Drets morals, ideologia i traducció

Quaderns Divulgatius, 49: XXI Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Entrevista d'Anna Casassas a Dolors Udina i Pau Vidal

Anna Casassas: Queda fora de discussió que el traductor mira que la seva feina sigui invisible, però no hi ha dubte que tota traducció implica l’obligació de prendre decisions diverses, i aquestes decisions per força estan condicionades per les opinions i l’experiència del traductor. ¿Això voldria dir que la ideologia del traductor es transmet, en un grau més o menys important, a la traducció?

Dolors Udina: Des d’un punt de vista teòric, diria que la ideologia no ha d’afectar en la traducció, que en principi és una activitat que s’ha de subordinar a una altra obra i n’és deutora. Però, com que en la traducció de teoria n’hi ha poca, davant de cada situació has de prendre decisions guiades més per la intuïció que no pas per un manual de com fer-ho.

Si la ideologia és la manera de pensar el món i la llengua la manera de dir-lo, és evident que no podem escapar- nos-en. El material bàsic amb què treballem és la paraula, impregnada de lectures, d’històries, de vivències, de quotidianitat. En la mesura que l’inconscient està amarat d’ideologia, també ho està tot el que fem, diem o escrivim. De fet, pots suavitzar un text o fer-lo més contundent segons les paraules que tries (aquí em refereixo a la traducció de literatura, no sé si treballant per a la Unió Europea, per exemple, o per a un organisme internacional, pots incidir en l’orientació ideològica o política del text, però suposo que hi ha prou controls per evitar-ho). En tot cas, no crec que en aquest aspecte hi hagi una gran diferència entre una mena de traducció o una altra. La ideologia ho impregna tot, i més pel que fa a les paraules (Només cal veure com s’han afanyat a la Real Academia a canviar definicions relatives a nacionalitat, consulta, referèndum, etc.).

En general, faig un paral·lelisme gairebé absolut entre traducció i lectura (i em sembla que tinc tanta ideologia quan llegeixo com quan tradueixo). Llegir, com traduir, és un mitjà de coneixement, de transformació. Tant llegint com traduint busques submergir-te en un espai intern, trobar-te en un món propi encara que sigui d’algú altre. Potser la diferència entre llegir i traduir és que, després de llegir un text, un cop l’has integrat a la teva persona, l’has assimilat, has d’expressar-lo amb les teves paraules, has de triar, i és aquí on intervé la ideologia. Com diu Maria Zambrano: triant ens triem. En la tria, el traductor hi és present. Tot el que escriu passa a través seu. Quan llegeixes un text, tens al darrere els fantasmes i nebuloses de les altres lectures que has fet.

Pau Vidal: Posar-se el trajo de traductor implica en certa manera despullar-se del de la persona que ets, i per tant deixar les teves pròpies conviccions al calaix. D’altra banda, si no fos així no veig de quina manera una mateixa persona podria traduir dos autors socialment i ideològicament tan antagònics com Tomasi di Lampedusa i Andrea Camilleri. L’autor de Il Gattopardo era un aristòcrata amb una visió no reaccionària però sí conservadora de l’existència, per la seva mateixa condició social, i tan pessimista que resumia la seva visió del món en la paradoxa ‘Mentre hi ha mort hi ha esperança’; l’autor dels Montalbanos, en canvi, és un comunista irreductible que no deixa passar ocasió de clavar bastonada al govern de dreta, i en especial a Berlusconi. Qui es pot imaginar que un servidor, en una escena com per exemple la de l’últim llibre, on el narrador diu que el govern, «per sort, encara no ha aprovat cap llei per prohibir les escoltes telefòniques», eliminés aquest ‘per sort’ i desproveís així la frase de la càrrega crítica que conté? Això aniria molt més enllà de la feina del traductor, seria gairebé tipificable com a delicte. De fet seria feina de censor.

AC: Tot depèn del que entenguem per ideologia, per com definim la paraula, perquè no hi ha només una ideologia política, sinó que la manera com veiem la vida, la visió que tenim de cada cosa és ideologia. Les paraules també impliquen una manera de veure el món, una ideologia. I la tria del lèxic que fem servir en una traducció dependrà, també, de la manera com hem viscut, del que hem llegit. Trobeu que el lèxic, justament, és un dels camins pels quals ens «filtrem» en les traduccions?

DU: Sí, decididament, triant les paraules que fem servir en una traducció, evidenciem la nostra lectura de l’original i, per tant, hi intervenim amb tot el nostre bagatge, ideològic, literari i vital.

De totes maneres, potser la paradoxa principal d’aquesta feina nostra de traductors, tan plena de paradoxes, és que com més fidels som al sentit de cada paraula de l’original, més desapareixem en el text final. És la tan comentada invisibilitat del traductor. Totes les paraules que fas servir són les que t’han vingut al cap a tu, les que has triat per ocupar el lloc de la paraula original, però l’objectiu de tota traducció és que no es noti la teva presència, que et facis invisible. El text original, l’argument de l’obra, pertany a l’autor, és evident, però tota la resta –la decoració d’interiors, per fer servir una frase de Gertrude Stein– t’és imputable. De fet, diria que tant l’autor com el traductor són visibles en un text només per a ells mateixos (i probablement per a les persones més properes a l’un i a l’altre, que et poden veure aparèixer en la tria de paraules i frases), però l’important és el text. M’atreviria a dir que, un cop acabada, la traducció és un nou original.

De vegades, moltes, ets tan invisible que en una ressenya del llibre traduït en què es parla per exemple de la musicalitat de la prosa, de l’encert en la tria de les paraules, de la fluïdesa del text, ni tan sols s’al·ludeix al fet que l’autor escrivia en un altre idioma i que és el traductor qui ha escrit el llibre en català. Només quan hi ha una incongruència, un error, una cosa que crida negativament l’atenció, es recorda l’existència d’un mitjancer entre l’autor original i el lector (i està bé que es destaqui, però podria ser que per cada error hi hagués tres mil encerts...). Molt rarament s’avalua amb coneixement de causa el resultat d’una traducció: amb un adjectiu n’hi ha prou: excel·lent, justeta, millorable, regular...

Una altra paradoxa, que certament no és menor, és el fet incontrovertible que la literatura és llengua. Quan tradueixes un llibre, la llengua que el conforma desapareix, és a dir, desapareix l’original. Tornant-lo a escriure, aspires a reproduir la forma del llibre original, però fins que la traducció no està escrita, l’obra com a tal no existeix. I la paradoxa dins la paradoxa és que com més feina i més hores hi aboques, com més repasses i (et) corregeixes, més senzill i natural sembla el text resultant i, en conseqüència, més fàcil sembla que hagi estat la traducció.

PV: Sens dubte. L’únic canal a través del qual es pot escolar la ideologia del traductor és el canal estrictament formal, és a dir, el que té a veure amb el material de treball: la llengua. En això jo sí que milito a favor de proposar un determinat model de llengua, que personalment tinc molt clar i que naturalment aplico en la mesura que l’autor a traduir ho permet: Camilleri moltíssim, perquè és un autor molt teatral i en conseqüència molt oral, Tabucchi o Saviano molt menys.

La meva tria personal, que, insisteixo, és militant, posa per davant la llengua popular i col·loquial, al més genuïna possible, en detriment del burocratès d’origen politicoperiodístic que cada dia més penetra també en el camp de la literatura. Pot semblar una banalitat, però en una ocasió em vaig haver de discutir fort amb un editor que volia corregir el títol De la canalla no se’n sap res (a l’original Dei bambini non si sa niente) per Dels nens no se’n sap res, al·legant que ‘canalla’ (canalla!) era un mot que a la zona de Barcelona podia causar estranyesa.

AC: Una de les matèries que exigeix decisions, potser cas per cas, són les referències al país d’origen, tant si és a la política, com a la història o als costums locals, o l’aparició de paraules que reflecteixen realitats que només existeixen en aquell context.

En aquests casos, opteu per posar una nota o per afegir alguna mena d’explicació?

I un cop heu pres la vostra decisió, considereu que teniu el dret de mantenir-la, o és un tema a discutir amb l’editorial?

DU: Jo he de dir que, després de més de vint anys fent de traductora, no tinc una norma màgica que em serveixi per a tots els casos. En cada llibre apareixen qüestions problemàtiques que sempre em semblen noves i em fan pensar partint de zero. En cada cas, en cada llibre, m’he de plantejar de cap i de nou què he de fer, amb les notes, per exemple, però també moltes vegades amb els signes de puntuació. Ara mateix em trobo en el llibre que tradueixo, un llibre d’una autora molt consagrada que m’obliga a raonar molt bé totes les decisions que prenc i que m’allunyen una mica de l’original. És un text, una novel·la, que està farcit de punts i comes; te’n trobes molts a cada paràgraf. Mantenir-los fa el text il·legible (em plantejo per què ella en va posar tants, per què una puntuació tan poc habitual, i n’arribo a entendre l’objectiu: fer el text sincopat, com de flux de pensaments espontanis), però no puc eliminar-los sense reflexionar-hi molt, sense mirar de substituir aquest tret peculiar per algun altre mecanisme.

Pel que fa a les notes a peu de pàgina, com sempre, depèn. Si, posem per cas, l’objectiu és permetre que el lector sàpiga de què parla el text perquè surt un terme que ens és aliè (per exemple una marca, o un lloc), prefereixo simplement afegir una paraula: el sabó tal, l’església tal, el carrer tal... Sempre penso l’efecte que em faria la nota que vull posar com a lectora i tinc la convicció que les notes han de ser molt brillants per no ofendre el lector, per no dir-li coses que ja sap i que se senti tractat de burro.

De vegades t’agradaria fer avinent que t’has adonat que tal frase era una cita, per exemple d’un sonet de Shakespeare, però si l’autor original no ho ha posat i no és un detall que permeti entendre més bé el text, penso que no cal posar-hi nota. També és veritat que actualment les notes tenen mala premsa i els editors prefereixen estalviar- se-les sempre que es pugui.

En tot cas, si és possible, sóc molt partidària de discutir o comentar sempre que sigui possible tota mena de coses amb l’editor i el corrector. Defenso fermament que un llibre, una traducció, és la labor conjunta del traductor, el corrector i l’editor (o viceversa). No acabo d’entendre per què es procura amagar al traductor qui és el corrector (com tampoc que costi tant de vegades aconseguir l’adreça de l’autor que tradueixes).

PV: Personalment no em puc plantejar el dilema perquè com que a la meva editorial les notes no estan permeses, si vull fer cap aclariment perquè considero que el lector el necessitarà per comprendre el text, l’haig de fer a dins. I llavors comencen els maldecaps: fins a quin punt és lícit ficar-hi cullerada? Qualsevol afegit que no sigui a l’original implica desvirtuar el text, però en realitat tota l’operació de traducció literària ja és una desvirtuació, perquè l’art, senzillament, no és traduïble. Així, de vegades no tens més remei que afegir-hi ni que sigui un mot (per exemple, «el cantant» al costat del nom d’un rocker que al país d’origen és molt popular però al d’arribada no). Ara bé, la immensa majoria de vegades que tindries la temptació de fer-ho ho acabes deixant córrer, perquè podria ser pitjor el remei que la malaltia. El lector ideal que tens al cap quan escrius és una entelèquia que no existeix, perquè tant et llegeix la tieta Carmeta com el catedràtic de Literatura que no solament està informat del que passa al món sinó que té un bagatge cultural mil cops més potent que el teu.

Una qüestió que m’ha dut molt sovint al dilema és la convivència de llengües. A les novel·les de Camilleri la contraposició italià-sicilià és un tema freqüent, fins al punt que de vegades assumeix valor argumental. Però el lector català no solament no té per què saber-ho sinó que a més no li pots fer una barreja de codis quan ell només en té un al davant, que és el català. Això m’obliga a fer acrobàcies de diverses menes per reproduir les situacions de tensió o conflicte que aquesta convivència comporta. Per exemple, a l’original la promesa del comissari, que és genovesa, l’esbronca cada cop que a ell se li escapa un mot o expressió en sicilià; a la meva versió, l’esbroncada es produeix quan ell renega. Així, «Ti ho detto mille volte di non parlarmi nel tuo dialetto africano» es transforma en «T’he dit mil vegades que no diguis paraulotes» (amb la inevitable sensació de pèrdua que acompanya, ai las!, tota operació d’aquest estil). En altres ocasions, quan el narrador diu que un personatge, quan s’enfada molt, li surt l’italià, ho transformo en «li surt el present històric», perquè òbviament el lector català no entendria que a un agent de policia, quan s’enfada molt, li sortís l’italià (per què, en què parlava fins ara?,pensaria) o encara menys el castellà, que seria un equivalent possible (castellà a Sicília?, es demanaria).

(AC: Justament un exemple d’aquesta ideologia, o sensibilitat particular, o digueu-ne com vulgueu, seria el fet de posar, a la traducció, italià i sicilià, per dir alguna cosa, en comptes del «lingua» i «dialetto» que solen fer servir a Itàlia per referir-se a aquestes dues realitats lingüístiques.)

Quant a la qüestió d’una possible negociació amb l’editorial, la descarto rotundament: com a responsable d’una solució artística, que a més a més et presentes en públic perquè ho firmes, n’has d’assumir del tot la responsabilitat. És preferible la coherència dins d’una opció que pot ser equivocada, la teva, que no pas un mig camí resultat de dues sensibilitats diferents, la teva i la de l’editor (o el corrector). No oblidem que estem parlant de literatura, no pas de geopolítica.

És oportú fer notar, tanmateix, que hi pot haver casos en què el dilema es fa atroç: quan l’autor ha comès una pífia. Què fer, esmenar-la o deixar-la tal qual? Perquè, i si l’ha feta expressament? No es pot ser més papista que el papa. I així la teva assemblea interna es pot allargar fins a l’infinit… Un exemple per entendre-ho millor. A La bellezza e l’inferno, Roberto Saviano escriu: «Un’espressione catalana mi ha sempre attirato: ‘Quando c’è un’inondazione la prima cosa che manca è l’acqua potabile’» (!). Vosaltres l’heu sentida mai? Perquè aquí la pífia és molt més pífia, ja que té a veure casualment amb la cultura que tu, traductor, representes. Ara bé, com que no podia esbandir la frase i quedar-me tan ample, al final el que vaig fer va ser rebaixar això d’espressione catalana i deixar-ho en: «A Catalunya vaig sentir dir etcètera». Una solució de compromís que em semblava acceptable, tot i que no m’he pogut treure mai de sobre la sospita que en realitat no era cap pífia i que el periodista ho va escriure per suggerir que el poble català era prou carallot per encunyar expressions tan insulses com aquesta.

AC: En aquesta llengua nostra, en què tots els parlants són filòlegs en potència i tothom es veu amb cor d’opinar sobre què és més correcte, no trobeu que el model que adopteu (un de més estàndard o un de més light) és una tria que clarament porta implícita una ideologia? Igual que la utilització, o no, de variants dialectals, o de paraules poc utilitzades...

PV: Entre determinats sectors socials encara és molt freqüent, per desgràcia, l’autoodi, que es manifesta en el menyspreu per la parla popular, associada a la idea de cosa arcaica i pagesívola, en favor d’una llengua presumptament moderna que en realitat és un constructe insuls i repetitiu que beu robòticament dels mitjans de comunicació de masses.

En aquesta línia, propugno, com ja he dit, una opció al més genuïna possible, i això inclou per exemple l’ús desimbolt de neologismes sempre que responguin a les lleis de creació pròpies de la llengua, com per exemple trastocamenta, guripa o perepunyetisme; de fraseologia pròpia (‘baixar de l’hort’ per comptes d’‘estar despistat’, ‘no girar rodó’ en lloc d’‘estar trastocat’, etc.); de variants formals agramaticals (llavòrens, nostro senyor, aviam/a vera, ja voràs, donar-se’n vergonya), dislocacions sintàctiques («Els fusells els tenia ella tots dos», «Ha passat fa deu minuts encara no»), concordança del participi, etcètera.

DU: No tinc gaire consciència d’aplicar la llengua ideològicament. La sensació que tinc quan tradueixo és que faig servir la llengua que em demana la novel·la, i evidentment la meva, la que he anat confegint al llarg dels anys de vida i de lectures. Algunes vegades necessites paraules noves perquè t’ho exigeix l’original. És difícil saber argot de tots els camps del saber i, per tant, cada novel·la t’exigeix coneixements diferents de vocabulari.

Recordo una novel·la que vaig traduir, que pel que recordo és de les més complicades a què m’he enfrontat mai (Un home invisible, de Ralph Ellison), que em plantejava molts problemes de llengua sobretot per la dificultat de trobar un escenari equivalent en català que em donés pistes del tipus de llengua que havia de fer servir. Un dels problemes més irresolubles va ser un parell de pàgines escrites en un anglès absolutament incomprensible. Després de barallar-m’hi una estona sense resultat, vaig posar una frase a Google per veure si hi trobava alguna pista i resulta que aquelles dues pàgines eren el discurs que feia un dels dirigents d’una universitat mirant de reflectir la manera de parlar dels esclaus a Oklahoma en el segle XVIII. Saber-ho tranquil·litza, però és clar, no podia de cap manera trobar un equivalent en català. La solució, en aquest cas, canviar del tot el registre de la llengua i mirar com a mínim de donar al lector una sensació llunyana en el temps.

Pel que fa a les variants dialectals, em sembla impossible extrapolar-les en una traducció. Quan em trobo un personatge que parla un dialecte, per exemple, jamaicà o d’una zona concreta dels Estats Units, procuro distingir-lo fent-li dir algunes expressions d’una manera determinada, però sense equiparar-lo a cap dialecte concret del català.

AC: Hi ha editorials que opten per «facilitar la lectura», és a dir per recomanar –o imposar– una llengua simplificada, com si els pobres lectors fossin curts. Us hi heu trobat? ¿Potser fins i tot a no voler que el vostre nom aparegui en una traducció perquè al final ha quedat totalment desvirtuada i convertida en «catanyol», tal com ha afirmat públicament algun traductor?

O, a l’altre extrem, ¿opineu que les solucions que proposeu poden ajudar a enriquir la llengua, o almenys la llengua dels possibles lectors, perquè us heu d’inventar neologismes, o buscar proverbis literals o aproximats, per exemple?

DU: Per una banda em sembla normal que l’editor vulgui publicar un text que no costi de llegir, que sigui entenedor i més o menys fàcil de vendre. Per altra banda, estem obligats a reproduir al màxim el registre de l’original, és a dir, a fer allò que diem sovint d’escriure en català com creiem que ho hauria escrit l’autor si hagués escrit en català i hagués viscut en els nostres temps.

PV: Ja he esmentat el cas del títol de la canalla, i n’hi podria afegir força més, com per exemple El lladre de tigretons suplantat per un anodí El lladre de pastissets, o, per esmentar-ne un altre en què vaig poder imposar el meu criteri, Foguerada d’agost, davant la proposta catanyolesca i malpronunciable d’Ardors d’agost. La creativitat ha de ser inherent a l’ofici, precisament perquè estem parlant d’art. Si el text, com m’ha passat repetidament, es llança a fer jocs de paraules com ara inventar-se refranys, per respecte al lector tu no pots amagar el cap sota l’ala (ep!, no és una pràctica tan infreqüent com podríeu pensar) i per tant t’has d’esforçar a proporcionar-li un material que li permeti experimentar les mateixes sensacions que el lector de l’original. Quan en Camilleri agafa una frase feta com ‘Non avere ne arte ne parte’ i s’inventa un refrany que diu: «Se non hai ne arte ne parte, in política jocati le carte», t’obliga a cremar-te les celles fins que aconsegueixis una equivalència més o menys satisfactòria («Si no ets ni carn ni peix, fica’t en política i creix», va ser la meva), però el que no et pots permetre és el que van fer a la versió en castellà: «Si no tienes ni arte ni parte, juégate las cartas en política», que ni rima, ni té sentit ni res. Això és enganyar el lector.

En aquest sentit, la controvèrsia més extrema que he viscut, i que convida a reflexionar sobre una qüestió tan rellevant com l’autoria del text, em va passar amb la traducció d’un original castellà (aclareixo que jo no tradueixo mai del castellà i que si vaig fer aquesta excepció va ser per raons d’amistat). La feta és que quan el llibre es va publicar vaig comprovar, amb horror, que la versió que jo havia lliurat a l’editorial havia estat salvatgement revisada i convertida en un veritable catàleg de catanyol. I el més greu és que, davant el meu suggeriment a l’editorial de difondre una nota pública on se m’alliberés de la responsabilitat d’aquell pitafi, s’hi van negar. El responsable de la destralada no havia estat pas el corrector sinó l’autor mateix. Però realment tenia dret a intervenir sobre un text que no havia escrit ell, ja que la versió en català l’havia feta jo? I per extensió, de qui és l’obra traduïda, de l’escriptor o del traductor? En el fons, són qüestions, una vegada més, específiques d’un cas anòmal com el de Catalunya, perquè a mi cap escriptor italià m’ha demanat mai que li enviï una traducció per revisar-la. El meu punt de vista és que l’autor català que escriu en castellà ha de ser tractat com qualsevol altre autor estranger, per més que sigui (presumptament) catalanoparlant.