Instruments, no essències

Poetari, núm. 2, novembre de 2012
Pau Sanchis i Ferrer

Rubén Luzón (València, 1982) va guanyar amb Ai el premi Vicent Andrés Estellés de 2011. Aquest és el seu tercer llibre després de Cames ajudeu-me (Denes, 2005) i Baladaspirina (Edicions 62, 2008) i constitueix una decidida passa endavant en la construcció d’un projecte poètic que va guanyant en profunditat. A primera vista, Luzón és un poeta de qui cal elogiar l’ofici. S’agrada de jugar amb formes clàssiques i inclou als seus llibres sonets rimats i sextines i, fins i tot, a Baladaspirina es va atrevir amb un contrafactum de l’estampida Kalenda maia de Raimbaut de Vaqueiras que ha conegut certa celebritat en lectures públiques. La varietat de formes no s’atura ací i encara hauríem d’insistir en altres aspectes del seu mester, com ara l’hàbil combinació de registres, l’agosarament i l’avantguardisme d’algunes imatges, la riquesa lèxica, etc. Tot plegat fa de Luzón un poeta exigent amb els seus lectors, però també complidor. L’esforç val la pena.

Això era així en els dos primers llibres, i ho és amb escreix en Ai. La poesia de Rubén Luzón s’ha fet més fonda en aquest tercer recull. Tan fonda que travessa la pell dels cossos que l’habiten i hi trobem aortes i caròtides que bombegen versos d’un poeta que ens adverteix, almenys dues vegades, que potser l’objectiu siga «deixar d’escriure», mentre va teixint, peixant, glapint, resseguint, gargotejant uns versos que interroguen el món, i els seus sotracs. Rubén Luzón condensa en aquests 63 poemes un bon grapat d’interrogants individuals i col·lectius i la seua poesia adquireix, ara més que abans, una dimensió moral, no absent d’ironia i causticitat (dos exemples gairebé a l’atzar del poema 9: «l’amor és una butxaca / atapeïda de caròtides i altres encisadores / misèries anàlogues»; i del poema 11: «la rara expectació poruga d’un país més brillant que no compareix»).

La mirada sobre el món que compareix en aquest tercer llibre de Luzón molt més persistent, implicada i, potser per això, dolorida, sap que l’únic remei que ens queda és insistir i que insistir en poesia és plantejar-se que «un problema formal / és sempre / un problema semàntic» i que, al capdavall, al poeta (a l’individu) li calen «instruments / no essències» per continuar cercant respostes, per seguir vivint en aquest «món inhòspit al qual no vols pertànyer de tant que te l’estimes».