Amor i mort, un cop més

El Punt Avui, 29 de novembre de 2013.
Eduardo Moga

No es pot dir que Jordi Larios (Palafrugell, 1959) sigui un autor prolífic. En gairebé trenta anys, només ha publicat tres poemaris: Home sol (1984), El cop de la destral (2006) i, ara, Rendezvous, en la benemèrita col·lecció «Jardins de Samarcanda». Aquesta lentitud el situa en una tradició de creadors austers, quasi silents: també Gabriel Ferrater només en va escriure tres, de llibres; i l’obra de Jaime Gil de Biedma cap en un volum de no més de 150 pàgines. En realitat, no cal dir més, si s’ha dit exactament el que es volia dir: l’escassesa o feracitat de cadascú ha d’obeir a un impuls natural. La poesia de Larios, reflexiva, meticulosa, es produeix per sedimentació, com fan, lentíssimament, les estalactites: els versos gotegen i deixen, en caure, un substrat mineral, que, acumulat, forma la roca. Però és una roca ingràvida: una roca que participa de la condició d’aire, que és aire solidificat. Rendezvous és un llibre delicat, en el qual conflueixen diverses línies de força, si dir això no resulta massa contundent per al que no és sinó un entrellat finíssim d’anhels i penombres. La primera part, molt breu, «La mort, la primavera», sota la invocació de Màrius Torres, conjura la malaltia i l’amenaça permanent de l’extinció.Aquesta, però, s’expressa també en la resta dels poemes: «En algun lloc, però, algú ja ha començat / la feina inajornable de morir-se», llegim a «Joan Miró», el primer de la segona part. La mort és, en la millor tradició clàssica, la contrapartida de l’amor, o, potser, la condició imprescindible perquè aquest existeixi. Rendezvous constitueix un sostingut cant eròtic, però sotmès a la monotonia i la foscor de la vida quotidiana, a la corrosió de la caiguda, als cops de destral del temps. Larios invoca el desig com a antídot de la mort: el desig passat, recordat en silenci, o el desig futur, previst en «les matinades lívides», en els «migdies atordits», en «les cambres buides de novembre», en les quals ballaran els seus «gràcils fantasmes». En poemes sovint enumeratius, articulats en anàfores, el jo líric ha de conviure –i lluitar– contra una profunda consciència de la pèrdua, contra l’anodínia, la soledat i el desesper: contra «el desert dels dies», contra «la vida fosca a plena llum del dia», que s’estén en paisatges urbans, plujosos i somorts, de Londres o Cardiff –Jordi Larios viu al Regne Unit des del 1987–, però que poden ser qualsevol indret, perquè els llocs de Rendezvous, i les passions que s’hi experimenten, són metàfores del món, representacions de la condició humana. El poemari alterna poemes més extensos amb d’altres molt breus, com miniatures que reflecteixen instants, com diminutes aquarel·les de tedi i malenconia. En aquestes pinzellades –o fotogrames, una mica borrosos, amb la borrositat que introdueix una llum que s’esvaeix–, el jo líric aspira a l’amor, aferrissadament, i medita sobre la paraula que l’ha de dir, com en el poema titulat «Poesia»: «¿De quin abisme neixes / i a quin silenci em dus? // ¿Sóc jo qui escriu de la ferida / o és la ferida qui m’escriu? // ¿De quin silenci neixes / i a quin abisme em dus?».