Espurna en l'infinit

El Punt Avui. Cultura, 31 de maig de 2013.
Jordi Llavina

«Fugir de ser, / ser de nou, / ser més», llegim en els primers versos d’aquest llibre, pel meu gust, el millor de Carles Duarte. És una obra que manté les característiques habituals de la lírica de l’autor, però que n’aprofundeix algunes altres que, fins ara, només havia esbossat o que no havia desenvolupat gaire. En aquest sentit, un poema molt representatiu és «La teva mort, la meva», en què es refereix a la pèrdua de la mare: «La teva mort es va eixamplant dins nostre, / com un hivern», i que acaba amb les paraules del títol: «L’alba del vespre alena solitud.» Això és: aquell moment, encara de llum, abans de la foscor definitiva. És un bell títol.

Tota la poesia de Carles Duarte és una constatació de la nostra petitesa i, alhora, un clam esperançat per la capacitat que té aquesta petitesa de fer-se present en l’univers: «Fills de Déu, pares dels déus, / no en tenim prou, de ser i morir: / ens cal el somni.» Pocs poetes com ell alcen el cap al cel i llegeixen els signes d’aquest més enllà lluminós. «Ser a l’aire, / l’espurna en l’infinit», escriu, encara en el poema inicial, una peça programàtica («guspira anònima de llum», en va dir Carner en un cèlebre poema). Pels seus versos, va passant, com un reflex, la impertorbabilitat dels cicles naturals, i hi ha un respecte, i una admiració, cap a la bellesa del mar o de les oliveres «que ressegueixen i reescriuen el paisatge». Aquests versos són del poema «Oliveres», que té –pel to i per les referències– alguna cosa d’espriuà. Com en altres poemes del llibre, en aquest hi ha imatges d’una fonda expressió, de fusió del misteri del nostre temps: «Com si miressis el passat i en ressorgissis / des d’un rostre on es fonguessin / l’infant que vas ser i l’home que envelleix en tu.»

Frost va afirmar que la vida acabarà en glaç o foc. «Oceà de somnis» reprèn, inicialment, aquesta idea (navegants «cap a un destí de glaç o foc»), però s’entreté en la meravella del temps que ens és concedit: «Ens descobrim nus entre els braços del vent, / fem de la pell un tros de terra commoguda.» Hi ha, en nosaltres, una nostàlgia d’infinit, ens diu el poeta. El cel, que «crema per totes les estrelles», ens fa de mirall de la nostra migradesa, una vegada més. El jo mor infinitat de vegades, i aquí hi ha l’essencial de la vida: el moviment que no s’atura, el dinamisme, el canvi. La poesia de Duarte recull aquesta idea, i la desenvolupa amb imatges sempre lluminoses. El poema final, «Tensho», compacta encara més aquesta idea de renovació constant i, en definitiva, també de renaixença.