La negra lluentor dels atzucacs

Ara. Ara llegim, 1 de març de 2014.
Víctor Obiols

Jordi Larios podria ser el poeta de les quatre ces: concisió, concentració, condensació i contenció. I fixem-nos com cada terme expressa una significació contigua als altres, però alhora complementària, formant a moments intersecció. Són tots conceptes virtuosos, que impliquen una pràctica, per dir-ho així, ascètica. Fixem-nos-hi: res de superflu; ho reuneix tot cap a un centre comú (els «besllums d’un paradís»?); és compacte, trobem molta matèria en poc espai; i, finalment, no s’excedeix d’uns límits convinguts: té un hàbil domini de la forma, és a dir, de la formalització de pensament i emoció. Recorda una mica aquella anècdota del mestre cal·lígraf oriental que presenta la seva darrera obra: un sol cop afuat de brotxa damunt el paper d’escorça de cirerer. I li pregunten: «Quant temps heu estat per fer això?» I respon: «Tota una vida». Arribar a la capacitat poètica que permet que aquells quatre conceptes siguin operatius a l’hora de construir el poema no és una tasca gota fàcil.

A tall d’exemple, el «Retrat» de la pàgina 57: «Urpes del temps / en una cara plàcida». La metàfora del primer vers per designar el que són les arrugues és una troballa expressiva de primer ordre. El temps és un monstre que exerceix la violència sobre els cossos temporals dels moridors, per dir-ho a la manera homèrica, però l’observador es troba que aquesta cara plena d’arrugues és plàcida. És a dir, no angoixada, ha acceptat el pas i l’empremta del temps amb bona jeia, sense patiment, potser amb estoïcisme, potser amb una joia que arrela en alguna mena de fe, no ho sabem. Aquest adjectiu atribuït a la cara del subjecte de qui es fa el retrat és clau: ens dóna la dimensió moral del personatge. Aquesta acceptació del pas del temps, de la «urpada» del temps que deixa marca en els cossos, és d’una grandesa colossal. D’aquests dos versos, que constitueixen el poema, en podria sortir una novel·la biogràfica de caire psicològic. I aquí, en aquest breu exemple, és on es demostra palesament el valor i la importància de les quatre ces.

Però hi ha més en l’obrador del poeta, en la manera d’operar amb l’experiència, perquè ens trobem, sens dubte, en aquest àmbit genèric. A voltes el compararíem a un ebenista, o a un escultor de la fusta que emprés, només, materials nobles: estellar, cisellar, polir el tac conferint al poema aquesta textura fustosa, portador sempre d’algun pensament entre malenconiós, flegmàtic i tràgic, no deixant mai res fora de control, conduint amb brida tensa cada vers, cada revolt, cada matís; sospesant els mots a cada pas. El bagatge literari de Larios, d’altra banda, és consistent. Citaríem Carner, Auden, Ferrater, Larkin, i ens quedaríem curts. Però Larios és posseïdor d’una veu, indeleble i intransferible. La hipnosi epifòrica de poemes com «Espera» és d’una desolació escruixidora. La mateixa que retrobem a «Cançó enfadosa», amb troballes de densitat moral («com un amant que desconeix / la virtut implacable del silenci») o l’esclat final, que podria ser epítom i síntesi del deixant de tot el recull: «De tanta vida fosca / a plena llum del dia». O el gran poema «Les hores», d’antologia. La construcció metafòrica, l’espurna de les associacions entre substantius i adjectius, és sempre de primera qualitat. O l’ús lexical: un mot com delusió només podia escollir-lo algú que és habitant a la Gran Bretanya. O el detall tan bonic i destre del poema «a la manera (quasi) de Víctor Sunyol». Lectura exigent, dura, però, per això mateix, lenitiva. Sense clofolla.