A propòsit de Marin Sorescu

Pròleg a Per entre els dies.
Francesc Parcerisas

Marin Sorescu va ocupar un lloc central en la intel·lectualitat romanesa com a poeta, pintor, crític, dramaturg, activista cultural… És cert que va gaudir de l’èxit majoritari, que va estrenar les seves obres, que va viatjar i ser traduït, que va dirigir revistes literàries, però també sembla evident que, durant molt de temps, va ser un escriptor incòmode, difícil d’encasellar, vigilat per la censura implacable del règim. És molt possible que aquesta ambivalència tingués alguna cosa a veure amb la seva personalitat volcànica, inclassificable; amb la seva necessitat d’expressió, de treure enfora tot el món convuls i prolífic que bullia fins seu des d’infant, i, finalment, amb la necessitat, per part de les autoritats, de mostrar alguna mena de tolerància amb un intel·lectual que gaudia d’un notable reconeixement tant dins el país com de portes enfora.

Nascut el 29 de febrer de 1936 a Bulzeşti, a la província de Dolj, al sud-oest de Romania, Marin Sorescu va anar a escola a la capital local, Craiova, i a Predeal, una ciutat de muntanya més al nord. A la primeria dels anys 1960 va acabar els estudis de filologia a la universitat de Iaşi, s’establí a Bucarest i va casar-se. Va treballar en un càrrec important als estudis de dibuixos animats Animafilm i de cap de redacció de revistes literàries com Ramuri (1978-1991) i Literatorul (1991). El seu teatre, com el del seu compatriota Ionesco, va ser apreciat per les seves situacions absurdes i les paradoxes que li permeteren crítiques plenes d’ironia sobre la societat i els esdeveniments que li havia tocat de viure –havia confessat que solia «escriure sobre la solitud que existeix entre persones i la manera de canviar-la».

Per a Sorescu, una de les formes de provocar, o d’incitar, aquest canvi va ser la poesia. Havia publicat el seu primer llibre el 1964, Sol entre els poetes –una col·lecció de poemes paròdics que alguns van considerar un dels primers símptomes de la desestalinització literària–, i amb els seus Poemes, del 1965, aconseguí una gran acollida, en part gràcies al premi que li concedí la Unió d’Escriptors Romanesos. «La poesia no canvia res –va confessar anys més tard en una entrevista–, però produeix una il·lusió de canvi, i l’home necessita les il·lusions», de manera que, tot i reconèixer que escrivia per a ell mateix, per la necessitat que tenia d’expressar-se, també esperava que els seus poemes trobessin un públic més ampli.

Aquest públic el va obtenir a través dels nombrosos llibres que va publicar, dels viatges que va fer com a escriptor (quan la facilitat de viatjar no era habitual), de les seves traduccions i dels reconeixements públics que va rebre. L’any 1983, per exemple, va ser guardonat amb el tercer premi mundial Fernando Rielo de poesia mística, atorgat a Espanya, per El ecuador y los polos, un llibre traduït pel poeta xilè Omar Lara. Aleshores, i en una nota apareguda al diari El País, declarava: «provo d’establir un equilibri entre els extrems del coneixement, el pols, per arribar a un punt intermedi enganxat als petits detalls significatius de la vida. Per això molts dels meus poemes malden per descobrir el significat dels detalls de la vida quotidiana on solem actuar i en la qual podem assolir l’equilibri» (10-XII-1983).

L’ambició primera de Marin Sorescu havia estat ser pintor, i va passar per períodes d’admiració de l’obra de Chagall, Van Gogh o Picasso. Amb tonalitats primàries d’ocres, marrons i verds, i un traç gruixut, inacabat, expressionista, és fàcil veure teles seves amb ocells, galls, llops, gossos, cavalls…, o autoretrats on el poeta sembla haver-se aturat un moment davant el mirall per donar una ullada ràpida i brillant al seu aspecte bohemi, la cara prima, amb els cabells esbullats i el bigoti generós tipus Georges Brassens. Aquesta mirada ràpida, penetrant, incisiva, és també una de les característiques més destacades de la seva poesia: Sorescu «pesca» –l’expressió la fa servir ell– les idees poètiques, pesca les imatges, en qualsevol lloc –al carrer, al tramvia, en una lectura, en una botiga–, i intenta plasmar- les de seguida per procurar conservar-ne l’emoció que, un moment abans, les ha animades davant els seus ulls:

«Primer escric el poema, en preparo diversos esborranys, llanço amb ferotgia les variants damunt el meu cap i en redacto només una en paper. Deixo allò que he escrit damunt el paper durant algun temps per tornar a descobrir la poesia en un altre paper, i per descobrir, com per atzar, aquesta poesia. Si, en llegir de bell nou el poema, aquest m’emociona, aleshores el dono al món com si fos una almoina.»

Tant se val que es tracti d’un atles d’història, com de Shakespeare, Dante, Ícar, Homer o l’ou gegant vist en un somni, Marin Sorescu sap que Déu és sord i que cal cridar-lo a l’orella, escriure-li amb bona lletra damunt un paper i esperar que –a diferència de la gent, que té pressa i que se’ns treu del damunt–, quan arribi el moment, no ens hàgim oblidat d’allò que li volíem dir. La paradoxa de Sorescu és convertir allò que és accidental, allò que pot semblar fins i tot còmicament absurd –i aquesta deu ser la raó per la qual se l’ha comparat amb Prévert, Morgenstern o Palazzeschi– en una experiència poètica inconfusible, commovedora.

L’enyor per la innocència de la infància –o per totes les possibilitats obertes del futur– que trobem al poema «Joguines» és el «cavallet de fusta» i el «cor de cotó de les nines», tanmateix, a diferència del que solen fer els poemes que es posicionen en aquesta mateixa tessitura d’evocació d’un temps perdut, insisteix, des del començament, en el fet que el protagonisme recaigui en «nosaltres, que som
tan grans» per acabar reblant-ho amb un «no hi ha ningú més gran que nosaltres». Un posicionament, doncs, que sembla basat en la nostàlgia, però que, en realitat, és utilitzat com una arma per referir-se al present. N’hi hauria prou amb comparar el poema de Sorescu amb el conegut poema de Salvat-Papasseit «Pantalons llargs» en què també trobem un cavallet de cartró pintat. El salt imaginatiu que fa el poeta català és dirigit cap al «i sóc infant encara», és a dir: cap a una evocació d’una infantesa tan colpidora que gairebé esborra el present. En canvi, Marin Sorescu procedeix ben bé a l’inrevés: és la força del present, la seva inevitabilitat, allò que no sols predomina en el poema sinó que el magnifica, de manera que ni tan sols podem plorar «agafats a la pota de la cadira», el temps, allò que som ara, ja s’ha fet massa implacable.

Això ens ha de servir per adonar-nos de la gran immediatesa de la poesia de Sorescu. La força de la imatge apareix sempre de sobre, en primer terme, segurament tal com ha estat concebuda, «pescada» pel poeta; després ve un cert distanciament essencial per al discurs constructiu del poema, i finalment hi ha un hàbil retorn al camp d’on ha sorgit la imatge primera a fi d’arrodonir, amb un efecte de sorpresa –com una tombarella conceptual–, el conjunt. A «Shakespeare», un dels seus poemes primers i un dels més coneguts, podem resseguir clarament el seu esquema constructiu. D’entrada: la idea, la llum accidental que li permetrà desenvolupar el poema

«Shakespeare va crear el món en set dies.
El primer dia va fer el cel, les muntanyes i els abismes de l’ànima.
El segon dia va fer els rius, els mars, els oceans
i els altres sentiments
i els va donar a Hamlet, a Juli Cèsar, a Antoni, a Cleòpatra i a Ofèlia,
a Otel·lo i a altres […].»

A continuació els elements o rebles que configuren la construcció del poema com un ens que ha adquirit una entitat pròpia que pot créixer tota sola, amb naturalitat, com una història gairebé deslligada, o col·lateral, al primer impuls que ha mogut l’autor a l’escriptura:

«Aleshores van arribar uns individus que havien fet tard.
El creador els va acaronar amb compassió
i els va dir que no els quedava més remei que fer-se crítics literaris
per negar-li l’obra.»

I, finalment, el retorn al punt de partida, a la temàtica, o pretext, que l’havia desencadenat i que ara pot ser collat fins a les últimes conseqüències:

«El setè dia va mirar si li quedava res per fer.
Els directors de teatre ja havien omplert la terra amb cartells,
i Shakespeare va pensar que després de bregar tant,
ell també es mereixeria veure un espectacle.
Però abans que res, esgotat com estava,
se’n va anar a morir una estona.»

D’aquesta manera podríem dir que molts poemes esdevenen una metàfora elaborada a partir d’una imatge sorprenent –sovint irònica– que agafa volada i es desenvolupa per deixar el lector un xic perplex davant situacions que d’entrada l’arrosseguen a pensar que són alguna cosa més que l’evidència de la cabriola conceptual que elabora la imaginació brillant de Sorescu, ara bé, a continuació, el tornen al mateix terreny del joc i la facècia i el deixen desorientat. Fins que, en acabar de llegir el poema, ens adonem que el salt mortal (i moral) proposat pel poeta era, justament, allunyar-nos de la nostra habitual capacitat d’interpretació i d’associació, per abandonar-nos, descol· locats, en uns marges de fantasia que no coneixíem i que estan carregats de totes les connotacions ideològiques i personals que ell ha volgut crear. Marin Sorescu és, dit i fet, un escriptor amb una habilitat molt personal al qual el lector arriba amb facilitat, sense gaires entrebancs, però en la lectura del qual queda empantanegat per la força inesperada del sentit que se’ns ofereix i que se’ns amaga –com en un joc de mans en què el mag ens ensenya un truc determinat només per distreure’ns i mentrestant engalipar-nos amb una nova meravella que mai no sabrem d’on ha sortit, com s’ha produït.

Aquesta generosa antologia inclou poemes dels llibres principals de Sorescu –Poemes (1965), La mort del rellotge (1966), La joventut de Don Quixot (1968), Tossiu (1970), Ànima, bona per a tot (1972), D’aquesta manera (1973), I l’aire (1975), El pont (1996), volum publicat el mateix any de la seva mort–, potser amb un predomini de poemes dels primers, amb un total que ens permet descobrir moltes cares i tons d’una manera de dir força homogènia, no gens habitual en la poesia catalana. Xavier Montoliu i Corina Oprae han fet allò que el mateix autor considerava tan difícil: girar al català amb provada eficàcia i extraordinari gust literari els poemes romanesos, deixant, doncs, intacta la poesia de l’original. Una possibilitat que el mateix Sorescu va contemplar amb escepticisme, quan escrivia:

«Però la traducció es tornava
cada cop més difícil
a mesura que m’apropava a mi.
Amb una mica d’esforç
fins i tot vaig trobar equivalent satisfactoris
per a les ungles i per als pèls de les cames.»

Aquella famosa frase segons la qual la poesia és allò que es perd en la traducció ha llastat de manera negativa molts intents de traducció que han cregut –injustificadament– que, com diu Sorescu, «em vaig entrebancar del tot / a l’ànima». Injustificadament perquè l’ànima és allò que la traducció sempre preserva, llevat d’aquells exemples en què l’original és un esclau mesell de servituds locals i decoratives (la rifeta del joc verbal, les al·lusions localistes, la manca de generositat emotiva…). El cert és que la poesia de Sorescu «viatja» en aquest cas molt bé i amb naturalitat del romanès al català; n’és la prova que Xavier Montoliu i Corina Oprae hagin confegit aquesta antologia, la més excel·lent que podríem desitjar. La podem llegir sense cap mena de feixuguesa, amb un delit creixent, tot i saber que ens hi caldrà tornar i que, sota la comoditat de la lectura i de la dicció enjogassada que, un cop i un altre, ens tempta amb els trucs de la seva màgia, Sorescu no ens deixarà mai indiferents i, a poc a poc, es cobrarà la penyora. Llegir Sorescu és, com en el bell poema que vull citar com a colofó, alleugerir l’ànima de càrregues més feixugues, viatjar cap a la llum dels seus mots:

ESCALA CAP AL CEL

Un fil de teranyina
penja del sostre
just sobre el meu llit.
Cada dia observo
com baixa un xic més.
Fins i tot me l’envien,
l’escala cap al cel –em dic–
me la llancen des de dalt!
Tot i haver-me aprimat tant,
sóc només el fantasma del que havia estat,
penso que el meu cos
encara pesa massa
per a aquesta escala tan delicada.
–Ànima!, comença tu a passar.
Tot xino-xano.