Com s'ha resolt en altres països?

Recentment ens ha arribat la notícia de l’aprovació a França, el juny de 2003, de la Llei que regula la remuneració als titulars dels drets d’autor en compensació pel préstec de les seves obres en biblioteques. Aquesta normativa incorpora al dret francès allò previst a la Directiva 92/100/CEE, de 19 de novembre de 1992, sobre drets de lloguer i préstec.

No obstant això, la compensació econòmica als autors pel préstec de les seves obres a les biblioteques és més antiga. L’informe que va preparar la Comissió Europea sobre la matèria assenyala que aquest dret va ser introduït als països escandinaus immediatament després de la Segona Guerra Mundial (Dinamarca, el 1946; Suècia, el 1954; i Finlàndia, el 1961). Posteriorment van incorporar normatives semblants els Països Baixos (1971), Alemanya (1972), Nova Zelanda (1973), el Regne Unit (1979), Austràlia (1985), el Canadà (1986) i Islàndia (1988). En l’actualitat aproximadament una quinzena de països tenen establerts sistemes de remuneració als autors pels drets de préstec.

El primer sistema de remuneració als autors pels drets de préstec es va instaurar, doncs, a Dinamarca el 1946. Les peticions per part dels autors d’aquest país d’alguna mena de compensació venien de lluny, de la dècada dels anys vint, malgrat que s’havien trobat amb l’oposició de les biblioteques, que consideraven que els possibles perjudicis sobre les vendes de llibres quedaven recompensats per la funció publicitària que exercien aquests centres.

Les normatives dels països que han incorporat regulacions semblants no són homogènies. La causa de les diferències, en el cas de la Unió Europea, pot trobar-se en la mateixa ambigüitat de la norma primigènia. La Directiva preveu, en el primer article, que els estats membre reconeixeran el dret d’autoritzar o prohibir el lloguer i préstec d’obres protegides pel dret d’autor. No obstant això, a l’article 5.3 es permet que els estats puguin eximir determinades categories d’establiments del pagament d’una remuneració als autors pel préstec de les seves obres. Aquest sembla el cas d’Espanya on, segons l’article 37.2 de la Llei de propietat intel·lectual, “los museos, archivos, bibliotecas, hemerotecas, fonotecas o filmotecas de titularidad pública o que pertenezcan a entidades de interés general de carácter cultural, científico o educativo sin ánimo de lucro, o a instituciones docentes integradas en el sistema educativo español, no precisarán autorización de los titulares de los derechos ni les satisfarán remuneración por los préstamos que realicen”.

Les diferències entre les normatives dels diversos països afecten, com a mínim, els aspectes següents: el tipus de biblioteques a les quals s’apliquen les disposicions; les obres incloses; la forma d’obtenció dels diners amb els quals fer els pagaments; la forma de distribuir les remuneracions; i els beneficiaris dels drets.

Podeu consultar el text complet