Nous temps, noves maneres

Caràcters, segona època, núm. 65, tardor de 2013.
Andreu Galan

Tal volta estem assistint a un canvi significatiu pel que fa a la manera com es pensen i, sobretot, s’escriuen els llibres destinats, en principi, al públic adolescent. Aquest col·lectiu, armat amb inseparables smartphones d’última generació i tot el reguitzell de tecnologia puntera que ompli periòdicament les botigues de l’oci digital, viu bàsicament en un món on la imatge és ama i senyora del pensament. Així doncs, la paraula impresa en aquella «rèmora» del passat que comença a esdevenir el paper ha de cercar noves maneres de seduir els lectors joves. I els editors amb el nas esmolat, en aquest cas Ricard Peris, d’Andana Editorial, comencen a estar-ne al cas. Un bon exemple d’aquest canvi i, doncs, del nou enfocament que suposa en relació a obres anteriors és El meu nom no és Irina, de Xavier Aliaga, primer títol de la col·lecció «Trencadís». La novel·la, de lectura absorbent, amena i amb un seguit significatiu de referents actuals, bascula entre diversos gèneres –novel·la d’aventures, literatura fantàstica, ciència-ficció– i situacions mercés a l’ofici del Nèstor, el seu jove adolescent protagonista, un atrafegat estudiant d’ESO amb voluntat d’escriptor que assaja i conviu amb els seus textos d’una manera molt especial.

El nostre amic, a cavall entre Holden Caulfield, el lúcid protagonista d’El vigilant en el camp de sègol i Parker Lewis, es belluga en un món fluctuant i difícil, el de l’adolescència, amb una família que fa aigües, un ofici –el d’escriptor– que va temptant-lo de mica en mica i, per descomptat, la descoberta d’un primer i misteriós amor anomenat Irina a l’entorn del qual girarà el gran misteri de la novel·la. D’aquesta manera, Aliaga aprofita amb gran habilitat la reproducció de les diferents provatures literàries del Nèstor –amb el reeixit llenguatge literari propi d’un adolescent– per anar-nos introduint en la història per mitjà de diferents fragments de l’obra del jove escriptor. La gràcia de tot plegat, sens dubte, és com els personatges creats pel Nèstor dialoguen amb ell quan somnia, quan escriu, etc.; això és, com els diàlegs que aquests mantenen amb el seu creador ens expliquen detalls del protagonista en una mena de realisme màgic fresc i captivador interpel·lant-lo i qüestionant les seues opinions.

Certament, potser aquest constant canvi de registres, és a dir, aquesta «alteració» del tempo de la narració, siga la característica més reeixida de l’obra, ja que li dóna dinamisme i, sobretot, crea intriga sobre què està passant en les «subhistòries» quan el protagonista no està escrivint i es descriu el decurs normal dels fets. La novel·la, totalment en sintonia amb els nostres dies, defuig constantment el relat lineal i es reinventa amb una manera de fer pròpia de l’estil de sèries de la televisió d’actualitat com la recentment acabada Polseres vermelles.

Cal avisar també el lector que, dins la innovació que suposa aquesta primera incursió d’Aliaga en la literatura juvenil, ha de parar esment en el «paperet» que hi ha rere la solapa del darrere. Però molt de compte: cal llegir-lo en acabar el llibre, no abans! Més amunt parlàvem d’interactivitat. I aquest detall de la carta adjuntada com un post-it a la solapa del llibre afegeix un que al tronat món de recursos que actualment es trauen de la màniga escriptors i editors per tal de captar lectors joves.

El meu nom no és Irina, un encàrrec, segons reconeix l’autor en les dedicatòries inicials del llibre, suposa un pas endavant en l’obra de Xavier Aiaga car és la primera obra per a públic no exclusivament adult. I val a dir que no es nota que és la primera: simplement és una novel·la més. Hi ha qui diu que el lector adolescent necessita «llibres pont», això és, obres potser no canòniques però sí carregades d’allò que cal per a «passar» a unes altres: per seguir pujant esglaons dins la literatura. Qui sap si, esperonats per les explícites referències a Anna Karènina dins El meu nom no és Irina, alguns d’aquests adolescents faran el salt a l’obra amb majúscules de Tolstoi, així com a d’altres, és clar.

Mentrestant, però, esperem que no s’oblidaran de llegir la carta adjuntada al final…