Dol

Diari de Balears. L’Espira, 28 d’abril de 2013
Pere Joan Martorell

 

Poques vegades podem trobar un títol tan directe i explícit com aquest. En efecte, el procés de dol, aquest transcórrer indefinit i variable del temps amb la comesa de cicatritzar la ferida oberta després de la desaparició d’algú estimat, esdevé el centre, la raó primera i última, d’aquest nou poemari de Txema Martínez. Dol (Edicions 62, 2012), que podem relacionar temàticament, per citar tan sols dos exemples d’entre una multitud, amb el Sol i de dol de Foix o bé amb El dolor d’Ungaretti, sorgeix a partir de la mort del germà del poeta, una pèrdua que cobra vida entre aquests versos bastits fonamentalment per mitjà del record i l’enyorança: dos pols que donen cabuda al procés de la mort, i que sobretot miren cara a cara a l’absència per adoptar un sentit transcendent, una significació que va més enllà del simple poema de circumstàncies o de la mera recordança.

Lluny de caure en el somicar i el ressentiment davant l’advers, Martínez s’emmiralla i pren coratge d’un vitalisme que guanya el torcebraç contra la desesperança i la malenconia, dues formes força corrents d’enfrontar-se a situacions d’aquesta mena. Un to greu i serè, perquisidor d’imatges i situacions, se’ns va imposant tot al llarg del poemari, com si es volgués contenir el foll emotiu, el flux visceral, de l’espina clavada a l’ànima. Cal admirar algú, tenir la necessitat d’algú al costat, saber que no estam sols malgrat ens abelleixi la tranquil·litat o la solitud: «Busco un heroi. I tu vas ser un heroi / malalt que busca no la reconquesta / sinó la resistència del dolor». Aquest heroi, certament, és mort, però ens resta encara la seva obra. El poeta té al bell mig de la memòria, guardades talment un tresor inexpugnable, les imatges precises d’aquells moments compartits, d’aquelles llargues sobretaules, d’aquelles nits inacabables… Passa el temps però el record no s’esvaneix. Perdura l’eco de la conversa i el ressò de la complicitat. Però ara ja ens trobam en una altra dimensió. Les coordenades, malauradament, han variat: «Són paraules de sal / tots els records, / estàtues si es giren / i llàgrimes desfent-se en una llàgrima». És clar, ara la maledicció divina ha esdevingut dissort humana, terrenal. Els déus són déus perquè són immortals. Els homes som mundans i ens devem a uns rituals concrets per apaivagar l’angoixa i distreure l’absurd. La mare que «teixeix un gran jersei de llana» o la filla que crida «pare» al temple, ens impregnen d’una rara sensació de desassossec, com si precisament ara ja sabéssim del cert que el món és injust i cruel: un món que ens mostra, despietat, la seva cara més grotesca i amarga. Un món de dol permanent. Amb l’aval del Premi de Poesia Ausiàs March, i recentment mereixedor del Josep Maria Llompart al millor llibre de poesia editat l’any passat, podem tenir la certesa que Dol és un llibre que no decebrà els lectors. S’hi percep, de principi a fi, un lirisme reblert d’una musicalitat captivadora, l’alè d’uns versos colpidors, rotunds i rodons com ara aquest: «La teva mort serà la meva resurrecció».