Un fons ben trist

Presència, núm. 2.104, 22-28 de juny de 2012
Xavier Cortadellas

Miquel Gironès és gras, no va estudiar, no li agrada llegir, ha treballat sempre de comissionista, comença a ser vell i el cos se li va degradant, és vidu. Ester, la seva dona, va morir d’accident fa trenta-dos anys. N’han passat trenta-dos més. Amb Rita, la dona amb qui va ajuntar-se després –no va saber mai gaire per què– les coses no van acabar de funcionar del tot. Hi va haver també Agnès, la seva cunyada, una relació secreta i intermitent, estroncada, i, més tard, Teresa i Patrícia, més que res dues possibilitats que no va ser capaç d’acabar de concretar, com diria ell, i les veïnes lesbianes, i les secretàries d’oficina de quan era més jove, que tampoc no eren russes necessàriament, que tampoc no ho feien de franc i que va tractar sobretot a l’època que va ajuntar-se amb Peris, un dels moments més tèrbols i més innobles de la seva vida mesquina. Perquè, de fet, tota la vida de Miquel Gironès és plena de coses innobles, vessa de mentides que no ha dit i que tampoc no s’ha dit fins ara, de resignacions i de covardies i de veritats no assumides: comèdia. Brollen durant les vuit hores d’un divendres plujós, en què arriba a casa cansat i abatut, després d’haver estat treballant tot el dia. Els lectors descobrim un home mediocre, sense il·lusions, pitjor encara: un ni tu ni vós, un home del nostre temps, vulgar com tots, mal parlat, més groller que molts, que ha deixat fer, que ha anat passant, que ho ha tingut tot, però que aquest tot és com res, perquè no hi ha res al darrere, tret d’una abúlia i d’uns prejudicis racistes, masclistes, contradictoris –el franquisme no estava bé, però…– que el guanyen. Miquel Gironès defensa només la llengua catalana, si bé amb no gaire convicció. No acabo d’entendre per què Coca ha decidit que fos així, em sembla que no calia. Fa més de deu anys que vaig llegint regularment Coca. No és gens alegre, ens agrada perquè va al fons, perquè descriu bé. Focalitza sovint les seves novel·les en un sol personatge, ho concentra tot, un llarg monòleg amb detalls, amb redundàncies, descabdellat en un registre lingüístic molt correcte, molt normatiu, una mica inversemblant. Pocs escriptors catalans d’avui retraten com ell: les dones a Lena, a La noia del ball, a Sorres blanques. També algun home. Reformulen la seva vida perquè el passat mai no és fix, com deia la protagonista de Sorres blanques, un passat que no els deixa, que és sempre viu, amb fets que adquireixen significats diferents, tal com va dir-me Coca un cop i com fa Gironès en aquestes vuit hores. Jo diria, però, que l’home avorrit que és Miquel Gironès, l’home que no troba cap sentit a la vida i que va fent per anar fent, sense saber per què, té el seu precedent en l’home també abatut de Cara d’àngel, que inventa una il·lusió un dia de tardor, quan entra en un peepshow i veu una Cris, una puteta, que ell imagina com un «ésser irreal», «un àngel ros», algú que «per a mi només seria un motiu d’adoració i que mai no li posaria les mans al cos». Coca va citar L’estrany de Camus el dia que van concedir-li el premi Joanot Martorell gràcies a Cara d’àngel. Ara, En caure la tarda, comença amb una cita de L’homme revolté: «L’homme est la seul créature qui refuse d’être ce qu’elle est.» Tampoc no acabo d’estar segur que sigui ben bé el cas de Gironès. No, després d’aquest divendres al vespre, en tot cas. S’ho diu tot. I el lector ho va veient com si fos un espectador privilegiat, és algú que beu un pòsit desolador i fastigós, existencial. Suc d’amargura.