Fuster, Estellés i la resta

Información. Arte & Letras, 30 de maig de 2013
Ximo Espinós

L’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert acaba de publicar el darrer llibre de Vicent Salvador, i això constitueix, en sí mateix, una bona notícia, perquè en fer-ho ha obert les portes a un autor de gran vàlua i amb una trajectòria dilatada que podríem resumir amb el títol d’un dels seus primers llibres, La frontera literària, ja que li agrada moure’s en el territori d’intersecció entre els estudis lingüístics i literaris. Títols com Fuster o l’estratègia del centaure, Per a una anàlisi del discurs o Poesia, ciutat oberta així ho acrediten. Figures i esbossos és un recull de procedència diversa que arreplega articles realitzats al llarg dels darrers deu anys. El títol, tal i com l’autor assenyala al pròleg, ens remet a alguns dels escriptors més rellevants de la literatura valenciana contemporània: «Esbossos de figures, uns esbossos interessadament parcials, forçosament provisionals, reivindicadament subjectius». Parcialitat, provisionalitat i subjectivitat que, unides a un estil suculent, ens situa dintre del territori de l’assaig. O potser en la frontera –per seguir amb el terme abans apuntat– entre l’assaig i l’estudi literari. La part més important del llibre l’ocupen algunes de les figures a les quals Vicent Salvador ha dedicat anteriorment una major atenció crítica. Per damunt de tot, Joan Fuster, de qui s’ocupa en set dels setze capítols del total, i en segon terme Vicent Andrés Estellés, protagonista de tres capítols. Entre els textos dedicats a l’assagista de Sueca, destacaríem els dos estudis centrats en Nosaltres els valencians, tant en la seua significació nacionalista com en el caràcter híbrid, entre la monografia històrica i l’assaig. També resulta interessant la ràpida panoràmica de l’herència fusteriana en els assagistes actuals o l’espai dedicat a les traduccions d’Albert Camus o Ignazio Silone, que demostren la connexió de Fuster amb el pensament marxista heterodox. Les dificultats de recepció i d’actualització de Fuster a partir de les seues traduccions a d’altres idiomes són també objecte de reflexió. L’última entrada que es dedica a Fuster se centra en l’anàlisi de l’extremada cura lèxica que observem en els seus textos, gens estranya en un escriptor tan conscient del seu ofici. Pel que fa a Vicent Andrés Estellés, podem llegir-hi tres estudis sobre diferents aspectes de la seua vasta i proteica obra. El primer esbossa la petjada de Neruda, especialment al Mural de País Valencià; el segon incideix sobre el procés d’escriptura d’un dels seus llibres capitals, El gran foc dels garbons i l’últim aborda la temàtica de la mort, consubstancial al vitalisme estellesià. La resta de figures analitzades en sengles capítols són Enric Valor, Carmelina Sánchez-Cutillas i Manel Garcia Grau. Completen el volum uns articles sobre la didàctica de la literatura que aporten algunes consideracions molt útils per als professionals de l’ensenyament. Resulta especialment rellevant el que incideix en la devaluació de la qualitat en les lectures de secundària –«lectures de plàstic», les anomena Vicent Salvador–, que en alguns casos han arribat a expulsar els autors canònics. És una conseqüència més de la pèrdua d’influència de la literatura en la societat actual. Caldria afegir que els perjudicis d’aquesta banalització arriben també als alumnes universitaris, als quals cada vegada els costa més entendre els grans autors. Llibres com aquest ajuden a posar les coses en el seu lloc i a escurçar les distàncies entre els clàssics contemporanis i els seus lectors.