Narrar el to d'una època

L’Avenç, núm. 379, maig de 2012
Lluís Muntada


La virtut de la complexitat. Miquel Gironès, el protagonista de la novel·la En caure la tarda, té seixanta-quatre anys i en fa trenta-tres que va perdre la seva esposa en un accident de trànsit. Gironès treballa com a comissionista en operacions empresarials sovint tèrboles, ha tingut un càncer de pròstata i sospita que el tumor se li podria haver reproduït, viu tot sol en una casa del barri d’Horta, mena una vida agrisada –d’aquelles que en diríem anònimes– i mai no s’ha sentit atret per la política o la cultura en majúscules. Aquest antiheroi de l’última novel·la de Jordi Coca (Barcelona, 1947) encarna un ciutadà ras, de grau zero, però que té la capacitat d’emmirallar el comú nombre de ciutadans desproveïts de gestos heroics i immersos en l’atonia d’una època que va dels anys 1960 fins al 2005, un període en què, amb l’excepció d’algunes actituds antifranquistes, tampoc no podem dir que hagi estat gaire procliu a l’èpica.

Són els signes del temps, del nostre temps. Les grans gestes heroiques, les afectacions de gravetat, les valenties a la vella usança, les prosopopeies i tantes i tantes altres franquícies de l’èpica ara es resolen a la menuda i han estat desbancades pel relat de vides circumscrites als àmbits privats, a la dignificació minimalista dels elements quotidians més íntims, al manteniment de la integritat psíquica i a la subsistència física i moral. És una època hereva del pensament feble. Els éssers radicalment tràgics o primordialment heroics de les obres de George Bernard Shaw han quedat enrere. Fins i tot han quedat enrere els portentosos exemples d’antiexemple, encarnats pels Càndid i Pangloss de Voltaire. També ha quedat enrere la tendra ignorància il·lustrada de Bouvard i Pécuchet, de l’obra homònima de Flaubert; o els personatges lluminosament fatalistes de la majoria de novel·les de Bohumil Hrabal. L’experiència del mal com a tema dilecte de la literatura del segle passat ha anat cedint davant del predomini dels Miquel Gironès, personatges que, des de la seva enganyosa aparença de manca de relleu, expressen el to d’una època i ofereixen una mesura sociològicament reveladora dels nostres sistemes de vida i de valors. Giuseppe Tomasi di Lampedusa considerava que els escriptors que donen el reflex més fidel d’un període històric i d’una literatura són els escriptors de segona fila. El mateix podríem dir de personatges com Miquel Gironès. Deslliurats d’excentricitats i dels ferris guionatges vicaris propis de l’heroïcitat edificant, els protagonistes literaris com Miquel Gironès, aquestes persones tan normals, tenen la virtut de la complexitat: capten millor que ningú la realitat massiva d’una època, les línies de força i adotzenament d’un període històric, recullen altres singularitats específicament humanes com ara l’astènia, el gregarisme, l'anonimat…, singularitats tan importants i decisòries com el coratge, la intrepidesa, l’ambició o la conquesta en la novel·la èpica clàssica. En caure la tarda no narra elegíacament el crepuscle dels déus ni l’or de la derrota, sinó que es dedica a la minúscula: el pes responsable de la mediocritat i la amoralitat, el llast d’un personatge que (es) declaraque «fa deu o dotze anys que sóc mort».

L’efecte mirall. El monòleg interior de Miquel Gironès comença un divendres al vespre. La pluja que cau en aquells moments accentua el recolliment i exalta una esperança de purificació. Ha arribat a casa després d’una altra jornada de treball, una més en una roda cíclica igual a ella mateixa. Està gras. Se sent gras. Porta els pantalons xops i consigna de manera minuciosa les seves dificultats físiques per descordar- se les sabates i canviar-se els mitjons. Encara amb la mullena al damunt s’estira sobre el llit amb les cames arronsades. ¿Hi hauria alguna forma més simètricament abatuda i dimissionària d’iniciar un monòleg interior que, en una proesa de condensació temporal i narrativa, al llarg de les següents catorze hores durà el protagonista a resseguir les principals arestes de la seva vida?

En caure la tarda alterna amb fluïdesa la narració en primera i tercera persona. Els avatars de la vida de Gironès s’entrenuen d’una manera tangencial i efectiva amb els reflexos d’una època dilatada, la de la generació de ciutadans que als anys seixanta va haver de desplegar les seves potències juvenils enmig del clima plumbi del franquisme, que poc després també va haver de jugar un paper passiu davant de la Transició, i que a partir de la instauració de la democràcia tampoc no perd la seva condició passiva mentre assisteix a la frenesia d’una Catalunya incontrolable i canviant en tots els seus múltiples plans (econòmic, migratori, lingüístic…). Gironès, que diu que «el dolor acaba sent memòria del dolor», carrega el pes d’un remordiment. Des d’una soledat viscuda sense desfici, ressegueix les cicatrius de la seva memòria: els pares, una infantesa «en què no t’havies de sentir culpable de ser feliç», l’abandonament dels estudis, les seves singladures professionals, i, sobretot, les seves dones, autèntics vectors narratius i vitals. Amb ritmes que algunes vegades funcionen d’una forma massa mecànica, Gironès trenca la falsa immobilitat de la seva vida tot expressant diversos perfils amatoris, l’àmbit en què deixarà una empremta més marcada més pròpia: l’amor estable per l’Ester, la seva difunta esposa; el contrapunt carnal d’un triangle amorós amb l’Agnès; la resignació amb la Rita; les contradiccions de senectut amb prostitutes; el recés platònic d’una vida plàcida amb la Patrícia, una dona que regenta un bar i amb qui només manté una relació d’insinuacions, gairebé com si fos una esperança desactivada, destinada a aplicar un lenitiu en l’inici de la seva etapa de vellesa.

Entremig, aquest personatge que es mira amb descrèdit tant la dictadura com la democràcia i que recela de la nova immigració, compassa la fúria assossegada del seu monòleg amb una magistral mesura del temps narratiu: cada nit intenta adormir-se amb un somnífer, però la pastilla no li fa efecte i el temps de vigília es dilata cap al passat; la pluja és una autèntica clepsidra; l’accident de l’Ester, el record de l’accident de l’Ester, marca molts dels tempos de la novel·la; el comiat amb l’Agnès significa la clausura de la clausura, la resignació de «fer-se vell per telèfon»; els sorolls ocasionals que provenen de l’habitatge de les dues veïnes lesbianes esdevenen reverberacions còncaves de la soledat del protagonista, trops de la nuesa essencial de la majoria de les nostres vides; el punt d’inflexió que es dóna en el capítol set, quan Gironès decideix llevar-se del llit i obrir la porta del pati «com si aquella decisió fos un gran canvi en la seva vida», contrasta amb el temps substancialment glaçat d’un televisor engegat i dues llums enceses que fan que la casa sembli «irreal i fora del temps».

La hibridació entre els recursos de la ficció i l’exposició radical de la realitat fan que l’obra de Jordi Coca, per dir-ho a la manera de Vargas Llosa, sigui una encomiable mentida vertadera sobre l’època contemporània. Cobrint minuciosament una perspectiva històrica, a Els Lluïsos (1971) Coca aborda la Barcelona dels anys 50; a La dona del ball (2007) es reflecteixen els últims dies de la República; a Sota la pols (2001), es desplega una crònica de la postguerra; a La nit de les papallones (2009), les passes d’una estríper que actua en els teatres de varietés ens endinsen en el món del music-hall de la Barcelona de finals dels 60 fins a les darreries dels 70, una època molt capitalitzada literàriament per la bohèmia de la gauche divine.

En caure la tarda ratifica una línia de força de la literatura contemporània: el relat d’una realitat mancada d’irrigacions èpiques, la plasmació d’una ficció d’abast notarial. Julià de Jòdar amb La pastoral catalana, Joan Barril amb Les terres promeses, Hilari de Cara amb un Llac en flames i Joan Francesc Mira amb la trilogia Els treballs perduts, Purgatori i El professor d’història han afrontat des del marc de la literatura catalana el necessari relat d’aquest món en descomposició. Ara Jordi Coca, des d’un racional escepticisme de tons nihilistes, materialitza un nou elogi de la complexitat. Com? Revelant-nos un personatge que, com tots nosaltres, va «carregat de pixum i menja carn morta», viu amb temor i esperança, sua, és ambivalent, és amoral, també tendre, «es desperta en fals», «pensa en petit» i se sorprèn quan descobreix que l’emoció més gran que té és no tenir cap emoció. Pura vida, destil·lada per una literatura essencial que remarca aquelles regions que, de tan properes i aclaparadorament quotidianes, resulten invisibles.