Casa d'hostes franca

El Temps, núm. 1.475, 18 de setembre de 2012
Ramon Pla i Arxé

Tot el llibre constitueix un sol poema i, en aquest poema, sentim només una veu. Certament aquesta veu explica una història que el lector podrà reconstruir pacientment, però el que fa singular aquesta veu i valuós aquest llibre no és tant el que diu com la manera com ho diu. Perquè la història que s’explica a Vetlla és una afer diguem-ne sentimental i privat: l’amor per una noia que en, perdre-la irreparablement, significà també la pèrdua d’un paradís associat a la primera joventut. Tot això es recorda en el poema, al cap de vint-i-sis anys, a propòsit del llibre de poemes que la noia li havia regalat quan tenia disset anys i en el qual havia escrit una misteriosa endreça. El poema, però, diu moltes més coses: en recordar la seva joventut, mostra «la grisor i l’or dels primers anys vuitanta» i evoca també la transformació que –en ell i en els altres– han sofert, amb el pas del temps, tots ells: és a dir, la decadència d’aquells a qui «el cos s’engreixa i el cor s’aprima». I en fer explícita la redacció del poema mentre l’escriu, el text inclou nombroses –i valuoses– referències al que significa fixar en uns versos el que es recorda i el que se sent. I el text deixa constància també del que l’autor valora de la poesia –o de la música, o del cinema– que l’han acompanyat i enriquit en la seva vida i que ell evoca amb entusiasme. I, encara, el que és més important, Vetlla inclou també pensament: una certa idea del que som passat el miratge de la joventut, o més exactament, una certa idea del que queda i que ell ha volgut fixar en el vers en què «només hi deixo el que conec. I el que conec s’ha fet sovint un llit de cendra, un mar de pols». I ho rebla quan escriu: «I ara, ¿què me’n queda, sinó versos i llum? Uns quants records segurs. I tots aquells que el llibre restaura de l’oblit. És molt i, alhora, és fum».

De tot això –l’anècdota, la poètica, el context i el pensament– es parla a Vetlla però, malgrat que tot això també tindria valor en un assaig o en unes memòries, el cert és que el seu poder literari prové del fet d’estar escrit com una mena de monòleg interior en què a partir del moment que fa memòria del llibre de poemes que té entre les mans –«L’amiga em va regalar un llibre que sempre més m’ha acompanyat»– avança recordant, reflexionant i associant molt lliurement el que se li acudeix, i passant, per tant, del present al passat, dels fets a les emocions, dels objectes a les persones. Aquest procediment té el risc de torbar la lectura, com ell mateix tem: «L’últim que jo voldria és que el lector es fes la idea d’un poema erràtic o excessivament divagador, per no dir vague». Però té la virtut fonamental de convertir l’anècdota i el pensament en experiència perquè, és clar, l’anècdota i les idees no són potser les nostres, però l’experiència –la de la pèrdua o la de la companyia i, en aquest cas, sobretot, la del pas del temps– pot ser, si el text té la qualitat literària, comuna, compartida, nostra. I en aquest cas, ho és. El fet de formalitzar aquest monòleg en la forma –ritme i mètrica– d’un poema afegeix un cert to, estic per dir, psalmòdic al discurs –alhora obsessiu i contingut– que enriqueix el que ens comunica.

Potser per tot això el que li queda al lector –o a mi, si més no– no són només informacions sinó una mena de reconeixement del text i de l’autor que implica alguna cosa d’aquella proximitat i d’aquell afecte que ens generen les coses que s’estimen perquè s’hi ha viscut i que, per això, han passat a formar part d’un mateix. És així com l’autor evoca el seu tracte amb els llibres. Hi reconeix a vegades la dificultat –en aquest també caldria fer-ho– però hi constata que no els llegeix o que els mira sinó que hi viu: «n’hi ha que fan de mal llegir; ombres de carbonissa i prou. Altres perviuen, força nets: formen un codi d’ús privat. En el meu llibre, s’hi va viure: era una casa d’hostes franca». D’això es tracta en literatura: de veure-la com expressió del que som i d’entendre-la com un espai on es pot viure perquè s’omple de les nostres pròpies experiències. Vetlla de Jordi Llavina va guanyar el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés, 2011.