Retrat encertat de l’adolescència actual

Lletres Valencianes, núm. 32, setembre de 2013.
Alícia Toledo

El meu nom no és Irina –Andana Editorial–, la primera aproximació del periodista Xavier Aliaga a la literatura per a joves, és una proposta força interessant i recomanable per a tot tipus de públic, per la varietat de temes que toca i, sobretot, pel tractament que en fa.

Néstor és un estudiant de batxillerat que té una dèria: escriure històries que l’evadeixen de la crisi familiar que l’envolta. Aleshores apareix Irina; però aquest no és el seu nom vertader. Descobrirem això, i un munt d’enigmes més, a la fi de la història, custodiats per la sorpresa que conté la solapa i que ens espera en silenci fins que no acabem la lectura del llibre.

El meu nom no és Irina
–com moltes altres obres per a joves– és una novel·la que parla de la família, de l’institut, dels amics i de les primeres experiències amoroses. A més, però, com a novel·la d’actualitat i que surt de la ploma d’un periodista, posa en el punt de mira temes actuals com la crisi econòmica i la visió que en poden tenir els joves; així com la impotència dels fills com a espectadors de la desintegració conjugal viscuda en moltes famílies i que, afortunadament, cada cop s’assumeix amb menys dramatisme i amb més voluntat de comprensió.

D’altra banda, el fet que el protagonista de l’obra d’Aliaga siga un jove sensible al goig estètic, persuadit per l’escriptura i la literatura, dóna a l’autor la possibilitat d’integrar relats de diversa índole –ciència-ficció, aventures medievals i trama negra de màfies russes–, que interactuen amb les experiències vitals de Néstor i amb els seus processos de maduració personal. Les anades i vingudes, així com les interferències entre la realitat i la ficció, fan que el relat siga força dinàmic i constitueix un incentiu més per al lector, que es delectarà amb unes trames ben bastides, encabides dins de la narració principal, com si de nines russes es tractara. Un altre punt valuós del relat és la construcció dels personatges, dotats d’una complexitat psicològica i emocional ben calibrada: tots passen per moments de bastant inestabilitat i, tanmateix, mostren una voluntat increïble de comprensió i de superació –a pesar de la curta edat d’alguns d’ells–, que els fa, de cara al lector, versemblants i atractius. A més, la plasticitat de la llengua és un punt a favor d’aquest relat, bastit amb un llenguatge fresc, vivaç –amb profusió de comparacions– i força contemporani. Finalment, allò que fa realment excepcional l’obra en aquest gènere de la literatura per a joves al qual pertany, és que Aliaga tracta els joves lectors de tu a tu, tot partint de la idea que són éssers amb capacitat de raonar, que poden guardar força inquietuds en el seu interior, que són conscients que el món que viuen els afecta i són capaços de tractar d’entendre’l i mirar de trobar explicacions a la seua mida.

Fet i fet, una obra literària potent i amb aires contemporanis que uneix el vessant de periodista i de narrador de l’autor, preocupat pels temes del present i, el que és més important, amb una ferma determinació a l’hora de passar-los pel tamís literari. I encara més, fa un tractament literari del món adolescent just i com cal: sense cursileria, ni pretesa empatia forçada, amb naturalitat i molt d’encert.