Interjecció endins

Caràcters, núm. 60, estiu de 2012
Xènia Dyakonova

Els records sempre són fragmentaris, i per això d’un llarg viatge a vegades en recordem amb una vivesa especial només una expressió d’algú que passava pel carrer; o només una peça de roba vista durant un segon en un aparador; o la llum d’un fanal que es reflectia a la finestra de la nostra habitació d’hotel; o vés a saber quina altra cosa petita que, de cop i volta, condensa i aglutina tota la resta d’impressions. La nostra memòria, com una càmera digital d’aficionat enfoca molt millor un detall que no pas una panoràmica. És exactament això el que em passa quan acabo de llegir un poemari: tinc una percepció difuminada del conjunt, i el rastre que la lectura deixa en mi es concreta en forma d’un poema determinat, que germina amb el temps i pren més vida en el meu interior. Tot sovint, aquest poema que intuïtivament destaco em sedueix perquè em revela alguna cosa important sobre la persona que s’hi amaga. Probablement, en això hi hagi un cert romanticisme candorós, però a mi m’agrada llegir poesia amb una predisposició una mica romàntica. Perquè en el fons, el que més agraeixo a un poema és que remogui algun dels meus somnis o records, o me n’ofereixi un altre, o faci d’enllaç entre els meus i els del seu autor.

Sempre celebro amb una emoció especial que aquest poema preferit, que per a mi sintetitza l’essència del llibre, sigui el primer amb què he topat per atzar tot fullejant el llibre per primera vegada. Em va passar això justament amb Ai, el tercer poemari –després de Cames ajudeu-me i Baladaspirina– del jove valencià Rubén Luzón. Encara més que la gran varietat formal, temàtica i de registre dels poemes que l’integren, i més que la riquesa envejable del seu vocabulari, i, més que el misteriós laconisme del títol, em va impactar el poema que em va fer de porta d’entrada al recull, el número vint-i-set. Va ser instantani, obrir-lo i llegir això: «Qui m’ho havia de dir, que acabaria pres / del desconcert, que encara avui m’ocuparien / les mateixes pregàries. Temps era temps, l’atzar / em ballava entre els llavis, i compassava gresca / on estrenyia més la força del costum. / Inundava els camins d’afalacs impossibles / i tastava la mort en cada carabassa / que m’ensenyava a viure. Amb jocs inconsistents / que tanmateix m’omplien el clatell d’embranzides, / invocava la pluja que em fes germinar els somnis / (i certament, de somnis, n’anava ben sobrat.) / Recollia alenades, clarors i musaranyes, / i les guardava en capses que numerava amb cura. / I fotografiava cada racó de l’infern, / perquè la visió de més nafres obertes em netegés l’orgull. / (…) Tenia amics, és clar. Els podia comptar / amb els dits d’una mà, però em feien costat / quan de debò em calien, i jo els plantava esqueixos / per veure si florien. Sobretot, em rentava / molt cautelós les dents, per por d’agafar sífilis.»

De seguida em va cridar l’atenció el to sincer, viu i conversacional, que tan poques vegades trobo en la poesia jove; el ritme pausat i reflexiu dels alexandrins, en què es recolza la música interior del poema, àgil i lliure com una improvisació; les capes àgilment superposades del temps en els tres primers versos; també aquest equilibri entre ironia i tendresa amb què el poeta es mira el passat i descriu els anys –tèrbols per definició– de l’adolescència; la graciosa enumeració heterogènia –«alenades, clarors i musaranyes»– que contrasta amb la racionalitat de les capses numerades; l’al·lusió subtil a la força terapèutica de la contemplació del patiment aliè; i sobretot la frase final, una pinzellada que retrata amb una precisió sarcàstica un jove ingenu i aprensiu. El que més m’agrada d’aquest poema és que tingui la gosadia de parlar –encara que sigui en passat– des de la perspectiva d’algú feble, insegur, que pateix la pròpia immaduresa. Només un autor molt intel·ligent i molt honest amb si mateix s’hi arriscaria. I estic convençuda que un autor capaç d’escriure un poema així és capaç de pensar i dir moltes més coses, belles, atrevides i sorprenents.