El meu text original: Dante i el darrer viatge d’Ulisses

Quaderns Divulgatius, 49: XXI Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Joan Francesc Mira

Un dia de primavera dels meus vint anys, és a dir el 1960, vaig adquirir en no sé quina llibreria de Roma els tres petits volums de la Commedia, en l’edició de la Biblioteca Universale Rizzoli, al preu de cent quaranta lires el volum. Jo era llavors un simple estudiant estranger a Itàlia, un estudiant pobre, i l’adquisició fins i tot d’una edició com aquella a preu ben popular era per mi un esforç fora del corrent. Però aquells pocs volums de Dante, i els que també vaig comprar dels altres dos grans de la trinitat toscana, Petrarca i Boccaccio, han estat d’ençà d’aleshores, i per tantíssims anys, una part substancial de les meues lectures recurrents, al costat dels meus italians moderns preferits, de Calvino a Svevo, de Buzzati a Sciascia. I el mateix any vaig comprar, de segona mà, una antologia per a ús dels Istituti Magistrali, un volum de més de cinc-centes pàgines amb el títol Maestri e poeti della letteratura italiana, Dalle Origini al Quattrocento, on vaig trobar per primera vegada els noms de Guinizelli i de Cavalcanti, que després havia de conèixer llegint els versos de la Commedia. El que jo no podia saber en aquell temps, en la primavera del seixanta, era que, quaranta anys més tard hauria de recordar, en un seminari sobre la traducció, la meua antiga familiaritat amb els clàssics italians del XIII i del XIV com la millor introducció a les perplexitats d’un traductor de Dante. Perquè sense aquella fidelitat continuada als tres petits volums de l’Infern, el Purgatori i el Paradís, sense tants anys de lectures repetides en aquella llengua ja meravellosament feta i formada, l’italià de la Comèdia no hauria tingut per a mi la familiaritat i la proximitat que finalment m’autoritzà la gosadia d’intentar-ne la traducció. D’una cosa estic segur: si hom vol aconseguir, traduint Dante, un llenguatge literari que al lector actual li resulte creïble, la condició és que el toscà dantesc siga creïble per al traductor. Creïble vol dir tan «natural» i tan pròxim com era per als contemporanis del senyor Alighieri.

En qualsevol cas, sense aquesta antiga familiaritat meua amb Dante i companyia, jo no seria ací ara, parlant-vos de mi mateix, a risc de fer-me pesat: però, com que no sóc expert en teories literàries i menys encara en teoria de la traducció, de quina altra cosa us podria parlar sinó de la meua experiència de visitador constant de l’Inferno, el Purgatorio i el Paradiso, de viatger que no s’ha cansat mai de reveure els paisatges immutats i sempre nous, sota la guia i la companyia de Dante florentí, de Virgili romà i de l’alta Beatriu, i sobretot parlar-vos de la meua experiència privilegiada de traductor: d’un llarg i amorós treball d’intèrpret contemporani de la Comèdia eterna. Perquè traduir la Comèdia, o es fa des de dins, i amb passió il·luminada, o no es fa. No es pot fer «professionalment», ni per encàrrec. És l’experiència –llarga de milers d’hores de patiment i de plaer, i profunda com la immersió en un oceà de bellesa– d’un món sencer de veritat i de creació poètica com no ha estat mai produït per cap altre autor modern o antic, en cap altre llibre, obra, narració o poema, de la literatura occidental i, pel poc que en sé, també de la literatura universal. Harold Bloom, en el seu massa polèmic i ja massa rebregat The Western Canon, comença per Shakespeare com a centre de la tradició occidental, déu suprem del panteó dels escriptors: però és Shakespeare sencer, potser el conjunt de la seua obra, o el conjunt del seu teatre, no un llibre seu, una obra singular, no Hamlet o el Rei Lear, sinó Shakespeare. I després de Shakespeare, Bloom no ens proposa un altre autor que seria el segon déu, el número dos, sinó una obra única, la Commedia de Dante, que ella sola val certament més que qualsevol creació shakespeariana. Després vénen, pel seu ordre canònic segons l’evangeli de Bloom, Cervantes, Chaucer, Milton, Goethe, i la llarga llista de preferències personals de l’autor d’aquest canon d’occident. Allò que no discuteix ni el mateix Bloom, devot adorador de Shakespeare, és que la Comèdia és vertaderament «divina»: més alta que qualsevol obra escrita de mà humana. I aquesta condició de superioritat absoluta –tan sovint oblidada o ignorada pels lectors europeus de literatura, pels editors i pels estudiants, professors o crítics contemporanis nostres–, aquesta qualitat de creació suprema, única i gènere a part en ella mateixa, aquesta perfecta singularitat, és potser el fet que simultàniament ens la fa més pròxima i més llunyana.

Perquè jo no sóc un estudiós de l’obra dantesca, ni professor de literatura medieval, no sóc un especialista en filologia romànica, i per tant la meua autoritat en aquest camp d’estudis és mínima o del tot inexistent. Jo, pel que fa a la meua formació acadèmica, vinc del grec i de la filosofia, i després he dedicat molts anys a l’estudi de les cultures tradicionals i de les cultures nacionals des del punt de vista de l’antropologia social. Jo sóc, i he estat sempre, professor de filologia grega i en la meua vida professional, per tant, he tingut l’oportunitat i la fortuna de conèixer la llengua i el sentit dels més clàssics dels clàssics, Tucídides, Sòfocles o Plató, i sobretot el pare Homer, de lectura inexhaurible, que també he tingut la gosadia de traduir: l’Odissea és la primera novel·la de viatges, i Ulisses (el d’Homer i el de Joyce) és el meu heroi literari predilecte. Dels grecs, us ho assegure, hom recull un sentit del pensament sistemàtic en la història occidental, i el significat de la cultura com un conjunt de moral, visió del món, estètica, experiència de la vida, i expressió de tot això en la literatura. Us puc assegurar que no són coneixements inútils per aproximar-se a la Comèdia de Dante que és, en ella mateixa, un món de creació de llengua, un món de pensament total, i l’expressió d’una cultura sencera. Però jo sóc sobretot un escriptor, un fabricant de narracions, i és com a escriptor, i escriptor en llengua catalana, que em vaig autoatribuir l’encàrrec de traslladar aquell món, aquell pensament, aquella estètica i aquella cultura en un llenguatge d’aquest món nostre present. He de dir, en descàrrec meu, però també com la més gran de les satisfaccions i el més gran dels premis, que hi ha alguns milers de persones al nostre país que fa pocs anys es miraven la Divina Comèdia de lluny, que potser no hi pensaven ni per equivocació, i ara la tenen a casa en un gros volum blingüe: i molts, fins i tot n’han esdevingut lectors.

La Comèdia, almenys aquesta és la meua visió, no és simplement una llarguíssima successió de versos bellíssims, un gran poema més o menys esotèric i tancat. En absolut. És certament un «poema sacre», com volia el seu autor, però és també, i per mi és sobretot, una esplèndida narració, un «viatge» per descobrir i ordenar el món i alhora la pròpia vida: com l’Odissea d’Homer, com Don Quijote de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce. I aquesta manera d’entendre l’obra significa també una manera d’entendre’n la traducció. Estic convençut que, per un lector de cultura mitjana, acostar-se a la Comèdia –ara, en aquest temps que és el nostre– com a una llarga sèrie de tercines encadenades més o menys enigmàtiques, sovint significa no poder-hi entendre res, o només una aparença. Almenys per un lector no especialista, no italià, no acostumat des de l’adolescència als versos dantescos. Però sobretot significa una lectura sincopada i tallada, la quasi impossibilitat de seguir el text narratiu com allò que és justament: com un text narratiu. Òbviament, Dante va escriure la Comèdia en vers, perquè «havia» d’escriure en vers: perquè era poeta i perquè llavors les narracions s’escrivien en vers. I el lector modern hauria de llegir-la també en vers, com la va escriure Dante, però al mateix temps sense perdre la sensació i l’efecte de llegir una narració, un relat de viatges, una història. No una successió d’enigmes. I sense perdre tampoc la sensació d’estar llegint un «Novíssim Testament» il·luminat i profètic, com imaginava el seu autor amb plena i orgullosa consciència: una nova i definitiva versió de la «realitat total», de la història humana i de la història divina. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més radicalment poètic (i ací la poesia és póiesis, creació, i creació radical i perfecta, en una llengua que és al mateix temps creada en tots els seus registres), de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat. Beatriu és la veritat de Dante, i la seua diritta via, el seu saber humà i la seua ciència divina: i una creació literària tan increïble no s’era vista mai, i no se n’ha tornat a veure. Sense Beatriu, l’ànsia pel coneixement, com en el darrer viatge d’Ulisses, només pot conduir a la catàstrofe.

He dit que la Comèdia és humaníssima, i que l’experiència vital dels humans, incloses les experiències extremes, és el basso continuo d’aquest concert i dels seus ritmes i melodies. L’experiència humana poèticament i fabuladament narrada. Ens traslladem, doncs, a la fossa vuitena del cercle vuitè de l’infern, ja molt lluny de l’entrada i dels cercles superiors (els dels pecats superficials, com la luxúria i la gola), i molt a prop del fons absolut de l’abisme, on resideix Satanàs enmig del gel, rodejat dels condemnats per traïció i per supèrbia. Abans d’arribar-hi, però, Dante i Virgili contemplaran un espectacle fascinant, els esperits dins de flames que parlen, i el poeta recrearà un dels herois més emblemàticament humans de la història literària d’occident: el viatger de l’Odissea, ni més ni menys, el paradigma de tots els qui, com Dante mateix, han travessat mons i perills per augmentar el seu cabal de coneixement. Aquest Cant XXVI de l’Infern comença seguint l’estructura general dels que l’han precedit, però és un cant singular: és el cant de la mort d’Ulisses, que alguns (com l’esmentat Harold Bloom) consideren crucial per copsar el sentit profund de l’aventura intel·lectual de l’obra de Dante. El cant comença profetitzant més desastres futurs contra els florentins, gent superba en extrem:

Godi, Fiorenza, poi che se’ sì grande
che per mare e per terra batti l’ali,
e per lo ‘nferno tuo nome si spande!

En la meua traducció:

Gaudeix, Florència, ja que ara ets tan gran
que per mar i per terra bats les ales,
i que el teu nom s’escampa per l’infern.

Després, el poeta viatger continua caminant per roques i ponts, i apareix una nova visió: el fons d’una vall ple de flames voladores, que Dante expressa amb uns versos transparents i gairebé bucòlics:

Quante’l villan che al poggio si riposa,
nel tempo che colui che’l mondo schiara
la faccia sua a noi tien meno ascosa,
come la mosca cede alla zanzara,
vede lucciole giù per la vallea,
forse colà dov’e’ vendemmia e ara:
di tante fiamme tutta risplendea
l’ottava bolgia, sì com’io m’accorsi
tosto che fui là ‘ve ‘l fondo parea.

Se suposa que, en la comparació, som a l’estiu, quan veiem més hores la cara del sol, i a l’hora del capvespre, quan se’n van les mosques i arriben els mosquits:

Com el pagès que, en un pujol, descansa,
en l’estació en què el fanal del món
ens amaga menys temps la seua cara,
quan la mosca deixa pas al mosquit,
i veu moltes lluernes per la vall,
potser allà baix on ell verema i llaura;
amb tantes flames resplendia tota
l’octava fossa: m’aparegué així
a penes vaig ser on es veia el fons.

Bé, doncs, aquestes flames que Dante i Virgili contemplen ara són –o envolten– les ànimes dels condemnats per haver estat mals consellers, pèrfids i fraudulents. Però una d’aquestes flames animades resulta ser Ulisses, l’heroi ple d’enginy, de trampes i de curiositat. Dante no havia llegit l’Odissea (que en el seu temps era inaccessible a Europa occidental), però a través dels autors llatins coneixia la fama del seu protagonista, i ací demostra amb quines devoció i profunditat l’admirava. Certament, l’ha de situar entre els condemnats, perquè en la seua vida hi hagué frau i mentida (i a més, amb el seu engany famós va provocar la ruïna final dels troians, antecessors mítics de Roma segons l’Eneida i per tant segons Dante). Però li dóna la paraula extensament, i Ulisses explica realment qui era. Ni més ni menys que un paradigma de les dimensions més nobles de l’esperit humà: l’home capaç de navegar cap a la mort, conscientment, només per arribar a estendre el coneixement del món. En aquest final, que és una versió poc canònica de la llegenda, Ulisses no tornarà mai a Ítaca, no farà un viatge circular ni arribarà al seu país i a la seua casa, vint anys més tard, per resoldre problemes polítics i domèstics i finalment passar uns anys de vellesa tranquil·la. Res d’això. En la genial invenció de Dante, Ulisses accepta un destí més alt que el retorn: el descobriment, l’anar més enllà del món conegut: no solament a l’altra banda de les columnes d’Hèrcules, sinó més enllà de l’horitzó de l’oceà. L’heroi antic ha vist ja tot el que es podia veure i algú havia vist abans, és vell i està cansat, però no torna a casa: continua el viatge que no el durà enlloc, desafia els límits imposats a l’experiència humana i, necessàriament, troba la mort en el moment de transgredir-los. Però ho ha intentat, ha acceptat el desafiament, i aquesta és la seua grandesa.

I ara acostem-nos al text. Apareix una flama doble, de dues banyes, i:

Lo maggior corno de la fiamma antica
cominciò a crollarsi mormorando,
pur come quella cui vento affatica;
indi la cima qua e là menando,
come fosse la lingua che parlasse,
gittò voce di fuori e disse: «Quando
mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta,
prima che sì Enëa la nomasse,
né dolcezza di figlio, ne la pieta
del vecchio padre, né‘l debito amore
lo qual dovea Penelope far lieta,
vincer poter dentro a me l’ardore
ch’ i’ ebbi a divenir del mondo esperto
e de li vizi umani e del valore;
ma misi me per l’alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola da la qual non fui diserto.
L’un lito e l’altro vidi infin la Spagna,
fin nel Morrocco, e l’isola d’i sardi,
e l’altre che quel mare intorno bagna.»

El llenguatge és purament evocador i narratiu, i l’única dificultat per un lector actual podria ser la referència a Circe, amb qui Ulisses passà més d’un any, i a la suposició que va ser Eneas qui donà, més tard, el nom al lloc de Gaeta. Aquesta és, doncs, la meua versió, on he mirat (com sempre) d’aproximar-me a la claredat de l’original:

La banya més gran de la flama antiga
començà a vacil·lar, tot murmurant,
com un foc quan és envestit pel vent;
i després, agitant l’extrem més alt
com si fos una llengua que parlava,
llançà fora una veu, i digué: «Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
Vaig veure els dos litorals fins a Espanya,
fins al Marroc i a l’illa de Sardenya,
i les altres que banya aquesta mar.»

I ara arribem al final, que és el passatge més important i més impressionant, i on la precisió en les idees, les imatges, els substantius i els adjectius, i el valor expressiu del llenguatge, són absolutament fonamentals:

Io e’ compagni eravam vecchi e tardi
quando venimmo a quella foce stretta
dov’ Ercule segnò li suoi riguardi
acciò che l’uom più oltre non si metta;
da la man destra mi lasciai Sibilia,
da l’altra già m’avea lasciata Setta.
«O frati», dissi, «che per cento milia
perigli siete giunti a l’occidente,
a questa tanto picciola vigilia
d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperïenza,
di retro al sol, del mondo sanza gente.
Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e conoscenza.»
Li miei compagni fec’ io sì aguti,
con questa orazion picciola, al cammino,
che a pena poscia li avrei ritenuti;
e volta nostra poppa nel mattino,
de’ remi facemmo ali al folle volo,
sempre acquistando dal lato mancino.
Tutte le stelle già de l’altro polo
vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,
che non surgëa fuor del marin suolo.
Cinque volte racceso e tante casso
lo lume era di sotto de la luna,
poi che ‘ntrati eravam ne l’alto passo,
quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parvemi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.
Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
che de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.
Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
infin che ‘l mar fu sovra noi richiuso.

El text presenta algunes dificultats puntuals per al traductor, però és en conjunt lineal i diàfan, sense expressions estranyes, forçades o enigmàtiques: l’heroi exhorta els companys a continuar pel camí de la mar desconeguda, a córrer cap al coneixement impossible, i llavors efectivament, fent ales dels rems, es llancen a navegar ja per l’hemisferi sud, amb les estrelles canviades, al llarg de cinc llunes, fins que troben una muntanya altíssima, misteriosa (serà probablement la muntanya del Purgatori, però no ho diu), i allà «algú» (Déu, el destí) decideix que s’ha acabattot: sorgirà una tempesta de sobte, i l’onada submergirà el vaixell i els ocupants agosarats. El llenguatge, insistiré, és transparent i narratiu.

Jo i els companys érem ja vells i lents
quan arribàrem a aquell pas estret
on Hèrcules deixà els seus dos senyals
a fi que els homes no vagen més lluny;
a mà dreta vàrem deixar Sevilla,
i a l’altra mà havíem deixat Ceuta.
«Oh germans», els vaig dir, «que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu-vos de la vostra llavor:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.»
Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc vegades s’encengué i s’apagà
la llum que es veu per sota de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
El féu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
fins que damunt nostre es tancà la mar.

Puc respondre d’una cosa: això és, en versos catalans moderns no tan bells com els italians antics, el que escriu i diu i vol dir Dante. I en tot cas, no sé si aquesta és l’única forma de «fer llegir» l’obra de Dante als lectors actuals, però aquest ha estat el meu objectiu, per damunt de qualsevol altra consideració: fer llegir la Comèdia com un poema, tal com va ser escrita; però també i alhora facilitar una lectura intel·ligible que no s’allunye dels usos contemporanis de la literatura narrativa. És a dir, presentar la Comèdia en català amb un llenguatge «natural» per als lectors del nostre temps, un llenguatge que faça possible aquell plaer i aquell goig de la lectura sense els quals l’obra de Dante quedaria, una vegada més, envoltada del misteri d’aquells clàssics tan grans que els deixem als estudiosos i als especialistes acadèmics. Crec, honestament, que fins a cert punt ho he aconseguit, si he de jutjar per la resposta de molts lectors amics, coneguts o simplement trobats i saludats.