Que vinguin més i més dies com aquests

Caràcters, núm. 66, hivern de 2014.
Jaume C. Pons Alorda

No haver pogut gaudir de Marin Sorescu fins ara no és quelcom terrible, és quelcom que, sense saber-ho, ens ha incitat a esperar-lo. I per això la seva arribada fulgurant, tan inesperada però profitosa, s’ha de celebrar com una de les culminacions poètiques de l’any 2013: perquè és sens dubte un esdeveniment feliç, un tribut a una manera entranyable, bellíssima i única d’encarar el fet poètic amb transcendència però també amb un somriure d’orella a orella. Llegir Sorescu és tota una experiència. Tenir-lo ara entre les mans i llegir-lo, riure’l, entendrir-nos amb els seus versos excepcionals, acaba essent un regal, un tsunami de claror. Marin Sorescu, un dels màxims poetes romanesos del segle XX, ens arriba com un d’aquests descobriments que et sacsegen, t’agafen pel coll i no t’amollen des del mateix moment en què hi entres en contacte. Per entre els dies és una antologia impecable de traduccions magnífiques d’alguns dels seus poemes més memorables. I en català sonen genialment, amb tota la seva càrrega de profunditat i portentositat, gràcies a la tasca de Corina Oprae i Xavier Montoliu Pauli. A més a més, Francesc Parcerisas signa un intens pròleg en què ajuda a explicar algunes de les claus imprescindibles per entendre aquest autor rar, inquietant i demolidor. I sí, el resultat és una delícia. L’escriptura tan pristina de Sorescu esdevé una enigmàtica apologia de la senzillesa, un bastió de significats inaudits però precisos, i és per aquest motiu que aquest autor laberíntic, minotàuric, sempre és capaç d’oferir troballes continuades. Cada nou vers esdevé una sorpresa extrema, un encantament capaç de desxifrar els engranatges secrets de l’univers. Sorescu ens impressiona per la seva clarividència desfermada, per una grandesa apoteòsica que s’assembla més a una salutació cordial que no pas a un exaltament. Però això no vol dir que no sigui sublim. Tot en Sorescu esdevé sagrat. És per aquest motiu que la seva insomne veu poètica es dedica a col·locar focus per tots els cantons: cada poema és un crit d’atenció que ens serveix per fixar la nostra mirada en la nuesa crua del cosmos. En el gran teatre tel·lúric que invoca, Sorescu s’ho passa d’allò més bé amb tots els recursos de què fa ús per fer que els lectors acaronin la pell de l’al·lucinació: el desdoblament, la multiplicació, la transformació, l’alquímia, la hipèrbole i la paraparèmia esdevenen la pedra de toc d’una poesia que sempre s’alça a una distància mística i profana alhora. Així, amb aquest gest del prodigiós sempre ple a vessar, entenem d’una vegada per totes la màgia insòlita, estremidora i elefàntica del dia a dia, tan quotidiana que ni hi reparem, tan present que directament l’oblidem. Per aquest motiu podem estar ben convençuts que cada pàgina de Sorescu és un antídot per re-aprendre a despertar i a flipar. I és que la màgia de totes les coses resta amagada, o simplement invisible, a l’espera que una saviesa sardònica ens permeti arribar-hi. Sorescu ens diu que l’escala per accedir als cels és aquí. Que ja l’agafarem si ens fa ganes. I així ens convida a una festa del descobriment on podem formar part de l’orgia del fantàstic cardant sadollament amb l’íntim, el proper, el real. Sorescu sap que la poesia és un virus capaç d’infectar tot el que toca. Cada metàfora seva està prenyada d’emoció viva i desenfrenada. Ens corprèn pensar que aquest autor va ser capaç de crear una puresa tan personal, intransferible i alliberada en una època en què les llibertats de la seva nació vivien un moment d’opressió brutal. Amb la seva obra, Sorescu va donar ales i esperança als seus lectors, a aquells que varen saber entendre que aquelles pàgines havien estat escrites per algú volcànic i inclassificable. Per tot això i més, Per entre els dies és un triomf que, en un podi messiànic, resta a molta distància dels seus competidors. Perquè la medalla que porta al coll està feta amb el mateix material amb què estan fets els somnis.