Retaule de sang i pedra

Segre, 20 d'octubre de 2013
Vidal Vidal

Darrerament no llegeixo gaire novel·la negra, tot i que de jove m’ho havia passat prou bé amb alguns títols de Hammet, Chandler, Ross McDonald i altres autors de la mítica col·lecció «La cua de palla». Deu ser cosa de l’edat: cada cop em costa més concentrar-me en la trama, per poc complicada que sigui, em faig un embolic amb les pistes per descobrir el culpable, sovint no entenc el mòbil del delicte, al final m’atabalo i acabo perdent el fil i l’interès. Des de fa anys, em limito a un o dos Simenon cada estiu, perquè en les plàcides aventures del comissari Maigret no crec que importi tant l’argument o el desenllaç del cas com l’atmosfera tan ben aconseguida amb uns mínims recursos estilístics –de vegades quatre frases– o el retrat psicològic dels personatges, sempre tan humans que acostumen a suscitar la commiseració del famós investigador policial.

Dos taüts negres i dos de blancs, la magnífica novel·la de Pep Coll, pot ser adscrita al gènere esmentat, perquè al capdavall gira al voltant d’uns crims, encara que des del principi en sabem els autors, però em fa l’efecte que si està agradant tant és per la reeixida descripció d’un entorn geogràfic i d’un temps concrets, que colpeixen el lector actual, a part de la completa galeria de protagonistes principals i secundaris força ben dibuixats. El conjunt denota un gran coneixement del món rural de l’època i un domini prodigiós del llenguatge popular, tota una exhibició de vocabulari dialectal i d’expressions col·loquials que enriqueix el text, el fa creïble i li dóna sabor.

L’escriptor de Pessonada ha esculpit un veritable retaule de sang i pedra, en què la misèria i la brutalitat ambientals apareixen com una simple emanació o excrescència d’un paisatge aspre, rocallós, solitari, salvatge, fins al punt de fer-nos recordar el guió i els exteriors d’algun western, estic pensant per exemple en Centaures del desert de John Ford. Com apunta el poeta Carles Sindreu, que té un paper en l’obra, aquells paratges desolats als peus del Boumort podrien haver estat perfectament l’escenari d’Els sots feréstecs, la novel·la modernista de Raimon Caselles que transcorre als boscos de Montmany. Dos taüts negres i dos de blancs és una magistral recreació d’un quàdruple assassinat bestial i d’unes circumstàncies històriques i socials molt dures, però alhora una sentida elegia per un món perdut.