Àfrica, un drama futurista

Web Diari gran del sobiranisme, 24 d’agost de 2013.
Manel Alonso

El teatre (textual) valencià a partir dels anys seixanta del segle passat patix una greu crisi, de la qual ressorgirà posteriorment de la mà del teatre independent. Aquesta nova etapa donarà noms com els de Juli Leal, Ximo Vidal i, sobretot, els de Manuel Molins i els germans Josep Lluís i Rodolf Sirera. En la dècada dels noranta el panorama s’enriquix amb l’aparició d’una nova generació d’autors, com ara Robert Garcia, Enric Benavent, Pasqual Alapont, Patrícia Pardo i Carles Alberola. Amb l’entrada del nou mil·lenni autors provinents del camp de la poesia, com ara Francesc Ferrando i Josep Lluís Roig, o de la narrativa, com Albert Hernàndez i Xulvi, Ferran Torrent, Pasqual Mas, Vicent Pallarés o Vicent Marçà, també s’han interessat pel gènere i li han aportat la seua mirada personal, dotant d’altres matisos la producció teatral valenciana. Això ha estat possible gràcies, entre altres factors, a l’aparició de diverses col·leccions dedicades al gènere i l’organització de diversos premis com ara el Pepe Alba que patrocina l’Ajuntament de Sagunt.

El darrer guardonat amb aquest premi ha estat Joan Manuel Matoses, un escriptor nascut a Gandia que prèviament ens havia oferit reculls de contes, narrativa juvenil i fins i tot crítica literària en diversos mitjans. L’obra guardonada porta com a títol Àfrica i ha estat editada per Onada edicions. Es tracta d’un text que es pot llegir també com un conte, un drama futurista sense la parafernàlia de falsos computadors i naus interestel·lars, sinó que compta amb una posada en escena quasi minimal on el blanc de la neu ho ompli tot. Els protagonistes són tres individus productes d’uns espais diversos i d’un temps marcat per la terrible necessitat de sobreviure al preu que siga. La trama naix de la suposició que l’escalfament global que patix el planeta ha desfet els casquets polars i de pas ha fet pujar el nivell dels oceans mil metres, la qual cosa ha convertit les gran serralades en arxipèlags on els éssers humans es refugien i creen diverses cultures de subsistència. Poc després arribarà la glacialització global, la qual farà possible traslladar-se sobre la neu d’un lloc a un altre.

Alguns individus, empesos per una llegenda, decidixen anar a la recerca d’Àfrica, ja que es diu que aquest continent gaudix d’una millor climatologia i per tant d’una millor qualitat de vida.

Però què ha fet que en un lloc en concret, un canal d’aigua, s’apleguen els personatges de l’obra? Ha estat la casualitat o potser la recerca d’una venjança producte d’un crim injust?

Joan Manuel Matoses, en aquest drama futurista, ens parla dels nous camins que podria emprendre l’ésser humà, uns camins pels quals, malgrat tot, continuarà transportant el seu egoisme, les seues supersticions, la seua agressivitat i violència, així com la seua capacitat d’adaptació al medi per molt hostil que aquest siga, tot utilitzant com a arma més poderosa el seu intel·lecte. El problema s’accentuarà més encara quan ja s’haja superat la fase de pura supervivència i s’inicie una altra en la qual produir i controlar l’energia siga prioritari. L’energia i el poder que aquesta done poden canviar de nou les regles del joc.