Exploració dels límits

Caràcters, núm. 60, estiu de 2012
Xavi Sarrià

Amb les seues tres novel·les publicades Mares, i si sortim de l’armari?, Jo toco i tu balles i Baracoa, Muriel Villanueva forma part d’eixa generació de joves narradors valencians que a poc a poc estan consolidant un espai propi en les llibreries del nostre país. Una generació que parla de les seues neures, de les seues inquietuds, de les seues frustracions, dels seus paisatges quotidians desolats per una societat-aparador que ho prometia tot i que ara ho nega cruelment. En aquesta fornada, cadascú intenta trobar la seua perspectiva. I a La gatera, que va merèixer el premi Just M. Casero de novel·la curta, Villanueva l’aborda mitjançant un text que té el mèrit de semblar el que no és: una història que pot parèixer senzilla però que amaga una trama complexa i commovedora, uns personatges que se’ns presenten com superficials però que resulten ambigus i inquietants i un estil directe i planer però sorprenent i elaborat.

És precisament aquest esforç per posar la tècnica al servei de la història un dels trets més destacats de La gatera i de la mateixa autora. A la presentació del llibre a València, Muriel Villanueva afirmà que allò que la motivava a escriure no és tant la necessitat d’explicar històries sinó l’ànsia d’explorar els límits de la manera de narrar-les. Un empeny personal que treballa amb cura i passió des de la seua privilegiada talaia de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès on exerceix de professora. I a cada nova obra que ens presenta queda més patent que aquest combat quotidià amb alumnes i textos aliens l’ajuden a trobar el seu propi caràcter a l’hora d’assolir l’objectiu principal: transmetre, commoure, emocionar.

A La gatera, l’autora ataca aquests fronts mitjançant l’arma de l’ambigüitat que caracteritza la Raquel, una jove que ja no ho és tant i que tracta de trobar el seu lloc al món després d’uns fets tràgics que la fan anar a raure en dos pisos buits, simètrics i enormes que ha heretat dels seus oncles bessons. En la recerca, la Raquel obre una gatera, un forat a la paret, una via que connecta aquests dos espais. I com una trapezista que bascula delicadament per la corda fluixa, la protagonista transita entre els dos abismes de la seua dualitat angoixant: passat i present, masculinitat i feminitat, realitat i ficció, vida i mort. Aquesta tensió vehicula una història que en realitat és un dietari on la Raquel deixa constància de la fragmentació de la seua vida, dels seus pensaments, del seu jo. Potser és aquest recurs el que ens impedeix aprofundir en la història. I de vegades trobem a faltar saber més coses de la Raquel i dels personatges que l’envolten: el Ricard, l’Arnau, la Natàlia, els seus pares i els seus oncles bessons. Però també es cert que aquests fragments de pensaments desordenats ens obliguen a reflexionar a omplir els buits, a tornar enrere per entendre el perquè dels fets i a qüestionar-nos una vegada i una altra tot el que ens ha explicat la Raquel.

És aquest exercici de relectura el que ens fa empatitzar amb la protagonista. Però també la seua manera de vestir, de viure i de relacionar-se amb els altres tan pròpia dels temps d’avui. També, és clar, les constants citacions a la cultura pop, a sèries com Lost o Los Soprano o als llibres de Murakami. Perquè La gatera de Muriel Villanueva és una història d’ara amb referents d’ara com ho és, per exemple, la també suggerent Vides desafinades de Xavier Aliaga. Però a diferència del darrer llibre de l’escriptor de Xàtiva, La gatera no furga en les superficialitats dels personatges per arribar al fons dels seus problemes vitals sinó que ens convida a veure la llum des de la foscor del cervell de la protagonista. Un llibre escrit des del llindar, des de la claustrofòbia dels paisatges interiors on les persones lluiten contra la incomunicació, la soledat, l’aïllament a través del refugi sempre segur del món de les paraules. I no és això el que fem tants de nosaltres?