De les tasses als conceptes

Blog Ex-libris, publicat a Excèntrica, 4 de març de 2013
Pere Calonge

 

L’esmorzar com a leitmotiv, com a motor de la reflexió: una activitat tan quotidiana i aparentment banal serveix d’excusa al poeta per a pensar la vida i la mort; sobretot, la mort. En aquest sentit, el títol del poemari és diàfan: els vint esmorzars que donen nom al recull són, també, els vint poemes que l’integren. Podríem pensar que l’horabaixa és el moment idoni per a aquest tipus de reflexió. O això, si més no, és el que en diu el tòpic, que fa del matí el moment en què el dia és verge, la vida està per viure i tot és possible encara. Per a Chitre, en canvi, «el matí, com una puta, té cuixes infranquejables», i «un esmorzar, llavors, és com el propi funeral / encaminant-se cap a un dia vigorós». I a l’inrevés: «la nit, en canvi, tenia sabors i colors esplèndids». Aquesta manera paradoxal de concebre l’oposició nit/matí és un dels temes insistents del poemari. La nit és la vida que batega, el goig, el plaer; el matí és un llenç blanc i asèptic, com una mortalla: «Com és possible: abans del silenci / sepulcral i net de cada esmorzar hi havia una nit / amb el gong del batec del cor, el tamborinejar del pols». L’alienació comença amb un esmorzar que es pot llegir com una previsió astrològica, com l’auguri de dies sinistres sota el signe de Saturn.

Els poemes estan plens d’elements quotidians, d’accions quotidianes: suc de taronja, ous remenats i torrades; una forquilla i un ganivet; el cafè, amb dos terrossos de sucre. I –de sobte– hi ha el trencament, la irrupció del pensament metafísic, de la vida i la mort, de l’home entés com a botxí de l’home, d’ell mateix i dels de la seua espècie: «M’han servit la meva pròpia carn i sang per a esmorzar. / I lleparé la plàtera fins a fer-la neta». La veu poètica s’hi dirigeix a un tu, a un Cambrer –escrit així, amb la majúscula que converteix l’anècdota en categoria. L’interpel·la, s’hi permet ironies, li parla des d’una posició de superioritat assumida, d’aquell qui és capaç de veure més enllà de l’aparença, de qui sap llegir la veritable naturalesa de les coses quotidianes: «Tu, que desconeixes la veritable naturalesa del teu servei / o de la meva comanda, o d’aquest menú fatídic, / no pots comprendre els caires metafísics d’un esmorzar». Un Cambrer, però, de qui no llegim mai la veu: un interlocutor mut, gairebé un espill deformat del Jo poètic, l’excusa per a la reflexió en veu alta. «De les tasses als conceptes, Cambrer», hi podem llegir: d’allò concret i quotidià a l’abstracció i la reflexió, de l’esmorzar a la metafísica. Aquest és el punt de partida, el motiu i el fil conductor del recull: «Les meves torrades, la meva metafísica; la meva política, la meva mantega. / El teu cafè; la meva consciència». L’esmorzar, l’hora de la veritat.

Tot i que hi abunden les referències als déus, són déus absents, en el millor dels casos; o cruels, en el pitjor. La veu que ens parla des d’aquests poemes es mostra descreguda i sarcàstica; cínica, fins i tot: els interroga, els critica, els posa en evidència. I això li atorga un cert desavantatge: el de l’home que creu que morirà d’una sola mort, contra els qui moren «creient en una espiral de renaixements». Ens recorda que Déu és el nostre pastor, que nosaltres no som sinó ovelles destinades al sacrifici; i l’esmorzar, el nostre destí servit en un plat. En definitiva, que la situació és de tal emergència i la sentència està dictada de manera tan irreversible, que cap Déu ja no ens podria salvar; això, suposant que tingués intenció de fer-ho: «Aquesta és una emergència / mundial. Però cap Déu / mai no arriba a l’hora».

Cap a la mort, el Jo poètic s’apaga a cada nou esmorzar, a cada nou poema; «s’esquerda entre tasses de cafè», es difumina: se’n va. Com si aquests vint matins foren vint etapes, les vint últimes etapes, en el camí d’eixida. Hi queda a penes el desencant, el fet de sentir-se fora del segle, d’estar sobrevivint a la pròpia mort, on tot és ja fosc, confús i vague, on no hi ha lloc per a l’esperança. Mort en vida, s’iguala amb els grans poetes de la seua tradició: no per la poesia ni per la tradició, sinó pel fet d’estar mort. I l’acció de passar comptes no ofereix un resultat massa favorable ni optimista. La fam continua matant, els seus continuen patint la inundació i la sequera: «una única i monstruosa forma de vida, / un dinosaure moribund, resignat i incomprensiu. / Moribund per pur reflex». Però la seua és una sentència directa i cruel, contundent i cínica: «Però és bo per a ells: mai no n’han sabut, de viure. / En el millor dels casos la seva carn era / fang que responia a estímuls».

La posició des d’on ens parla aquesta veu es va fent més i més evident a cada poema: la torre de vori de qui es pot permetre un Cambrer personal servint-lo, o de qui es pot permetre –simplement– esmorzar: «M’alegro d’haver-me espavilat / per merèixer torrades amb mantega / poder defensar-me en anglès / per expressar la meva angoixa personal». Lluny de la seua gent com d’un ells aliè, com d’uns altres: Ells, els que sempre són els altres. Les guerres llunyanes i els malnodrits propers són la realitat amb què es desperta cada dia. Però aquest fet, més que no com a crítica social, s’expressa gairebé com un enuig, com una nosa que cal evitar: amb whisky, bon menjar, poesia i «una mossa rodanxona amb qui jeure», per exemple. Un discurs que va en augment, i que té el clímax en l’últim poema, en l’últim esmorzar: el que fa més evident la intenció de passar comptes amb un mateix, i que ens mostra una mena molt particular de Narcís que es mira –aliè a les gambades dels altres– en el reflex del plat brunyit.

El contingut és d’un gruix moral indubtable, però també directe i accessible des del punt de vista formal. Un llenguatge tan quotidià com les pròpies accions que retrata: metafísica servida en una vaixella impol·luta i transparent. Una aparença de col·loquialitat, de la qual, la presumpta conversa amb el Cambrer n’és un recurs. I un to que oscil·la, de manera imperceptible i fins i tot ambigua, entre la ironia i el cinisme, entre el desdeny i l’afirmació contundent. L’edició en versió bilingüe és, no cal dir-ho, una opció molt encertada, i la traducció que n’ha fet Gemma Gorga –guardonada amb el vuitè Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia–, impecable. Una traducció que en recull les arestes més incisives, el to conversacional, la paradoxa de conceptes aparentment oposats. I que ens apropa, per primera vegada, la poesia d’aquest hindú polifacètic: pintor, traductor, novel·lista, director de cinema i autor d’una prolífica obra poètica en anglès i marati –la seua llengua materna.