el mirà en silenci i va deixar que el sol d’agost convertira les seues ombres en un teatre de titelles truculentes.

–Jo vinc d’Amèrica a Borriana sempre que puc, entens?, vinc d’Amèrica a Borriana a poder viure a gust. Ací vull manar jo, estem? I a qui no li agrade ja pot picar sola.

A Amèrica, en efecte, Iturbi havia triomfat. Però a Borriana era feliç, com un rei en la seua cort.»

Ara Manuel Molins ha volgut imaginar un Iturbi ja ancià, a la seua mansió de Beverly Hills, visitat per un jove pianista i investigador també valencià, Joan Dolç i Prats. La dialèctica establerta entre ambdós personatges és el nervi d’una obra sòlida i brillant, que ha ben merescut el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. La peça compta, a més, amb la presència de Groucho Marx (a qui Iturbi degué sense dubte conéixer a Hollywood), que fa de transició entre escenes. Hi assistim, en tot cas, a la doble cara del mite: el pianista virtuós i showman astut, per un costat, i el pare i el marit tirànic, per un altre.

Amb aquestes contradiccions ha bastit Manuel Molins una obra memorable. I això ja ho vam comprendre de seguida, aquell mes de maig de fa dos anys, els qui assistírem a la seua xerrada al local de l’ABC. En honor de Sant Josep Iturbi, ja està dit.