La matèria i l’esperit de la memòria

L’Avenç. Mirador, núm. 397, gener de 2014.
Lluís Muntada

El punt de flexió just. Plató va dir que «el temps és la imatge mòbil de l’eternitat». En aquest llibre de memòries de Joan Francesc Mira el tramvia és una eficaç imatge mòbil que transita i anella les èpoques i vicissituds que s’hi relaten. El tramvia es transforma en un poderós mecanisme narratiu per circumscriure els espais, les singladures, els riscos, els goigs, les fatalitats, els límits, els mons, les esperances, els nexes, les partides i els retorns en un exercici de memorialisme que abraça els anys immediatament anteriors al naixement de Joan Francesc Mira (València, 1939) fins al 1954, moment en què amb la mort del pare de l’escriptor «s’acaba la matèria d’aquest llibre».

A la coberta, hi apareix una fotografia de Joan F. Mira quan encara era un nen. Està enfilat damunt d’un pal clavat al bell mig de l’hort del casalot de l’Horta valenciana, lloc on transcorre la infantesa de l’escriptor. El nen amb una mirada serena que traspua intel·ligència afronta la càmera fotogràfica mentre, recolzat només sobre la cama esquerra, manté l’equilibri. És inevitable imaginar que el nen va fent petits moviments harmònics amb els peus, els braços i el cos sencer per no caure. Aquesta imatge poderosa serveix per comprendre el punt de flexió just d’un nen que des de la seva casa paterna del barri de la Torre, als afores de València –un conjunt d’alqueries que no s’atreveixen a ser poble–, neix, creix, viu, observa i recrea la frenesia de la història. El casalot, que no té cap de les comoditats modernes pròpies dels habitatges de la ciutat de València de l’època (aigua corrent, aixetes, lavabo, calefacció…), és l’epicentre d’un nen que, des de darrere una finestra, imagina que per davant de casa seva (antiga Via Augusta; després, Camí Reial de Xàtiva; més tard, Camí de Madrid i, encara més tard, Carretera Nacional) fa vinti- cinc segles van passar els ibers; les tropes d’Aníbal venint de Cartago; els últims guerrers visigots, «desordenats i bruts»; cavallers àrabs; els homes de Jaume I; els camions dels milicians republicans que, alegres i confiats, anaven a lluitar al front de l’Aragó… El casalot és un punt fix que, amb les oscil·lacions de les lectures i la fèrtil imaginació del nen, permetrà condensar història personal i història col·lectiva.

El punt d’inflexió. Joan F. Mira, escriptor, antropòleg, hel·lenista, assagista, articulista, traductor de la Divina Comèdia i dels Evangelis, coneixedor del món dels Borja i, sobretot, un humanista, ha explorat sempre, ja amb l’obra El bou de foc (1974), el filó de la memòria personal per bastir la seva literatura. Aquest procés, en una aliança que entrelliga esclats de bellesa nostàlgica i desencant pel present, adquireix una força culminant amb la publicació de la trilogia constituïda pels llibre Els treballs perduts (1989), Purgatori (2003) i El professor d’història (2008). En aquestes obres cristal·litza una memòria personal subjectada a les exigències de la ficció. En aquesta trilogia el lector descobreix una crítica a la barbàrie política de la València de l’últim mig segle: una crítica a l’expansió de l’Eixample; una crítica a la segona legislatura de Joan Lerma al capdavant de la Generalitat Valenciana; i, encara amb un instint més raonadament acerat que dóna lloc a un largo desolato, una crítica al final de l’era d’Eduardo Zaplana i a l’inici de l’època de Francisco Camps. En aquestes novel·les els ingredients de realitat matèrica, veritable i objectiva, sempre hi són disposats per intensificar el corrent de força de la ficció (de ficció relativa o versemblant si tant es vol, però al capdavall, ficció).

Ara, amb El tramvia groc, Mira imprimeix un punt d’inflexió respecte aquesta trajectòria: desestima la ficció en virtut d’un exercici literari que, ja sense vels, ni dobles, fons, ni necessitat de claus interpretatives, aborda el gènere de la literatura memorialista.

Parla, memòria! Frances Yates, en el seu assaig fundacional titulat The Art of Memory, ens situa davant de les exigències bàsiques de les anomenades escriptures del jo. Remarquem-ne només una: un jo que per representar la realitat s’ha de desdoblar entre l’evocació del passat i el present propi de tot acte d’escriptura. A El tramvia groc, Mira aborda amb un escrupolós sentit positivista la representació de la realitat. Ho fa d’una manera tan asèptica i sense permetre’s cap excés de sentimentalisme ni condescendir al subgènere de la confessió, que l’exercici d’escriptura memorialista que trobem en aquestes pàgines adquireix un to proper al naturalisme.

El pare de Joan F. Mira, procedent d’una família de la província l’Albacete, un home treballador i honrat, cobrador d’impostos, epítom d’aquella massa social que es va resignar a un franquisme concebut com a antídot del desordre, fa un procés equiparable al de Salvador Donat, el protagonista de la novel·la Purgatori. Donat, decebut per una València que ell va conèixer, retorna a cavall de la seva Harley Davidson a la vida plàcida i senzilla del camp. D’una manera precoç. Fundacional, el pare de Mira fuig de les comoditats urbanes per establir-se en el casalot de l’Horta valenciana, on cultivarà un hort, i on intentarà aixecar una granja amb mètodes de producció importats
dels EUA. El pare de Mira considera que aquest és el millor entorn per conviure amb la seva dona i els quatre fills
que tindrà el matrimoni.

Amb un ric estil lèxic i expressiu, caracteritzat per la transparència, pel ritme, la sonoritat i la vibració del llenguatge, amb períodes tan llargs que fins i tot podem comptabilitzar dues pàgines seguides (23-25) sense un sol punt, amb aspres inicis de frases encapçalats per oracions de relatiu com «La qual» o «Segons la qual», Mira exhuma un món. És un món marcat per la carestia: un món de cotxes de gasogen, de cartilles de racionament, de tristíssims lladres de gallines. La malaltia greu que pateix la seva mare i la mort de l’avi patern perquè a la farmàcia d’Alzira no hi havia vacuna contra el tètanus, sintetitzen aquesta duresa. Amb una còpula dels gossos, el pare que torna de la presó de Montolivet –on ha estat tancat per cultivar tabac a l’hort–, el primer havà que fuma d’amagat, els banys al riu amb una cosina exuberant, la descoberta del barri xino, de l’hospital dels tuberculosos i del manicomi… Mira exposa la seva educació sentimental: a l’escola de pàrvuls, amb la tendra i maternal senyoreta Josefina; amb la punitiva senyoreta Conxa; a l’acadèmia de don Silvano, on estudia per aprovar l’ingrés al batxillerat; el breu pas pel Frente de Juventudes; o la impagable vinyeta d’espiar una tia seva que té l’insòlit atribut de pixar dreta.

A estones el lector queda una mica aclaparat per tants detalls minimals que apropen la descripció a una mena de manual del tramviaire, de l’agricultura, de la criança de porcs i gallines… A estones el lector queda aclaparat perquè l’autor no «deixa anar prou llast» i no aborda «els grans temes de la vida». Però l’aclaparament se suavitza en descobrir que el memorialisme positivista d’aquest llibre és una elecció narrativa fonamentada en el caràcter pertinaç de la literatura: oferir retalls de vida per recompondre la plàstica d’un món material i, en primera i darrera instància, vital. És així. Mira inverteix el cogito cartesà per subratllar, amb Montaigne, que la identitat personal s’assenta primordialment sobre la memòria. I, conseqüentment, s’imposa un magistral esforç de contenció narrativa i sentimental. Mira sap, com Amiel, que «qualsevol paisatge és un estat de l’esperit». La cultura agrària de l’Horta és una tècnica majúscula que, a més, busca el plus estètic de la simetria i la bellesa dels camps. I també és, amb els seus cavalls que passen l’entauladora plana, amb els seus arrossars, amb l’ordre quiet de les garbes, un llegat que per força es transfereix a l’esperit de les persones. En aquest cas l’esperit del nen que clou aquest primer volum de memòries: el nen que vol ser sacerdot i que comença com a novici en un desolat convent cistercenc abans d’estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma. Estem davant d’un llibre pulcre, honest i molt important, que ens descobreix que gran part de la literatura s’assenta amb solidesa damunt els sorramolls de la memòria i el passat. Estem davant d’un llibre que reclama un segon volum, la continuïtat de la seva pròpia força.