Escrit a les parets de l'aire

Blog Ofici de lector, 4 de juny de 2013.
Joan Garí

La lluna de gener –la lluna vella– és l’adequada per a podar certs arbres. La figuera que tenia la família al camí La Cossa, per exemple. Vaig gaudir molt amb aquella figuera. Era un arbre robust, gairebé centenari, i feia les millors figues del terme. Ara que ja no hi és, forma part d’una memòria –la meua memòria. Al gener la tallàvem mon pare i jo. Amb la lluna vella, la saba està arrupida, i el xerrac podia escometre-la sense dany. Hi llevàvem rames i brancam. Ens asseguràvem que l’arbre estiguera en disposició de fer fruits sucosos i generosos, com aquell –segurament– amb què Eva va temptar Adam, en certa mitologia imprescindible (una poma? No m’ho crec).

He recordat la nostra vella figuera, i els matins hivernals amb la presència oculta de la lluna vella, en llegir el nou poemari de Carles Duarte. «Lluna de gener» és precisament el títol d’una de les seues composicions. La lluna es vessa en la mar «com un volcà emergint». I després, unes pàgines més enllà, el poeta sent «el corrent de saba dins dels troncs / que el vent inclina» («Els arbres»). Lluna, mar, arbre. Afegim-hi vent, fang, pedra. Duarte, sí, parla de vivències que són molt meues, que són de tots nosaltres.

Ha estat emocionant llegir aquest poemari (3i4 segueix encertant la línia lírica, com en la magistral Vetlla, de Jordi Llavina, llegit en un llarg viatge de tornada de Barcelona, l’Euromed convertit en un vehicle metafísic, els versos desgranant-se com un fabulós collar de perles). M’he retrobat amb el llenguatge depurat d’un autor essencial, que ha llegit i s’ha sabut inundar del millor de la poesia catalana contemporània (Espriu, Vinyoli), que ha reduït el seu món a uns pocs vectors essencials a partir de l’ensenyament dels clàssics. Aristòtil: «El que la vellesa és en relació amb la vida, ho és també el vespre pel que fa al dia. Es pot dir, doncs, que el vespre és la vellesa del dia o, com Empèdocles, que la vellesa és ‘el vespre de la vida’ o ‘el crepuscle de la vida’» (Poètica).

Tota poètica és un memento mori, però també un memento vivere. A partir de certa edat, és normal que un poeta –un poeta imprescindible, com sense dubte és Carles Duarte– vulga despullar fins a l’essencial la seua escriptura, per a atendre-hi només els batecs del que hi ha d’autèntic dins qualsevol jo. El «jo menor» dins el «jo major» –o, dit d’una altra manera, l’individu enfront de l’absolut.

En la poesia de Duarte, l’absolut està materialitzat en la mar. S’acosta el mar era precisament el títol dels seus versos reunits, a què ja em vaig referir ací. Pocs poetes actuals han dut a terme un esforç tan gran de depuració estilística, per a fer-hi confluir només els símbols essencials.

El vent, la mar, l’argila, els astres, el silenci. Em recorde a mi mateix, a dalt de la nostra figuera, sentint la brisa suau del matí, contemplant el Mediterrani –aquest oceà domèstic, interior–, submergit dins un autèntic arbre genealògic.

I la lliçó final, impertèrrita:

«L’univers no és enllà de nosaltres;
ens construeix,
el construïm,
el nostre cos, com el foc, el transforma»

Paraula de poeta.