Elegia pel germà

El Punt Avui. Cultura, 1 de febrer de 2013
Jordi Llavina

En la tradició poètica catalana contemporània hi ha alguns llibres valuosos que tracten el tema de la mort d’un ésser estimat. El príncep, de Joan Teixidor, per exemple, és dedicat al fill mort. Llibre d’absències, de Miquel Martí i Pol, recorda l’esposa traspassada. I, més ençà, Joana, de Joan Margarit, parla de la desaparició de la filla.

El guanyador del premi Carles Riba del 2007, Txema Martínez, afegeix a aquesta tradició un llibre nou, Dol, tan lúcid com bell. La mort del germà del poeta és l’argument de partida de l’obra, que proposa un discurs diferent, no estrictament elegíac (potser per això el llibre du el títol que du, i no pas el de «Plany», posem per cas). «I avui et moriràs, com cada dia», diu un vers magnífic, que expressa la recurrència que té la mort d’algú que estimem en la nostra consciència. «La mort és un insomni», llegim en un altre poema: i sí, insomni i vetlla, consciència bategant, consciència que es fa més aguda, més esmolada. Potser per això el poeta exclama que «dec el millor que posseeixo en mi / tan sols al sofriment».

Les imatges, sovint, apel·len als sentits, per excitar-los, per fer-los conscients, també, de la pèrdua: «I enfonsem mentrestant les mans / en la teva aigua, gel ardent i líquid». És una imatgeria vagament barroca, que s’acompanya, moltes vegades, d’una absència de puntuació que, més que no pas suggerir el desordre i la torbació, al meu entendre al·ludeix a la simultaneïtat de sensacions i d’idees. Alguns dels poemes de Txema Martínez retornen als escenaris del passat, a l’atmosfera moral de la infància, com ara “Visita”: «sense la mà que em prem la mà / camí d’escola» D’altres, com “Dues filles”, es claven en el present. “A soles” acaba amb una reflexió solemne, commovedora, que l’encavallament tan brusc no fa sinó accentuar: «El que no vam saber / ser és tot el que som». Al final, en l’adéu al germà, «asseguts al llit / com un precipici», hi ha una identificació plena amb el finat.

Origen i fi es donen la mà. L’home és un ésser per a la mort, va concloure Heidegger, i la màxima consciència d’aquest fet el du a prefigurar la seva pròpia desaparició.