La saviesa poètica de Txema Martínez

Segre, 15 de febrer de 2013
Jordi Pàmias

En la literatura catalana tenim peces molt notables de poesia elegíaca. Un lloc de privilegi l’ocupa el poeta mallorquí Joan Alcover, amb sis composicions d’una gran força lírica, entre les quals hi ha el sonet “Desolació” –que jo considero el millor poema breu de tota la literatura catalana–, i una sòbria elegia, titulada “Dol”, amb velades referències a dos fills morts: «Com en el fons d’un vell retaule / llisquen els dos adolescents.»

Ja avançat el segle XX, trobem dos llibres colpidors: El príncep, de Joan Teixidor, i Cançoner, de Feliu Formosa. Dins la poesia de les terres de Ponent, cal esmentar, sobretot, Vol de cendres, de Jaume Pont.

Aquestes paraules vénen a tomb perquè, a les darreries de l’any 2012, es va publicar una obra d’alta qualitat literària, amb un títol que sembla manllevat del poema d’Alcover: Dol (Edicions 62). L’autor és el lleidatà Txema Martínez, jove escriptor amb una llarga trajectòria, ben conegut en l’àmbit de la poesia catalana, guanyador, entre d’altres, dels premis Salvador Espriu, Màrius Torres, Joan Alcover-Ciutat de Palma i Carles Riba. Cal remarcar també que ha traduït al català tots els sonets de Shakespeare (premi Jordi Domènech, 2010). I els lectors d’aquest diari recordaran potser els aguts, delitosos articles que foren recollits en el llibre Les cendres (2005). En resum: un home amb una assaonada promesa de futur. Ja comença a ser una figura de les nostres lletres.

Ell m’honora amb la seva amistat. Per això em sap greu que, a Lleida, hagi passat desapercebut el triomf que suposa haver guanyat el premi Ausiàs March de Gandia, amb l’obra esmentada: Dol. Espero que, d’ara endavant, Txema Martínez sigui més valorat, encara. Aquest premi enllaça el gran poeta valencià del segle XV amb un lleidatà que en certa manera, se li assembla: autor d’una poesia intensa, dramàtica, amb imatges llampeguejants, que fan un sotrac en l’ànima del lector. Una poesia vagament barroca, com deia Jordi Llavina, en un article aparegut fa pocs dies, a El Punt Diari.

Però no es tracta d’airejar el guardó rebut, sinó de posar en relleu la qualitat d’una elegia que, al meu entendre, està a l’altura dels precedents més il·lustres. Aquesta obra, tumultuosa i aspra, és adreçada al germà mort. Sens dubte era una aposta molt arriscada, ja que l’autor, fàcilment, podia ser arrossegat per l’emoció, punyit, fins al moll de l’os, per l’estilet finíssim del record. En aquest cas, la lucidesa del clam elegíac hauria minvat. I se n’hauria ressentit el rigor estètic.

Txema Martínez salva el perill amb l’elegància d’un poeta madur, que sap contenir els sentiments i donar via lliure a les imatges. D’altra banda, atent al ritme del vers i a la música verbal, no perd mai la consciència poètica, fins i tot quan sembla jugar amb la desraó de les paraules –apel·lant sovint a la paradoxa i a l’oxímoron. Com si es digués a si mateix: Si la mort no té sentit, per què n’han de tenir sempre, les paraules?

I l’elegia comença amb la mort d’una altra persona jove: el Crist. «Fusta policromada, tors de Crist abatut, / el sosté una mà sola…»

És la mateixa mà de la mare que trobem a l’últim poema del llibre, el qual, doncs, té una estructura circular –recurs freqüent en poesia. Però Txema guarda, per al cim de Dol, la paradoxa més punyent: en aquest text commovedor qui parla és el fill mort, el germà del poeta. El “Davallament” inicial –amb Jesús, mort, a la falda materna– es repeteix al final del llibre.

Però, en tot moment, les referències religioses impliquen ambigüitat i rebel·lia. Ja en aquest primer poema, apareix el Déu absent. I la tensió que en resulta és quasi insuportable. Per al poeta, l’existència humana no té sentit. Un aire de revolta travessa tot el llibre. En aquest aspecte, un text clau és el poema “No-Res”, encapçalat amb la citació d’uns versos de Giuseppe Ungaretti.

De tant en tant, hi ha el contrapunt d’un difícil consol –amb la puresa dels records, llunyans o propers: «La mà neta del pare fa la creu / damunt del pa que enceta encara.»

El poema “Visita” és una bona demostració de delicadesa en l’evocació de les hores perdudes: el temps de la infància. Hi trobem «els pantalonets curts, les dents de llet, / les galtes pàl·lides pel fred de Lleida / i el tacte de les mantes foradades.»

En resum: Dol és una obra d’una ambició extrema, compromesa fins al límit en la denúncia d’un destí inapel·lable: la mort, sempre absurda, com a fi de tot. Alhora hi ha, implícita, l’exaltació de la vida, la presència de l’amor, com a última i precària salvaguarda. Una gran elegia, un exemple de la saviesa poètica de Txema Martínez.