Vulneració dels drets morals o dels drets de propietat intel·lectual dels traductors

Catalan
Els traductors ens trobem, sovint, en situacions ens semblen, si no ofensives, si almenys reveladores d’una falta de respecte total envers la nostra feina.

Des de casos que arriben a la il·legalitat, com la no inclusió del copyright de la traducció en la publicació d’un llibre, fins a d’altres que, sense ser directament punibles, lesionen igualment els nostres drets com a autors d’una traducció i a més fereixen la nostra sensibilitat.

 

Hem vist crítiques de llibres que fan referència a l’estil o a la llengua de l’escriptor sense “adonar-se” que el text que ha llegit el crític sortia de les mans d’un traductor.

Tornem a veure ressenyes de novetats que no fan constar per qui han estat traduïdes.

Hem sentit lectures de fragments d’obres sense que s’esmentés qui havia fet possible llegir en la nostra llengua aquelles ratlles. O fins i tot adaptacions radiofòniques fetes a partir de traduccions “anònimes”.

 

Els professionals dels mitjans de comunicació, els llibreters i bibliotecaris, els editors als seus llocs web... tots podrien demostrar que són conscients de la feina del traductor per fer arribar en català les obres de la literatura estrangera, esmentant-ne el nom al darrere del de l’autor.

Quants lectors han pensat en com serien les llibreries sense les obres en les quals han treballat els traductors?

En diversos cercles europeus s’ha fet pública una carta escrita per una traductora belga (que podeu llegir a continuació) que posa en relleu aquest problema de la falta de reconeixement públic amb la qual topem tan sovint els traductors.

 

Depèn de tots nosaltres que es respectin els nostres drets relatius a l’autoria de la traducció, per això us animem a deixar els vostres comentaris a A DEBAT sobre casos que hagueu viscut i sobre la resposta, si és el cas, que hi heu donat.



L’IDIOTA DE LA FAMÍLIA LITERÀRIA?

Françoise Wuilmart,

directora del Centre europeu de traducció literària

i del Col·legi europeu de traductors literaris de Seneffe.

 

Al continent de les “Belles Lletres”, hi ha una terra fèrtil i productiva que, si no ens hi fixem, corre el risc de convertir-se en el no man’s land de la literatura mundial: la traducció literària.

L’origen d’aquesta carta és una trista història en la qual jo he pagat els plats trencats. Dissabte 21 de febrer, al migdia, pesco al vol un programa de France Culture que porta un nom que ho té tot per agradar-me: Questions d’éthique, dirigit per Monique Canto-Sperber, que també és directora de l’Escola Normal Superior. El tema del dia és l’obra Une Femme à Berlin, diari íntim d’una jove berlinesa (anònima) d’abril a juny de 1945, època en la qual els russos van aterrar a Berlín i no perdonaven res, ni tan sols les dones. El programa comença amb una llarga cita del diari. Primera emoció: és una cita que conec de memòria, són paraules «meves», les que ressonen en antena, o més aviat les paraules de l’alemanya anònima que jo vaig traslladar al francès. Quan es tradueix un text d’aquesta envergadura no sempre es poden mantenir les distàncies. Igual que qualsevol altre creador, el traductor literari no fa servir únicament el cervell, sinó que també ha d’apel·lar als seus cinc sentits i a la seva experiència afectiva. Si vol restituir tota l’autenticitat de la veu estrangera, si vol emocionar o provocar la reflexió igual que l’autor, s’ha de convertir en actor, en el sentit que donava a la paraula Stanislavski: anar a buscar en el fons d’un mateix tots els recursos personals per trobar la paraula, el ritme i el to adequats.

El programa radiofònic em reserva més sorpreses. El tertulià convidat, també professor de l’Escola Normal Superior, és Jean-Pierre Lefebvre, germanista i traductor reputat. Se m’encongeix el cor: per què no m’han convidat a mi al programa? I això que jo conec l’obra des de dins, en sé tots els ets i uts, la gènesi, l’impacte històric o ideològic, i estic al corrent de tots els detalls del peritatge que va demostrar l’autenticitat del mecanoscrit confiat a Kurt Marek (anagrama de Ceram).

La dona anònima havia reviscut dins meu mentre la traduïa, m’hauria agradat parlar en nom seu. Però era un home qui parlava per ràdio d’una vivència femenina al·lucinant i l’escamotejava en benefici d’una anàlisi historicoideològica, culte sens dubte, però poc preocupada per la dimensió física del text i per la qualitat de l’escriptura. Ni una paraula sobre les condicions reals en què va portar el diari, sobre l’humor negre com a taula de salvació, sobre la dignitat en l’atrocitat, sobre la noble imparcialitat en l’adversitat, ni sobre les peripècies del mecanoscrit, que més tard va caure en mans del moviment feminista, i em deixo més coses.

El programa arriba al final i em cau l’ànima als peus: ni l’entrevistadora, una dona de lletres, ni l’entrevistat, un traductor que hauríem pogut suposar que seria solidari, no pensen ni un sol moment a citar el nom de la traductora del llibre. I els agraïments finals s’adrecen únicament als membres de l’equip tècnic.

La majoria de col·legues que he informat del cas han aplaudit la vivor de la meva còlera, perquè molts d’ells feia temps que ja s’havien resignat. I és que, en efecte, el meu cas només és un entre tants. Per quedar-ne convençut només cal consultar un lloc web que acaba d’abordar el tema: http://zozodalmas.blog.lemonde.fr

Questions d’éthique... el nom del programa, tanmateix, era de bon auguri: semblava, ben bé, que hagués de ser el lloc privilegiat de l’honestedat intel·lectual i del respecte pels drets morals de la paternitat d’un text. Quin són els punts que fan mal? Centralisme de la capital que només es mira el melic? Elitisme de casta? Pedantisme universitari? Els brillants detentors del saber i de la competència es conviden entre ells i giren sistemàticament l’esquena als agents clau que, a priori, són considerats incapaços d’elaborar una reflexió sobre la feina; s’oblida sistemàticament l’existència de les mans que reconstrueixen amb talent i passió, i amb gran esforç, tot el mosaic d’una gran obra... Per què s’oblida, es menysprea, es ridiculitza la labor minuciosa del traductor literari, coautor de les obres, escriptor de cap a peus i autèntic ambaixador cultural? Podria ser que es castigués amb l’anonimat l’idiota de torn perquè se’l considera incapaç de tenir un estil o unes idees, que, per tant, només podria escarnir els escriptors «de debò»? Podria ser, doncs, que al capdavall només fos que rep el que es mereix? Quan un Michel Pollack alaba l’estil de la Femme à Berlin, per què no li passa pel cap que aquest estil és, per força, el resultat d’un treball a quatre mans? En altres terrenys, les ovacions dels espectadors de Hamlet no van únicament dirigides a Shakespeare, i a ningú no se li acudiria pensar en un cartell de teatre sense el nom dels actors.

Tot i això, una paraula d’esperança: l’ATLF (Associació dels traductors literaris de França, presidida per Olivier Mannoni) prepara actualment un sistema de reacció col·lectiva i sistemàtica als oblits de noms de traductor en la premsa audiovisual o escrita, i també en els llocs de venda de llibres per internet, que molt sovint ens obliden. I a propòsit d’això: heu pensat en l’espectacle que oferirien les fires del llibre si se’n retiressin totes les obres traduïdes? Cal esperar que la nostra vindicta, assenyada o folla, no trobi tan sols molins i acabi vencent el Maligne...

Categoria